Anit començava la pretemporada del Palau de les Arts i, alguna cosa, per les rodalies del barri, feia presagiar que la gent tenia ganes d’òpera. S’ha fet d’esperar o s’ha fet de voler. Els darrers mesos, els estivals, la nova maquinària del teatre havia anunciat que allà les coses canviarien i l’òpera a partir d’ara, (endavant) ha de ser per al poble (valencià). Bé siga perquè era un títol important i destacat del verisme, i això, ja sabem que sempre atrau, o bé siga perquè l’òpera a València públic, de moment, en té, o també siga dit, perquè s’estarà fent alguna cosa bé, allò ben cert és que la sala principal del Palau de les Arts mostrava un ple absolut.
Ahir, s’obria amb La Bohème, de l’italià Giacomo Puccini, ací, una coproducció del Palau de les Arts i l’Opera Company of Philadelphia. L’òpera, podria resumir-se en dues frases, i les seues respectives accions i representacions. En el primer acte, Rodolfo el poeta i Mimì una jove brodadora, es coneixen a la mansarda on viuen els quatre joves (bohemis). Rodolfo li explica qui és, vol seduir-la i enamorar-la i resumeix què és la seua vida: “I de què visc? Visc”. Compte, que no és poc això. Eixe “visc”, tan eloqüent, té una càrrega profunda i alhora una simbologia i significança dual dins del drama de Puccini. Al final, en el darrer acte, Rodolfo, el poeta crida: “Mimì!, Mimì!” La vida, aquell “visc”, ha acabat. La mateixa vida fa veure als bohemis que la vida és real i els sentiments i sensacions reals també poden ser dolorosos.
Bé, però, quan ni el “visc” ni el “Mimí!, Mimí!” de Rodolfo projecten l’eloqüència de la felicitat de viure la vida a la babalà ni el colp brutal de veure perdre-la et fan encongir-te perquè s’ha acabat la disbauxa i toca viure el dolor de la realitat, vol dir que tot ha estat una representació planera i superficial.
Giordano Lucà (Rodolfo) va passar pel paper amb una veu que no convencia ni en la disbauxa bohèmia, ni molt menys en el drama de la mort. Sense projecció, la seua veu es veia una i una altra vegada ocultada rere l’orquestra o diluïda entre cors o altres veus, en els quartets, per exemple. Però, igualment li va passar a Germán Olvera, qui només va despuntar lleugerament en l’inici del tercer acte (amb el duet amb Mimì), amb una veu lleugerament més gràcil que Lucà, va patir de poca projecció, dèficit que anit van patir totes les veus masculines, ja que igualment estigueren Aldo Heo (Schaunard) i Felipe Bou (Colline). Els quartets, diversos al llarg de l’òpera, eren un cúmul de veus, amb una orquestra que en els forts eclipsava qualsevol timbre, i sense embasta ni ductilitat.
Angel Blue (Mimì, anit en La Bohème). Foto: Tato Baeza, les Arts
Altra cosa foren Angel Blue (Mimì) i Lina Mendes (Musetta). Elles, amb molta més projecció de les seus veus i amb unes interpretacions molt més creïbles en el rol que el paper els exigeix, van estar si més no la part encertada, i el punt qualitatiu anit, si se’l guanyà algú fou Lina Mendes (Musetta) amb bastant diferència entre el repartiment. Tampoc podem complaure’ns en excés, però, almenys van estar pel que feia a interpretació i qualitat de les veus molt millor que el quartet de bohemis.
Algunes imprecisions en entrades i frasejos (amb l’orquestra), desafinacions i poc assemblatge de les veus en els quartets, però, sobretot, molt poca credibilitat, degut a una interpretació, generalitzadament, molt poc bohèmia, sinó superficial. Per sort, els cors, tant el de la Generalitat com els sengles cors de veus blanques (l’Escola Coral Veus juntes de Quart de Poblet i l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats) en les parts vocals van estar ben encertats. Almenys, van donar allò que se’ls exigia: omplir i col·laborar en la interpretació, però, sobretot, en la disposició escènica.
Mort de Mimì, La Bohème (4t acte). Les Arts.
Amb un primer acte molt justet qualitativament i un segon exuberant i arriscat, la primera part passà sense massa convenciment. El tercer, amb el duet d’Olvera i Blue s’apujà la qualitat, amb les veus millor disposades, però prompte es retornà a la invisibilitat i el quart acte la continuà.
L’Orquestra del Palau va estar encertada, retornant a les sonoritats a què acostumava, i els solistes, destacant el clarinet, l’arpa, flauta i oboè aportaren brillantor a una representació que no arribava i no duia a enlloc. Manuel Coves estigué atent a les entrades, precís i féu tot el que estigué a les seues mans per tal que allò tinguera certa concordança amb la psicologia de l’òpera verista, però els plànols sonors van estar, en els forts, desorbitats o deixats a la llibertat de l’emoció descontrolada i l’orquestra ocultava unes veus que es feien petites i invisibles entre la massa sonora.
Menció mereix també l’escenografia, diversa segons els actes. Sòbria en el primer, tercer i quart, però, tanmateix encertada per ajudar a creure-hi i exuberant en el segon, amb risc multitudinari, frenètica per moments amb una acumulació de personatges en escena que per moments dificultava l’assimilació, però, bastant ben coordinada i no gens menys interpretada.
Anit s’alçava el teló a les Arts, i la gent tenia ganes. Tantes que aplaudien quan volien amb èmfasi i èxtasi. Tant feia el per què, volien aplaudir perquè volien òpera i anit en feien. Tant fa que fóra lineal, superficial i poc convincent. La bohèmia queda mot lluny. Llunyíssim. Per França. Però, açò tot just no ha fet més que començar, i esperem més.
