S’imaginen el País Valencià sense tarongers, Galícia sense percebes o Andalusia convertida en un desert on no troben recer ni oliveres ni ametlers? Aquest futur no està tan llunyà i són les conseqüències que tindrà en el nostre país en poques dècades el canvi climàtic, un problema que tendim a associar amb llunyans óssos polars però que està molt prop de nosaltres.
L’escriptora canadenca Naomi Klein, referent internacional de la causa ecologista, ho subratlla amb el títol del seu últim llibre: Açò ho canvia tot. Encara que fa temps que es parla dels efectes nocius del canvi climàtic, en els últims anys la crisi econòmica ha relegat el tema a un discret segon pla. Però ella adverteix que ha arribat el moment decisiu de fer alguna cosa ja i de gran importància, abans que la situació del planeta siga irremeiable. A partir d’informes del Banc Mundial i d’universitats nord-americanes, Klein afirma que un escalfament global de quatre graus podria significar un augment del nivell d’aigua dels oceans d’un o dos metres. Les seues conseqüències serien catastròfiques, amb inundacions i fins i tot desaparició d’illes. El més greu és que aquests hipotètics quatre graus ni tan sols són l’escenari més pessimista.
Klein no és l’única veu que ha donat la veu d’alarma. L’escriptora ha trobat un aliat insospitat en el papa Francisco. En un to dur, el Pontífex va exigir mesures i va condemnar l’“ús desproporcionat dels recursos naturals” en la seua última encíclica, ‘Laudatio si’ (Lloat sigues). Bergoglio va més enllà i assenyala el culpable, el capitalisme depredador. “La submissió de la política davant la tecnologia i les finances es mostra en el fracàs de les cimeres mundials sobre medi ambient. Hi ha massa interessos particulars. I molt fàcilment l’interès econòmic arriba a prevaldre sobre el bé comú i a manipular la informació per a no veure afectats els seus projectes”, va escriure.
Les crítiques del papa demostren que la lluita per a salvar el planeta ja no és una causa exclusiva d’ecologistes i grups d’esquerra. A Holanda, els tribunals van dictar una sentència que obliga el Govern d’aquell país a reduir els gasos d’efecte hivernacle un 25%, en lloc del 16% que tenia previst per a abans de 2020. La mobilització social per a exigir mesures dràstiques contra el canvi climàtic va agafant força. Al setembre de 2014 va haver-hi manifestacions en 160 països per a denunciar i conscienciar el món. La més nombrosa va congregar a Nova York 300.000 persones, inclosos l’exvicepresident Al Gore, l’alcalde Bill de Blasio o l’actor Leonardo di Caprio.
La vinculació causal entre el sistema capitalista actual i la degradació del medi ambient també està en el centre de la crítica dels moviments socials que protesten contra l’Acord de Lliure Comerç (TTIP, en les seues sigles en anglès) que estan negociant la Unió Europea i EUA. La pressió del carrer, encapçalada per grups ecologistes i els verds europeus, ja ha donat alguns fruits: la Comissió Europea i diversos partits han canviat la seua actitud respecte al controvertit contracte. Sota el lema de “Parar el TTIP-Combatre la Pobresa-Salvar el Clima”, unes 40.000 persones es van manifestar contra la cimera del G-7 a principis de juny a Munic (Alemanya). Els líders mundials van acordar uns objectius per a limitar la pujada de la temperatura a dos graus en aquest segle, una meta insuficient en opinió d’experts i ecologistes.
Aquests dos graus també són la meta que es marquen els participants en la pròxima Conferència sobre el Clima de Nacions Unides, que arranca el pròxim 30 de novembre a París. Vistos els escassos o quasi nuls resultats de les últimes trobades d’aquest tipus, l’escepticisme està més que justificat. També en mirar la llista de patrocinadors privats de la reunió en la capital francesa. Renault-Nissan, Air France, Michelin, Suez Environnement, BNP Paribas o Ikea són algunes de les empreses que patrocinen aquesta trobada. Poc importa que les instal·lacions de Renault o Michelin a Valladolid hagen contribuït al fet que aquesta ciutat sobrepasse 60 dies a l’any els nivells d’ozó recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS); o que, segons un informe d’Amics de la Terra, BNP haja concedit la meitat dels més de 30.000 milions d’euros amb els quals els bancs francesos han finançat la contaminant indústria del carbó entre 2005 i 2014.
La participació d’aquestes multinacionals com a mecenes en la cita francesa demostra que l’escalfament global està en l’agenda política i social. Els directius dels grans negocis volen jugar un paper en la lluita contra el canvi climàtic, però sembla que el que pretenen és més aviat frenar els avanços. El president de Repsol, Antoni Brufau, en un article en el diari El País, explicava al juny la posició davant la cimera del European Round Table of Industrialists (ERT), un grup de pressió que agrupa les 50 principals empreses industrials: “Aquestes recomanacions defensen un nou model en el qual creixement i competitivitat no estan renyits amb la reducció d’emissions. Renunciar al creixement no és una opció”.
Però una gran part dels experts, com Klein, considera que efectivament caldrà renunciar al creixement, almenys tal com ho coneixem hui dia, basat en l’ús d’energies fòssils i el consum massiu. Per a Alejandro González, biòleg i membre d’Amics de la Terra, el canvi de mentalitat a l’hora de posar el debat sobre el canvi climàtic en l’agenda es deu al fet que abans es veia com un problema generacional, però ara es poden apreciar ja alguns impactes. “A Espanya estem veient un augment dels períodes de sequera, d’onades de calor, d’impactes sobre la vegetació…”. González assegura que en el camp es veuen els efectes amb “una major mortalitat de les alzines, amb arbres que no tenen fruits quan toca o amb floracions que s’avancen”. “I només estem al principi”, adverteix.
A què es deuen aquestes situacions? Els científics de l’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic de l’ONU) afirmen que els causants d’aquest canvi climàtic són els gasos d’origen antropogènic (és a dir, a causa de l’activitat humana) que s’han anat abocant sobre l’atmosfera especialment en la segona meitat del segle XX. Des de 1850 fins ara s’ha posat en l’atmosfera el 80% del diòxid de carboni (CO2) del total que s’ha emès històricament. Per a Samuel Martín-Insulsa, doctor en biologia i membre d’Ecologistes en Acció i coordinador del curs de postgrau sobre canvi climàtic que aquesta organització celebra a Madrid, la causa de l’escalfament global és el tipus de model energètic adoptat per la societat, totalment dependent del petroli. “Durant el segle XX hem tingut accés a una energia barata i molt contaminant que ens ha permès un desenvolupament econòmic i que ens ha portat a la situació que tenim ara, amb un sistema que està al límit”, lamenta.
Tota aquesta acumulació de gasos nocius està provocant canvis substancials en el planeta que afecten la nostra salut. El climatòleg Jonathan Gómez Cantero alerta sobre un dels episodis que, per culpa de l’escalfament global, és més fort cada estiu: l’illa de calor urbana. “Està constatat que durant l’estiu, sobretot a les nits, farà més calor a les ciutats. Aquesta situació farà que es produïsca una deshidratació contínua. Si no hi ha bons sistemes de refrigeració, el cos no descansarà durant la nit i començaran a produir-se fallades orgàniques, de tipus nerviós i cerebral. Ocorrerà, per exemple, quan un cos deshidratat no s’adone que té set. Està comprovat que als tres dies d’una onada de calor comencen a disparar-se les morts, i açò començarà a ocórrer dins de les nostres ciutats”, explica.
L’arribada de paràsits d’aigües càlides als oceans que han vist augmentar la seua temperatura és un altre dels efectes constatables del canvi climàtic. A Galícia, una vegada a l’any aproximadament es produeix el fenomen de la marea roja. L’augment de la temperatura de l’aigua dispara el nombre de bacteris i de toxines, la qual cosa obliga a prohibir el marisqueig durant setmanes. Els científics ja han anunciat que, si continua tot igual, les marees roges seran cada vegada majors i més intenses, amb el que açò suposarà per al sector. De fet, alguns països com Noruega, recorda Gómez Cantero, estan patint un seriós problema de paràsits en les seues aigües que ha colpejat el sector de la pesca i l’oferta de salmó, que ha caigut en picat.
Per a intentar evitar aquestes situacions, en 1997 es va signar el protocol de Kyoto, que obligava 35 països industrialitzats a reduir un 5,2% les seues emissions de CO2, tenint com a referència les de 1990. Aquest acord, no obstant açò, no incloïa potències contaminants com EUA, Xina, Índia, Brasil o Mèxic. No és l’únic dels incompliments. La Comissió Europea ha mostrat a nou països, entre ells Espanya, la seua inquietud per la deficiència en l’acompliment de la implantació d’energies renovables. L’objectiu era que en 2020 el 20% del consum energètic procedira de fonts netes. En el cas d’Espanya, aquest percentatge se situa hui en el 15,4%, una ràtio molt allunyada de les aspiracions de la UE. A més, els experts qualifiquen aquesta xifra com unflada, ja que s’associa a la disminució de l’activitat econòmica a causa de la crisi. En el seu recent informe Perspectives de l’energia en el món, l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) també ha instat al fet que els països siguen més ambiciosos en els seus objectius de reducció d’emissions.
La Cimera de París
Totes aquestes veus apunten a una data: el 30 de novembre de 2015, data d’inici de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la Cimera de París. De fet, les últimes reunions no han servit de molt, segons admeten els experts, ja que totes les decisions es posposen per a la trobada a França. La Cimera naix amb l’objectiu que a la fi de segle la temperatura de la Terra no sobrepasse els dos graus d’escalfament. Alejandro González afirma que amb aquest escenari “els impactes ja són brutals”. “Potser l’únic llindar que puguem assumir és el d’1,5 graus i no més d’açò”, adverteix. “El risc és que, com va passar a Copenhaguen, els grans països contaminants com Xina, EUA, Canadà, la Unió Europea o Japó decidisquen implantar les seues pròpies mesures i que cadascun faça el que vulga”, critica l’ecologista.
La proposta conjunta que els països de la Unió Europea presentaran a París es basa en reduir, respecte a les que hi havia en 1990, un 40% les emissions de CO2 en els pròxims 15 anys. A Espanya, sense implementar noves mesures, s’ha disminuït l’emissió de gasos un 20% en menys d’una dècada. El motiu? La crisi econòmica. Però potser ni amb eixa reducció s’aconseguiria l’objectiu mínim. Per a alguns partits com Equo, la proposta de la UE és “poc ambiciosa” i “insuficient” ja que, al seu entendre, els països membres “no tenen en compte la gravetat del problema”. Per al partit ecologista, la reducció hauria de ser del 55%.
Segons els algorismes que proposa l’IPCC amb el model actual i amb la reducció prevista, la temperatura de la Terra en 2100 pujaria tres graus més. “Si ara mateix deixàrem d’emetre CO2”, explica González, “la inèrcia del sistema atmosfèric ens portaria a patir 1,3 o 1,4 graus més a final de segle”.
Espanya no ha elaborat cap proposta pròpia per a París, i es va a adherir a les que presente la UE. El Govern espanyol, a través de l’Oficina del Canvi Climàtic dependent del Ministeri de Medi ambient, no ha respost a la Marea sobre quins són les propostes de l’Executiu per a reduir els gasos contaminants ni qui encapçalarà l’expedició espanyola.
Els experts interpreten aquest silenci com una prova més de la posició del Govern sobre el canvi climàtic. “No ha fet res. Ha permès el fracking, continua amb el model energètic dels anys 70 i el seu pensament respecte al clima està vinculat amb la dreta més rància”, denúncia Gómez Cantero. El Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme mateix va aprovar a la fi de 2013 un impost per a la instal·lació de plaques fotovoltaiques que penalitza la producció individual d’electricitat i l’autoconsum amb energia renovable.
En paral·lel a la Cimera de París, les grans multinacionals estan desenvolupant possibles solucions per a minimitzar els efectes de la contaminació. Enrere han quedat els temps en els quals el missatge dels negacionistes calava amb força. Molts dirigents del PP van mostrar en públic el seu rebuig a l’existència del canvi climàtic. Un d’ells va ser el hui president espanyol Mariano Rajoy, qui en 2007 va pronunciar unes paraules que van provocar la polèmica. “El meu cosí em va dir: he portat ací a deu dels més importants científics del món i cap m’ha garantit el temps que farà demà a Sevilla. Com algú pot dir el que passarà al món d’ací a 300 anys? No ho sé. És un assumpte al qual cal estar molt atents, però tampoc el podem convertir en el gran problema mundial”. Un any més tard, la Fundació Faes, va publicar un llibre en què qualificava de “mite” el canvi climàtic i denunciava l’“alarmisme” generat entorn del tema.
Aquestes posicions negacionistes han anat perdent força i en els últims temps han deixat espai a solucions que es venen com a finals. Es tracta de projectes de geoenginyeria que cerquen fórmules per a eliminar el rastre de CO2 com el bombardeig de núvols, fertilització oceànica dels mars per a captar el diòxid de carboni, tendals per a reflectir la llum solar. Possibles solucions de les quals encara no es coneixen quines conseqüències poden tenir per al planeta i que han convertit la lluita contra el canvi climàtic en un incipient negoci al qual estan atents grans empreses i multinacionals.
Des del món ecologista es defensa el decreixement com l’única solució vàlida per a mantenir la temperatura de la Terra per davall dels dos graus, i evitar noves i pitjors conseqüències de l’escalfament global. “Ara mateix no s’entén la nostra vida sense petroli”, afirma Samuel Martín-Insulsa, “però aquest ha sigut el motor de la crisi planetària i climàtica que tenim hui dia”. “Hem estat en una espiral de creixement que no pot parar, i la filosofia de fugir cap a avant ignora dues coses: que té una base material i que hi ha un límit físic que ja estem començant a tocar”, afirma.
Encara que els partidaris del canvi de model social són conscients que parlar d’austeritat no és massa popular, valoren aquesta opció com l’única possible davant el panorama que ja es presenta. “No transformaràs el paradigma si no tens un canvi cultural i de valors”, defensen des d’Ecologistes en Acció. Però avisen que “la pressió de la indústria serà molt forta perquè no es produïsca aquest canvi”. En el costat contrari de la balança se situen les solucions que, des d’accions individuals, apunten a la creació d’una gran massa social crítica. Açò passa per anar més enllà de París, una trobada que per a molts naix ja morta. Després de la cita parisenca, Senegal acollirà la següent cimera sobre el clima. Serà en 2016. Per a llavors, potser ja siga massa tard.
[Dossier sobre Canvi Climàtic publicat en el número especial d’estiu de la Marea a la venda ací]
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea (Llicència Creative Commons). Traducció: La Veu del País Valencià.
