Sergi Tarín / València.
El purgatori parlamentari l’inventà el Partit Popular valencià i ara li ha tocat patir-lo. El juny de 2009, després de les eleccions europees, el senador socialista Andrés Perelló marxà a Brussel·les i el PSOE postulà la llavors secretària d’organització, Leire Pajín, per substituir-lo. El PP però s’obstinà a fer comparèixer abans Pajín per mesurar “el grau de coneixement i compromís amb la Comunitat Valenciana”. I fent ús de la majoria absoluta, convertí el propòsit en norma. Al rerefons hi havia l’ambient enrarit per les denúncies de la trama Gürtel. “O rebaixeu el to o Pajín no serà senadora”, arribà a amenaçar Ricardo Costa a Àngel Luna, aleshores síndics del PP i PSPV respectivament, a les portes de l’hemicicle.
Pajín mai no es plegà al que definí com a “humiliació i “xantatge”, però hagué d’esperar sis mesos, fins al novembre, per rebre el vistiplau de la cambra. Una aprovació que arribà després que el mateix Senat pressionés i alertés el Govern valencià del nefast precedent que podria crear-se. Buida ja de pólvora política, la mesura s’ha aplicat en els darrers anys com un mer tràmit burocràtic. Fins a este dijous, quan l’actual majoria parlamentària d’esquerres ha vist l’oportunitat de retornar a Alberto Fabra i Rita Baberá, els dos aspirants capdavanters del PP al Senat, el greuge infringit en el passat.
Porgant i pinxo de truita
Un porgant en forma de comissió de coordinació sense condonacions ni aires condicionats. Un baf calorós als soterranis de l’hemicicle i al costat de la cafeteria, on Fabra apurava, lacònic, els minuts precedents davant un pinxo de truita. Més espartà encara, Alejandro Font de Mora rascava el plàstic d’un iogurt bifidus. L’espai totalment buit feia d’altaveu de respiracions i paraules mortes. Només l’arribada dels exconsellers Bonig, Santamaría i Llombart animava Fabra. Tot plegat una col·lecció de mocasines titil·lants, teles molt rectes (i molt cares) i rostres cansats. “La coca-cola zero i el que hi ha a la taula del president”, pagava el compte un Llombart convertit en el “cavaller eixut de cultura esmerada” de les cançons de Pablo Guerrero.
Desfeta l’estampa costumista, Fabra s’abocava per fi a la trinxera. “He tingut una vida intensa i variada d’experiències irrepetibles, inigualables”, semblava posar per a un vídeo amb taxistes, pescadors i clientes de cellers vespertins. “Ara és una nova etapa distinta, diferent”. Un buit de sinònims contra el rellotge tallat en sec per Fabiola Meco, diputada de Podem. “Considera coherent demanar austeritat i gaudir dels privilegis com a expresident amb cotxe, secretaria i assessors?”. “Unes concessions que se sumaran a les que tindrà com a senador amb assegurances privades i visa per a viatges”, furgava en la jugular d’un Fabra que presumia d’auster: “pague el que menge, viatge en turista, vaig a hotels de quatre estrelles i, sempre que puc, vole en baix cost”.
“No li preocupa ser senador i alhora ser interrogat per la justícia pel cas de la Fórmula 1? Què passarà si acaba imputat?”, arremetia Mireia Mollà, de Compromís, al voltant de la condonació de 45 milions a Valmor, empresa organitzadora del premi automobilístic. “Tinc la consciència tranquil·la”, responia un Fabra que s’excusava en la necessitat d’assumir el deute amb diners públics “per evitar pagar un cànon valorat en 70 milions”. “S’han disparat als peus” i “se’ls ha tornat com un bumerang”, li recordava la diputada socialista Clara Tirado la norma aprovada pel PP el 2009 contra Pajín i convertida ara en oli de ricí.
Un verí de difícil digestió per a una Rita Barberá acostumada a repartir les dosis sense tastar-les. “Açò és un tribunal popular!”, lamentava després d’escoltar les crítiques de les formacions progressistes. “Sempre ha dit que no marxaria de València. Què li ha fet canviar d’opinió?”, preguntava Antonio Estañ, diputat de Podem. “Me’n vaig a defensar els interessos d’ací, allà”, responia Barberà, contrària a mudar-se a Madrid fins que no ha vist esmicolat el seu poder.
Però era Mireia Mollà, de Compromís, qui més irritava una exalcaldessa de València que minuts abans havia presumit d’amistats en tots els partits, “des del PSOE fins al Bloc”. “Vostè i jo mai no serem amigues”, arremetia Mollà, qui també esmentava el Ritaleaks, és a dir, les 466 factures de protocol a l’ajuntament de València valorades en 277.886€. Amb el nom de Barberá hi ha 42.781€ repartits en 89 rebuts que inclouen suites de luxe o lloguers de cotxes amb xofers en ciutats estrangeres. Un cas que està sent investigat per la Fiscalia i que feia esclatar Barberá: “sap més el dimoni per vell que per dimoni i vostè és una aleví de diablessa”. Mentre, amb el mòbil en la mà, mostrava la fotografia on apareix fuetejada en una caricatura pel regidor de Compromís, Giuseppe Grezzi. “Ningú no ha alçat la veu en contra d’esta agressió”, insistia Barberà en un fet que arribà als tribunals i que provocà una sentència en contra del PP “per vulnerar la llibertat d’expressió” de Grezzi, qui havia estat reprovat al ple municipal l’abril de 2013.
Era la darrera flamarada d’una Barberá combustionada pels nous i sufocants temps valencians. Un avern només evitable pels camins de l’èxode cap a ponent.
