Bo, i no és comparable la segona secció del CIBM amb una banda municipal per la seua idiosincràsia i funcionament de les bandes valencianes: l’amateurisme. Però, la competència, les ganes de guanyar i tot el cúmul de sensacions que motiven la participació, empeny a prendre decisions arriscades, talment fan en la secció anterior (la tercera), triant obres lliures que se sostenen en instrumentacions amples, sovint amb veus doblades en els metalls i amb instruments poc habituals en les seccions més greus de les famílies instrumentals. Això, juntament a les típiques seccions de pirotècnia rítmica i els espectaculars corals de metalls, posen en seriosos problemes interpretatius les bandes municipals (i professionals). Naturalment, les bandes de la segona secció s’hi trobaran amb els mateixos procediments de dificultat interpretativa, però, tot i això, assumeixen el risc i es presenten amb obres que ben bé podrien ser obres obligades o lliures de la secció posterior en nombre i, per tant, se suposa en qualitat (per qüestions estadístiques. Més nombre, més professionals o amb quasi la carrera acabada)
Si atenem a criteris interpretatius, i obviem les clavegueres (que no ens haurien d’interessar) hem d’estar atents a les bandes foranes, sobretot els suïssos de l’Stadtmusik St. Gallen. Pel que fa a les valencianes els músics de la Unió Musical Santa Cecília de Canals o els de la Banda Corporació musical de la Pobla de Vallbona participaran amb obres molt potents. Tanmateix, tot això està escrit, però, després cal tocar-ho, defendre-ho. I fer-ho bé davant obres lliures exigents per a la segona secció.
L’obra obligada d’aquesta segona secció serà Andròmeda de Saül Gómez Soler. L’obra, tot i l’aclariment del compositor que “no pretén musicalitzar la història, sinó més aviat la pren com a punt de partida per a construir el discurs musical”, compta amb una programàtica que descriu els personatges mitològics, déus i deesses, estels i constel·lacions, elements que fan difícil no pensar en una descripció musical, tot i la negació. Aleshores per què cal l’explicació dels elements, de les motivacions extramusicals? probablement la motivació influirà en el llenguatge emprat.
Les bandes participants en la segona secció, divendres 17 de juliol (17:00h) seran:
Unió musical d’Albaida ‘L’aranya’. Director José Javier Sanz Vila. Actuaran amb el pasdoble Unió Musical de Fernando Tormo Ibáñez, amb un inici pròxim a una marxa cristiana, és un pasdoble de concert, solemne i clàssic, on la melodia del trio és quasi un himne i la tria per part dels d’Albaida és quasi obligada per l’avinentesa de Tormo i la banda. L’obra lliure serà Give us this day de David Maslanka, l’any passat la banda d’Arouca (Portugal) va aconseguir un meritori segon lloc en aquesta mateixa secció i obra, però, la petita simfonia en dos moviments sense pirotècnia rítmica, sonora i melòdica, sinó amb corals homogenis, influïts per l’himne religiós homònim, tal com vam explicar fa un any, és una obra correcta, de treball de plànols sonors i afinació, però malauradament, la pirotècnia rítmico-sonora, les excentricitats en l’orquestració, no són elements que estiguen en aquesta obra i això, degut als gustos, deixa en desavantatge els d’Albaida respecte a altres propostes, potser pitjor interpretades, però, d’impacte auditiu i del gust dels qui puntuen.
Tacoma Concert Band. Director Robert Musser. Actuaran amb el pasdoble Lola Flores d’Alfred Sadel i Terig Tucci (Arr. John Krance). Ja ens podem imaginar el cúmul de tòpics que un pasdoble anomenat Lola Flores pot acumular (els americans, pensant en Benvingut Mr Marshall). L’obra lliure serà Northwest Passages: I. Mount St Helens’ Fury, II. Puget Sound, III. Skiing Crystal Mountain d’Aldo Rafael Forte, obra programàtica, basada en el pas del nord-est pel qual entraren els exploradors europeus a Amèrica. Cada moviment correspon a tres llocs de l’estat de Washington. El primer moviment, el més dissonant, compta amb breus passatges de bitonalitat, tot i que queden diluïts en el context enèrgic dels metalls i la percussió i el tempo accelerat. Del segon moviment, diu el compositor: “música lírica i bastant simple per representar la bellesa de la zona”, diferents solos i efectes sonors per imitar la pluja, el moviment colorista del sol i l’aigua, musicalment com diu Rafael Forte, simple. Del tercer moviment, enèrgic i marcial, indica el compositor que té final feliç (Happy end) és un coral marcial constant, amb daltabaixos en les textures, però, amb la percussió exòtica, els glissandos de trombons, certa influència de l’americanisme de Copland o Gofre, fins a l’aplaudiment final. Sens dubte els americans, amb una obra comissionada i fet ex professo per a ells tenen opcions de reeixir-se’n i guanyar.
Stadtmusik St. Gallen. Director Tristan Uth. Actuaran amb el pasdoble Eugenia López de Bernardo Adam Ferrero pasdoble de concert, amb caires fallers (dedicat a una fallera de València), estàndard en l’estructura amb el solo de flautí com a màxima novetat, tanmateix és un pasdoble ponderat. L’obra lliure serà Tiento del Primer tono y Batalla Imperial de C. Halffter (Arr. Franco Hänle), probablement la millor obra de tota la secció, però, en quines circumstàncies podran fer front a les textures imitatives de l’orgue? L’arranjament de Hänle és exigent amb els corals de metalls, i els solos d’oboè i saxo són extremadament expressius. Una obra, no programàtica, de neos i reinterpretacions però, amb moltes opcions d’encimar els suïssos amb el final espectacular i apoteòsic de la Batalla Imperial. Caldrà estar atents a com ho solucionen amb poca plantilla.
Banda Corporació musical de la Pobla de Vallbona. Director Francisco Javier Castellano Gómez. Actuaran amb el pasdoble Mari Carmen Desco de Juan Gonzalo Gómez Deval del qual no s’ha pogut trobar cap audició. L’obra lliure serà Dragon Elliot de Juan Gonzalo Gómez Deval, una de les seues obres més interpretades, dedicada a la UM de Godella, el poema simfònic descriptiu s’inspira en el dibuix animat homònim, motivat segons les notes explicatives pels “misteris de les ombres i els prejudicis entre el bé i el mal, per tal de trobar un punt d’inflexió. El seu material és el típic de les obres programàtiques per a banda dels darrers temps: virtuosisme, seccions de metalls, instrumentacions brillants… gust absolut per la tonalitat i la melodia, amb combinacions de llenguatges com seccions jazzístiques, pròximes a la big band, sonorament coloristes, fragments en préstec (Pere i el llop: trompes) o cançons de la BSO, però també solos interessants, amb efectes extramusicals: xiscles i piulades d’ocells, una instrumentació ben treballada i ampla que pot posar en serioses complicacions una banda de 2a secció. Una obra molt de certamen, amb final apoteòsic que caldrà veure com ho resolen els de La Pobla de Vallbona. Si defensen la partitura, sense dubte, amb la pirotècnia de Drac Elliot, els poblans tenen més que opcions per guanyar.
Agrupació musical ‘Santa Cecília’ de la Calzada de Calatrava. Director Jose Carlos Gómez Mansilla. Actuaran amb el pasdoble Álvaro de Raúl Marín Niñerola, pasdoble de concert amb algun element de desfilada, amb estructura estàndard. L’obra lliure serà Zenith of the Maya: I. Royal ceremony and sacrifice of renewal, II. Glorius ruins still arise, de Satoshi Yagisawa. De llenguatge romàntic, i amb aspiracions absolutament cinematogràfiques, mitjançant les textures sonores, els diferents solos i la instrumentació, recolzat en l’ús adient de la tonalitat i òbviament el ritme, més aviat el peu rítmic característic, el japonès, de formació europea exemplifica el món Maya. Es pot resumir com una descripció musical de la civilització a ulls de Satoshi. Amb la total intencionalitat cinematogràfica, és a dir amb bona dosi de ritmes trepidants, sincopats, adobats amb els corals de metalls i les melodies expressives de les fustes, amb efectes de percussió exòtics i veus (II movi.) efervescents de deesses Mayes. El problema d’aquesta música ben feta tècnicament, és que no conté un missatge, sinó que el discurs basat en les diferents seccions, que tenen caràcter de leitmotiv, estan lligades de manera visual, ideades per acompanyar una història física a la qual la música complementa, creant un paral·lelisme i una significança: els Mayes sonen així. Aleshores, com sonava la música dels Maya realment (etnomusicalment)? Una incògnita, una cosa podria ser que la música comptara amb elements musicals agafats del folklore, com una mena de música nacionalista (cultural), però ací el que es fa és adjudicar una música guerrera a un tipus de cultura, atribuint una idealització musical; compte poc més o menys com s’ha fet al llarg del XX amb la música de romans i les quartes paral·leles. Qui no diria que en l’època de Sèneca la música que sonava era com la de Gladiator o Ben-Hur. Tornant a Satoshi i els seus Mayes musicats, aquesta música ben bé podria servir per a una civilització guerrera Maya com per a una d’Inca, com una d’Uns… amb tot i això l’obra compta amb tota la pirotècnia suficient com per guanyar el certamen. I sona molt ben melodiosa.
Unió Musical Santa Cecília de Canals. Director Francesc Xavier Martínez Martínez. Actuaran amb el pasdoble Suspiros del Serpis de José Carbonell García, pasdoble de concert amb molts elements del món sonor fester, molt ben introduïts i relligats, Suspiros del Serpis es considera un segon himne d’Alcoi. L’obra lliure serà Symphony of winds, Op 67: I. Hurricane, II. Zephyr, III. March winds de Derek Bourgeois, sens dubte l’anglès és un dels millors i més originals compositors de música per a banda del darrer terç del XX és un geni per crear obres que contenen la pirotècnia adient, la reclamada, però, sense necessàriament haver de subjugar el seu discurs a una programàtica que done sentit a la música, sinó que a partir d’elements motívics o d’alguna manera plantejaments físics que el motiven a crear una descripció sonora, com és el cas ací d’aquest Op. 67, on la música descriu els remolins de l’aire creant un huracà amb seccions jazzístiques i refilets i escales ascendents i descendents, i el sempre present humor i disbauxa del veterà compositor anglès, també en la descripció del Zephyr, vent de l’oest, en el segon moviment i la enèrgica i caòtica marxa de vents neoclàssica en el tercer moviment. Aquest Op. 67 és a totes passades la millor obra que s’escoltarà en aquesta segona secció, amb gran exigència en l’homogeneïtzació de les veus (amb bastant homofonia), textures jazzístiques molt coloristes, tècnicament compta amb passatges virtuosístics arriscats, sens dubte una obra equànime en la combinació d’elements pirotècnics, amb un discurs musical sostenible des del punt de vista descriptiu, més pròxima a la música pura i que amb una interpretació adient (compte que l’obra és de molt de nivell i molt de risc), els de Canals són els màxims aspirants a fer-se amb el delejat premi.
