Sixto Ferrero / Alzira
A la vesprada es presentaven, desfilant des del
backestage amb la ‘Marcha Zacatecas’, el quintet de vent-metall Chilakil Brass Quintet amb un programa el qual pretenia servir d’una mostra de música mexicana amb el gust tradicional de la música centreamericana per antonomàsia, els ‘mariachis’, però, amb una pretesa intenció de donar-li un marc clàssic, diguem-ne europeu (de tradició). Els llenguatges triats d’algunes obres podrien encabir perfectament en un programa de tradició europea, tot i mantenir aquell sabor i referència, o tal vegada influència de la música popular, en aquets cas la mexicana. Altres eren descaradament populars com ‘Guadalajar’ de José Guizar o ‘Son de la Negra’ de Silvestre Vargas. De revetlla a Jalisco.
Dit i fet el quintet es va presentar entre dues aigües, mig ‘Mariachi’, mig quintet clàssic. Amb corbata de ‘mariachi’, però amb vestit de clàssic. Amb instruments dels ‘mariachis’: la trompeta, però, amb format clàssic: el quintet, sense guitarres ni guitarrons. Altre element fou el timbre. Trompetes de ‘mariachi’, amb trompa, trombó i tuba fent el possible per distribuir una harmonia, acompanyament i contrapunt clàssic, sobretot en les obres amb un clar llenguatge contemporani que perfectament podrien programar-se ací. Com per exemple ’Son’ de Manuel Medeles o ‘Danzón Nereidas’ d’Amador Pérez ‘Dimas’. Afinacions desajustades per la disbauxa, o més aviat per la gresca que proposaven, errades del directe en les emissions, gens compensació i homogeneïtzació de les veus,… Tanmateix van saber dirigir el seu espectacle, van captivar el públic, explicant una i cadascuna de les peces, afegint anècdotes, presentant els membres, fent brometes,…, compte! Un espectacle de música estranya, perquè no era de ‘mariachis’, però la paraula ressonava de la boca de Samuel Flores el trombonista, una i altra vegada, i la música la qual no podia ni volia deixar de recordar la mítica formació indígena.
Un espectacle diferent, amb música, que demanava cantar, xiular, cridar,… fer gresca i fins i tot ens van arrancar algun somriure. Però la barreja no funcionava per la qualitat interpretativa, sinó per l’exotisme i el bon fer per dirigir un espectacle diferent a què estem habituats.
Després a la nit (22.30) es presentava una aposta pel format, els timbres i els arranjaments. Units a l’escenari hi eren els Spanish Brass amb el Quintet Cuesta amb un programa de profunditat cambrísitca. Com una mena de Harmoniemusik, sense cordes però amb trompetes, trombó i tuba van estar encertats absolutament. Val a dir que entre ells, ambdós quintets, el clàssic i el de metalls, el treball d’assemblatge és impol·lut, aleshores quasi es tractava més aviat de pensar en substituir uns rols per altres, parar l’orella i barrejar els timbres, tenir cura en les entrades, plantejar els plànols sonors i sonar amb fluïdesa i llibertat. La consistència tècnica estava més que consolidada i assegurada.
Començaren amb ‘Música aquàtica’ de Händel amb la qual van assaonar-se paulatinament fins arribar a la quota sonora adient. Amb ‘Serenate op. 1’ de l’americà Persichetti ja estava cogut l’assumpte. Les textures proposades amb bitonalitat, les saboroses dissonàncies, van col·locar l’ensemble en l’exuberància sonora i ens proposava de cop i volta el segle XX. Aleshores s’estrenà ‘Resonancias’ de l’alemany Frank Zabel, una de les millors obres del concert molt especulativa amb les textures sonores, contemplativa amb els acords llargs, buscant l’esplai dels harmònics en la seua barreja tímbrica amb els acords amples per l’afiliació de notes, però, sense arribar a una densitat distorsionada. Algunes tècniques esteses, frullatos i una meditada justificació dels timbres, ideats per combinar-se entre els metalls i les fustes on l’ensemble estigué fantàstic. Va tancar la primera part la ‘Jota’ final de ‘El sombrero de Tres Picos’ de Manuel de Falla amb un arranjament bastant fidedigne de Silvia Coricelli. Tot i que en algun moment, amb l’embranzida que recupera el tema principal del ballet original, es troben a faltar les cordes i la seua profunditat d’arc, la versió estigué ben aconseguida, però, molt millor interpretada.
Amb el descans merescut, es mamprengué amb Turina i les seues ‘Danzas fantásticas, Op. 22’ amb arranjament d’Amparo Edo. Igual com havia ocorregut amb la ‘Jota’ de Falla, ara ací amb Turina es va trobar a faltar la corda i el timbre impressionista en el primer moviment ‘Exaltación’, la resta va funcionar amb suficiència, arribant a l’exuberància novament, amb ‘l’Orgia’ tercer i últim moviment de les danses.
Es donà pas al lliurament del reconeixement al compositor resident d’aquesta edició, el compositor i director de Muro, José Rafael Pascual-Vilaplana qui va explicar l’estrena de ‘Bagatelles’, obra encarregada ex profeso per al festival, però, per al format que s’hi presentava. Obra en cinc moviment breus, tanmateix no és casualitat el fet numèric ja que els elements musicals estan conduits pel criteri numèric: cinc notes, parells rítmics de cinc, escales de cinc notes,… amb melodies en préstec com l’Himne de l’alegria de la ‘9a Simfonia’ i la melodia inconfusible de la ‘6a Simfonia, Pastoral’ de Beethoven. L’obra, un compendi vitalista i encoratjador repassa diferents llenguatges: impressionisme, romanticisme, amb certa tendència als neos, però amb una vivacitat rítmica una bona instrumentació que de ben segur la posarà en programa més d’una vegada, si és que proliferen els ensembles mixtes.
Fantàstic i brutal fou l’arranjament ‘d’Igor’s boogie’ de Frank Zappa realitzat per Carles Benetó. I un encert posar-lo. Inda digué que era cosa del friqui (de Carles), bo doncs, encara ressona ‘Blackscore’ pel Palau de les Arts després de la segona part d’Amores dins d’Ensems 2015. Zappa mai decep ningú, ben arranjat però, perfectament interpretat. Un concert molt llarg, pels parlaments, per les hores, però, d’una musicalitat, uns solos de flauta i tuba en Zappa, i un treball cambrístic excel·lent.
Quintet Cuesta i Spanish Brass. Anit, SBALZ2015
