Sixto Ferrero/València
A qualsevol melòman no se li escapa que les dones en el món musical sempre, —no sé fins quan— han de conviure amb la connotació sexista. Només cal mirar alguns dels darrers titulars, fins i tot d’aquest Cicle de Serenates a La Nau per adonar-se’n que els mitjans encara destaquen la condició de gènere com un mèrit: “la primera dona que”, “una dona en un món de”… Aquestes dones fan música, com podrien fer qualsevol altra cosa, i és molt més important, tant per guanyar la delejada igualtat com per fer justícia amb la música mateixa anteposar la qualitat i la vàlua que poden oferir com a músics (en aquest cas) que no el fet del sexe com un èxit. La música sempre ha d’anar per davant. Davant del gènere de l’artista, naturalment. Després ja tindrem temps de denunciar si per la condició de ser ha rebut tracte vexatori, ha trobat dificultats, o viu envoltada de mascles envejosos que canten i toquen.
Però, si davant, o damunt de l’escenari es presenta un cor de dones, la nostra consciència creada a base de titular i noticiari de línia editorial capitalista ens fa pensar en un gest reivindicatiu. Probablement el té, tot i que segur no és en primera instància la seua voluntat, si parlem dels nivells interpretatius i els mecanismes del cor que anit teníem al davant, el Cor de dones A cau d’orella.
No cal tampoc fer massa esforç per recordar que els homes, i les seues societats que han desenvolupat la història de la música, com qualsevol altra manifestació social, han conduit els designis cap als propis interessos a través de submissió, per mantenir el poder i per por a perdre’l. Justificats a Occident bàsicament per la paraula divina. Que no s’emprenye Déu, encara que s’emprenyeu vosaltres. Pel que fa a la dona en la música coral, des d’antuvi que s’ha mantinguda apartada del càntic, per ells. Als temples, pel que fa a la música religiosa, la dona no podia cantar fins al segle XVIII. Només les monges, però, en els convents de monges, fet que ens ha perjudicat ara perquè moltes d’elles quedaren en l’oblit en els manuals i en les llistes de compositors més famosos de la història. Tot seguit s’incorporarien dins dels cors mixts, amb homes, fins al romanticisme i ben entrats en el XIX que les dones de l’alta societat reivindicarien les formacions corals únicament femenines.
Amb un escenari històric així, adobat amb titulars de gènere, quasi que la primera expressió seria: són dones i que bé canten.
Cor de dones A cau d’orella amb direcció de Mònica Perales
Tanmateix no és el cas. Anit el Cor de dones A cau d’orella va proposar un concert format per obres de compositors i compositores, la gran majoria dels quals estan vinculats al món coral, del segle XX i XXI. Des del romanticisme de Vaughan Williams i Gustav Holst, fins a l’experimentació de Sonia Megías, passant pel mig pel neoclassicisme i el folklorisme.
Oferiren seguretat en les entrades més subtils, amb les veus molt ben assemblades i col·locades tant en els pianos com en els forts. En tot moment emetent un so compacte i homogeni que fluctuava entre les dinàmiques en bloc. Amb un treball molt pulcre en l’afinació i en la rodonesa de les veus sempre controlades i refinades. Les obres que comptaven amb un contrapunt més elaborat o fins i tot amb un llenguatge més pròxim a l’atonalitat van estar solvents amb escreix i pel que fa a les entrades compensades, fidedignes i sobretot afinades. Se’n van reeixir, o més aviat van pujar el nivell qualitatiu amb ‘Salve Regina’ de Miklós Kócsar encara en la primera part. Molt expressives i encertades, sota les peticions de Mónica Perales estigueren en els accents de profunditat en ‘L’Escaut’ de Vic Nees.
Ja en la segona part arriscaren, repartint-se pel claustre de La Nau, representant una mena de coro spezzato, però, que en molts casos estaven repartides individualment o per parelles amb la neorenaixentista i folkloritzant ‘Lauliku Lapsepoli’ de Veljo Tormis. La segona part començà , amb moltíssima més solvència que la primera. Ja deglutien la tranquil·litat d’haver deixat el nivell alt en la primera, i la seguretat, la fermesa, la subtilesa i el somriure s’apoderà de les tensions. Tot seguit dues obres del valencià Juan Luís Martínez ‘variacions sobre una cançó popular’ va oferir un solo de soprano fantàstic, tot i que l’obra no és excessivament complexa pel que fa al seu llenguatge. No fou el mateix ‘Cant de la serena: I. Si en lo mal temps’ amb un llenguatge molt més interessant, atonal i exigent pel que fa a l’afinació on van estar superlatives.
Cor de dones A cau d’orella
Altra cosa va ser ‘Primera antártida’ de Sonia Megías. Amb ella arribava certa dosi d’experimentació, amb tècniques vocals esteses i una mica de teatralitat. L’obra sens dubte marcà les diferències en el programa i ens introduïa en el segle XXI, pel que fa als llenguatges i estètiques del programa. Amb l’embranzida de l’èxit, el qual ja s’ensumava, el cor va resultar fabulós, arrancant els aplaudiments.
‘Dos poemes de John Keats’ del valencià Josep Ramon Gil-Tàrrega va fer una passa enrere pel que feia a les propostes estètiques, amb una obra amb dissonàncies atractives, igualment havia estat ‘Cant de la serena’ de Juan Luís Martínez, el cor es tornà a mostrar pulcre, pel que fa a les compensacions de veus, barreges i mixtures i sobretot afinació.
Tancà el concert ‘Uraren besotik’ de la donostiarra Eva Ugalde amb un obra de sonoritats basco-celtes, l’obra començà amb el bordó i un magnífic solo de soprano, per a desplegar un cúmul de sonoritats que tancaren un excel·lent concert acabant amb els versos de Josune López: “arribarem a la ciutat de les sensacions/ i allí… gaudírem!”.
Molt gaudírem. A cau d’orella estigué molt aplaudit, perquè oferiren un programa amb obres que demanen molta dificultat en contrapunts, en afinacions de dissonàncies i modalitats, en assemblatges cambrístics arriscats,… resolts amb excel·lència. És important tindre una directora que assumisca el timó amb fermesa, amb tacte en les subtileses ja siga en pianos refinats com en forts apoteòsics i que estiga atenta per anteposar-se al que li vol demanar al cor en les notes següents a les que estan cantant. Quan u dirigeix amb domini del material, el resultat és que l’artista gaudeix, s’ho creu i això qui escolta, l’oient, ho rep i ho valora.
Oferiren com a almoina “Potser algun capvespre” de Josep Ramón Gil-Tàrrega. A bon nivell, però, tant feia, A cau d’orella assaboria un merescut èxit. I alhora si convé que servisca per reivindicar el paper de les dones artistes i sobretot la música coral, sempre tan menyspreada per aquesta terra.
