La crisi ha tingut un impacte molt fort a l’economia valenciana traduït en una destrucció de l’ocupació per damunt de la mitjana espanyola degut, sobretot, a l’especialització que teníem l’any 2007 en el sector de la construcció. La nostra taxa d’atur s’ha mantingut durant els anys de crisi entre dos i tres punts per damunt de la mitjana espanyola. Més de la meitat dels llocs de treball destruïts a l’economia valenciana corresponen al sector de la construcció.
A més, la crisi ha provocat la desaparició de les entitats financeres locals, una dada a tenir en compte. A tot això, cal afegir deficiències estructurals. La més important és el baix nivell de productivitat de l’economia valenciana, per sota de la mitjana espanyola en molts aspectes. Això explica també que el País Valencià tingui un nivell de renda dotze punts per sota de la mitjana espanyola: som una de les regions més pobres de l’Euoregió mediterrània.
És una tendència, portem una dècada així però la recuperació ha començat i s’està produint a un ritme fins i tot per sobre del de l’economia espanyola. En termes d’ocupació hi ha un creixement important. Cal remarcar que aquest fenomen no és estrany: on hi ha una gran davallada de l’activitat, després la recuperació es més forta.
Un dels sectors que ha guanyat pes i està funcionant millor és el de l’automòbil. Ha guanyat pes en l’estructura sectorial de les exportacions valencianes. També n’hi ha d’altres tradicionalment importants com ara l’exportació de fruites i hortalisses, els paviments ceràmics i la sabata. El perfil sectorial de l’exportació valenciana és més o menys el mateix de fa deu o quinze anys.
– Quins sectors són més competitius?
La competitivitat es podria definir com el nivell relatiu de la productivitat. Al País Valencià destaquen quatre sectors amb uns nivells de productivitat superiors a la mitjana espanyola. El sector dels paviments ceràmics, el de l’alimentació, el dels vehicles de motor (la factoria Ford i la seva indústria auxiliar) i el de turisme. Tenen un pes important i nivells de productivitat que superen la mitjana espanyola. També hi ha sectors tradicionals amb pes important a l’economia valenciana, com ara el tèxtil, sabata i moble, però amb uns nivells de productivitat relativament baixos que plantegen un problema clar d’innovació i de millora dels procediments de fabricació. I n’hi ha d’altres que, si bé tenen pes important al País Valencià, haurien de millorar la productivitat. Estructuralment tenen importància i és la indústria química i el paper.
– El turisme pesa encara més del que podríem pensar?
El sector turístic va rebre tot l’impacte negatiu de la caiguda de la demanda interna arran de la crisi. Una peculiaritat del sector turístic valencià és que tres quartes parts de la demanda prové del mercat interior de l’Estat espanyol, la resta és mercat estranger, on destaca el britànic i el francès. Els primers anys de la crisi van ser durs perquè hi va haver una detracció de la demanda espanyola, però l’any 2012 va començar un període de recuperació clau que es consolida 2013-14. El sector turístic compta amb uns avantatges competitius molt clars i s’ha d’incloure en els més competitius de l’economia valenciana.
Vull remarcar que la construcció està tornant a créixer i creant ocupació. Al 2007 representava prop del 15% de l’ocupació total, xifra molt exagerada, i actualment està al voltant del 6%. Ara bé, no s’arribarà a les elevades xifres d’abans de la crisi. És un sector tradicional que podria arribar a ser competitiu si incorporéssim innovació i noves tecnologies: adaptar-lo a la lluita contra el canvi climàtic, les polítiques d’estalvi energètiques, l’ús de nous materials, incorporació de les TIC, etc. No crec molt en la dicotomia dels que pensen que s’ha de reduir el pes dels sectors tradicionals i augmentar el dels avançats. Fins i tot en els sectors tradicionals, hi ha marge per a estratègies empresarials de caràcter competitiu.
Font: Observatori de l’Euram de l’Institut Ignasi Villalonga.
