La Mostra mostra excel·lència fins el final

Concert de cloenda de la Mostra Sonora de Sueca, 2015
11 maig 2015 01:00h
Sixto Ferrero / Sueca

Concert de cloenda de la Mostra Sonora de Sueca, 2015. Diumenge (10-5-2015), CC Bernat i Baldoví (20:00h) amb el títol “El món sonor de G.F Haas” s’oferí Sayaka, Nach-ruf... ent-gleitend..., Tria ex uno i Aus-Weg, a càrrec de l’Ensemble Espai Sonor sota la direcció de Jordi Francès com a director invitat.

El concert que posava punt i final a aquesta edició de la Mostra havia d’estar, si més no al mateix nivell que tots els oferts fins aleshores, fregant el llistó de qualitat que es trobava ben alt, ja que la nit anterior s’havia gaudit del Quatour Tana, un quartet de corda internacional que havia deixat un gust auditiu excel·lent, una professionalitat i musicalitat digna d’auditoris de circuits internacionals. El testimoni i la responsabilitat era màxima i, parlem clar, davant tantíssim nivell ofert durant aquesta edició a l’Ensemble resident se li anava a exigir —són magnífics professionals, no— fregar, igualar —mantenir o superar— si fa no fa el mateix nivell, probablement perquè ens havíem acostumat a eixe gust i no esperàvem menys.

La presentació de Voro Garcia era quasi premonitòria, se’l veia satisfet, almenys per la qualitat assolida, així començà amb agraïments per a Haas un compositor de carrera internacional, professor a la Columbia University de New York i desitjat i aclamat als festivals de música contemporània més importants del món, el qual havia deixat un lloc a la seua agenda per estar a Sueca. Agraïments per als regidors competents, també als tècnics del CC, els qui fan que el cor de la sala bategue mentre nosaltres estem pel gaudi auditiu i visual, també per a Jordi Francès com a director invitat i per al senyor Benedicto qui als seus huitanta i tants anys no ha fallat a cap Mostra Sonora perquè l’home —viu— té curiositat i interès per escoltar el que es cou ara, digué aleshores Garcia “si eixa curiositat la tingueren els estudiants de música... vaja tela”. El concert amb la música de Haas “serà molt poètic i no deixarà ningú indiferent...”, acabà dient i començà l’espectacle.

Sayaka” obrí el concert amb Juanjo Llopico al set de percussió i Esteban Algora amb l’acordió. La paraula que dóna títol significa en japonès: llum, però “una llum suau, esperançadora i afectuosa”, indicava les notes al programa, “amb elements relacionats” o en préstec del “primer acte de l’òpera ‘Melancholia’” del mateix Haas. Aquesta llum representada musicalment, ho aconsegueix amb una obra molt textural amb l’acordió efervescent i la percussió interpretada, plats i gongs, amb delicadesa, calculant sengles músics les intervencions al detall, amb precaució, amb tacte i expressivitat. Escales de tons sencers, a l’uníson de vegades entre les làmines i l’acordió, fan també eixa connexió orientalitzant, amb diverses textures suggerents, efervescents i atmosfèriques, amb seccions contrastades per la instrumentació, com per exemple la combinació làmines de fusta (marimba) amb metal·lòfons aguts glockenspiels, campanes,..., diverses tècniques esteses que exigeixen moltíssima mobilitat del percussionista i una assemblatge amb les textures acòrdiques de l’acordió, les quals Algora i Llopico resolgueren amb compenetració perfecta, encimant una molt bona obra cambrística, amb una interpretació fortament interioritzada.

Tot seguit es requerí l’ensemble i la presència de Jordi Francès qui actuava com a director invitat, conduint amb molta seguretat, amb fermesa indicava les entrades i marcava cadascuna de les intencions expressives que les següents obres requerien. Demostrava Francès domini del repertori i interpretava els silencis amb forta expressivitat, convenciment i decisió. Tal vegada, es mostrava excessivament ferm, preocupat per controlar i assegurar cadascuna de les múltiples dificultats interpretatives que conté la música contemporània, certa tensió deglutia i la mostrava amb poca o gens mobilitat del seu eix corporal que es mantenia rectilini, també producte de la fermesa i seguretat amb què indicava cada entrada perillosa, complexa, entrebancada, accents expressius o motius lírics que la música de Haas atresora, no obstant Francès controlà en tot moment la situació i amb el temps (oportunitats per dirigir) es desempallegarà d’eixa tensió interna, necessària però digerible.
 
L’Ensemble Espai Sonor, G.F Haas (esquerra) i Jordi Francès (dreta).

 
Aleshores s’interpretà Nach-ruf... ent-gleitend... amb un rerefons espectral, afinació microtonal, tècniques esteses i textures (espectrals), l’obra és un vertader entramat de sons amb melodies que sofreixen un tractament ben enginyós per afavorir la variació motívia i evitar l’estaticitat evolutiva. Comença amb uns sons punyents i penetrant aguts dels instruments de vent i una melodia en les cordes en registre més aviat greu la qual desemboca en altra secció molt més calmada i estàtica però altament dissonant, altres seccions contemplen arpegis sota acords tinguts que experimenten amb la percepció i la suggestió, després apareixen tractaments de la melodia amb diverses tècniques com la politonalitat alhora que recupera els acords punyents i dissonants de la introducció, multifònics i acords llargament mantinguts volen experimentar amb els timbres, fins que finalment la microtonalitat ben executada per l’oboè i violoncel tanca una obra fascinant que es`ta omplerta de frasejos intensos i percepcions tímbriques, les quals l’ensemble interpretava perfectament, enllaçant i assemblant les entrades, però, amb les veus de cada instrument ben mesurades, equilibrades i empastades, amb un director que exigia al detall cada intenció amb els braços i les mans altament gestuals.

Després s’interpretà “Trio ex uno, un obra que pren o parteix de “l’Agnus Dei II de la Missa ‘L’Home armé super Voces musicales’” del compositor franco-flamenc renaixentista Josquin Desprez on Haas treballa els motiu de referència sota el seu prisma sonor oferint una obra genial, probablement la més elaborada de totes, així durant les diferents seccions s’entrellacen algunes veus del cànon original, el motiu es presenta entre textures sonores creant una mena de joc amb l’acord fins el darrer moment on l’obstinat rítmic i l’acord de referència (del motiu original) apareix i desapareix, passa d’un instrument a altre. L’ensemble féu una interpretació d’altíssima qualitat sota les indicacions clares, directes i segures de Francès.

Acabà el concert amb “Aus-Weg”, sender-camí pot significar aquesta obra mestra de l’austríac, on l’ensemble demostrà, novament, una homogeneïtat excel·lent, timbres compactes i compensats en les textures. L’obra compta amb nexes o elements unificadors com certs glissandos reiterats, cohesionant, algunes representacions del motiu primigeni molt reinterpretada per Haas i fins i tot un final en cànon altament expressiu i emocionant per la celeritat de les entrades..., l’obra acabà amb un solo de director que Francès executà amb control mantenint la tensió (fou una interpretació recurrent) fins els darrers segons després de l’extinció del so. Potser l’obra, excepcional, és on més brillà l’ensemble, a una alçada si fa no fa al nivell de la Mostra Sonora que s’havia mostrat fins aleshores.

En acabar el concert i la Mostra Sonora Vora Garcia va atendre La Veu fent una valoració positiva i negativa, per una banda deia que ”era fantàstic haver pogut treballar amb G.F Haas, escoltar la seua música, meravellosa i poètica. Crec que el nivell de la Mostra ha estat molt alt, probablement de les millors edicions, des del primer dia amb el grup de percussió de Conservatori Superior de Castelló”. D’altra banda destacava el director artístic que “esperava una major resposta de la gent. La qualitat dels concerts s’ho mereix, i crec no arriben tots a valorar el que hi ha..., sobretot, els músics. I els músics de conservatori més”.

Per acabar, Voro Garcia desitja per a l’edició 2016: “una, que hi haja edició 2016, hi ha eleccions i ja sabem, hem d’esperar. Demane que tinguem energia per dur-ho endavant perquè ganes no ens en falten i que el públic responga com hui, perquè hi hagut propostes que no he estat content amb la resposta del públic. Per això m’he de repensar reubicar certes coses o espais, encara que a la gent que ve regularment a la Mostra li agrada l’Espai Fuster, perquè li agrada estar prop dels músics i als músics també els agrada que la gent estiga pròxima, és a dir trencar el format de concert. Però bé. I dos, esperem recolzament institucional, perquè sinó no podem funcionar, la cultura s’ha d’entendre com un pilar base de qualsevol societat civilitzada i cal recolzar-la. Açò no pot veure-ho ningú com un acte de mamar de la mamella i caldria buscar maneres per animar el capital privat a finançar d’una manera senzilla, com es digué en el seu moment, creant una llei de mecenatge que permeta a les empreses destinar una certa quantitat a activitats culturals. Perquè crec hi ha empreses que ho farien”.

Li pregunte, relaxadament, entre instruments, músics desmuntant els seus instruments i els dels companys,... fora de tensions, tenim un nom per a la següent edició? Sí en tenim diversos, però enguany el llistó ha estat molt alt i no vull baixar-lo i anirem per ací... dos, tres noms que apunten alt, després del vint-i-quatre em posaré a contactar i si els quadre les dates, doncs...

Després riguérem. Gran Mostra. Brutals músics. I això es fa a un poble de La Ribera que està posant la música contemporània al plànol mundial de la cultura, en qualsevol cas, també a l’inrevés, Sueca està culturalment a l’avantguarda que molts pobles i ciutats (de capital) ja voldrien aconseguir. Esperem la Mostra 2016.
 
next