Rivera: ‘Cal pegar-li la volta al calcetí, prou ja de rojos i de blaus’

Sergi Tarín / València.

Està en contra dels nacionalismes, però aposta per la nació espanyola, “que no és un invent artificial”. Diu que l’actual estructura política ha quedat obsoleta, però defensa la Constitució de 1978, l’esperit de la Transició i el seu dirigent icona: Adolfo Suárez. I demana “pegar-li la volta al calcetí” perquè està fart “de rojos i de blaus”, però vestix amb una blavíssima americana i gasta un llenguatge de blaves connotacions. “L’objectiu no és que hagen menys rics, sinó menys pobres (…) si hi ha rics que es guanyen la vida honradament, benvinguts siguen”. I la sentència causa un lleu furor entre un públic on hi ha majoria d’eixa entelèquia anomenada classe mitja, amb aspiracions de cotxe d’alta gama, segona residència i vacances amb uns quants milers de quilòmetres pel mig.

Una parròquia de perfums suaus. Elles amb maquillatges subtils i ells amb camises blanques, molt planxades. I una moderada posada en escena col·lectiva que amera les formes dels líders, però també el paisatge militant. “Senyors, senyores, l’acte està a punt de començar, es prega ocupen els seients”. Sona una veu càlida d’hostessa que desemboca en eixa obediència civilitzada de qui acudix a l’òpera o al ballet. Ja se sap, l’elegància prudent de la classe mitjana. Per això no hi ha ni crits ni banderoles ni tampoc grans efusivitats. El líder tranquil, el líder sensat, precisa d’un auditori turgent amb els decibels per desenvolupar un discurs de mocador en la solapa, sense sobresalts ni sabates tacades de fang. Potser per això no hi ha cap menció a València, cap proposta concreta. Només eixa línia recta de la crítica a la corrupció i l’atur. “Tinc la pell de pollastre quan Rajoy trau pit perquè tenim un 24% de desocupats, el mateix percentatge que ens deixà Zapatero”. Però, això sí, cap proposició per disminuir la xifra.

Al cap i a la fi es tractava d’una presentació entre gent refinada. Fernando Giner, candidat a l’ajuntament de València, feia el seu primer discurs. I Carolina Punset, cap de llista a la Generalitat es quedava en blanc perquè no es considera una professional dels mítings. Luis Buñuel ja retratà el discret encant de la burgesia. Entre cavallers, almenys el primer dia, no són recomanables els apassionaments, ja que poden conduir a la suor i a l’exabrupte. I prendré posició hauria suposat, qui sap, anar més enllà del “bon dia”, en valencià, d’Albert Rivera. Per tots és conegut que el castellà és la llengua que ens fa neutres i educats i que cal, per tant, “defugir la visió totalitària del nacionalisme”, segons Punset.

^{La candidata de C’s a la Generalitata Valenciana, Carolina Punset, durant l’acte de campanya a València. Foto José Soler (ACN)}

“Ni rojos ni blaus, taronges”, fou la reivindicació més repetida. Un suma de resultat erroni. La barreja entre els dos colors primigenis dóna violeta o morat, un cromatisme ja patentat i que, a més, és enemic de la mesura per feminista, comuner i republicà. I el taronja és la confluència de l’eternitat ibèrica que ix del roig i del groc. La simbiosi perfecta de la nació sense nacionalistes. “España és una empresa i els espanyols són els accionistes”, definí Rivera el nou concepte de la pàtria com un negoci entre iguals. I acabà en clau electoral prometent un nou mapa de la Espanya perenne esguitat de taronja i on els futurs socis capitalistes i rics honrats “tinguen la clau” i, més encara, “governen el timó”.

^{El president de C’s, Albert Rivera. Foto José Soler (ACN).}