Entrevista a Màrius Cloquell.
– D’on ve el nom? Per què Diània?
– Vam triar el nom Diània principalment perquè ens agrada la denominació que li feia Joan Pellicer a les Comarques Centrals Valencianes, Diània o Comarques Diàniques. Joan Pellicer ha sigut una gran influència per a nosaltres. Nosaltres vivim al Comtat, una comarca que formaria part de Diània, a més a més, l’oli que elaborem és de dos varietats autòctones, locals, que es cultiven principalment a aquestes comarques. Després, investigant, vam descobrir que el nom Diània, venia, igual que Dénia (Marina Alta) pel nom de la deessa romana Diana, equivalent a la deessa grega Àrtemis, deessa de la caça, els animals salvatges, les terres verges, els naixements i les donzelles. Al mateix temps, la mare d’Àrtemis, Leto, la pareix aferrada a una olivera. Veiem un gran paral·lelisme d’aquesta història amb el projecte que estem portant endavant.
– Fer una aposta per l’agricultura és anar contracorrent?
– No crec que siga anar contracorrent, hi ha molta gent que es dedica a l’agricultura i no crec que siga una cosa revolucionària. El que sí que potser anar a contracorrent és el fet de voler eixir del circuit comercial que ens tenen imposat, on els preus estan marcats pel gran mercat i que difícilment són justs perquè les persones puguen viure dignament de treballar la terra.
– És l’oli d’oliva un producte tradicional de la comarca? Quines particularitats té?
– Sí, l’oli és un producte tradicional des de fa molts segles a la nostra comarca, s’ha conreat històricament, ja que l’olivera és un arbre que aguanta molt bé les sequeres que tan acostumats ens té aquest terreny. Podem trobar documentació d’elaboració d’oli d’oliva en aquestes terres des d’abans de l’expulsió dels musulmans, també podem trobar oliveres mil·lenàries de la vall de Travadell, una mostra vivent d’un cultiu molt antic. Les particularitats del nostre oli és que és un oli que elaborem a partir d’unes olives d’una varietat autòctona, Blanqueta, cultivades sense utilitzar fertilitzants ni fitosanitaris químics. Aquesta oliva és recol·lectada en el punt òptim de maduració del fruit, buscant qualitat davant quantitat, així aconseguim un oli verd amb una aroma afruitat amb gust de fulles verdes, herba segada. Té una amargor i picor que li donen cos i personalitat. És deliciós!
-Voleu fer oli d’oliva, però també parleu de regenerar l’entorn. Per què?
– L’abandó dels camps és un fet en aquestes terres. A poc a poc van quedant-se sense treballar molts camps, això comporta un canvi de paisatge, de proliferació de zones ermes, de cultius abandonats, de solsides que no es refan. Marges de pedra que cauen i no els alcen. Tot açò té unes conseqüències com un major perill d’incendis forestals i el paisatge que tradicionalment teníem, que és part de la nostra cultura, va degenerant cap a a l’abandó. I tot açò està passant perquè la gent no trau benefici suficient per mantenir els camps en producció. Si es poguera guanyar la vida bé treballant del camp tot açò no passaria. Què volem nosaltres?, que comence a revaloritzar-se el producte que fem en estes comarques, que la gent comence a fer un producte de qualitat i que es pague per ell el que val i no el preu que el marquen des d’un despatx. Volem que els nostres bancals recuperen la bellesa que han perdut per abandonament. Quan diguem açò molta gent es pensa “Estos s’han tornat locos, volen tornar agarrar bancals abandonats de la serra i refer els marges” com si nosaltres fórem la salvació. Res més lluny de la realitat, nosaltres volem treballar els nostres bancals i treballar-los bé, a mesura que anem creixent podrem treballar nous bancals i traure’ls de l’abandonament en què s’encontren i si hi ha més gent que ens imita de meravella. Tenim uns bancals mirats que volem recuperar, estan dins d’un barranc, abandonats des de fa anys que tenen un mal accés, un camí amb costera d’uns 200 metres on no es pot entrar amb cap vehicle… Este és el nostre primer objectiu a recuperar. Volem refer les solsides que té, netejar la senda per fer-lo accessible a peu. I plantar al voltant dels camps estos, com en altres que tenim, arbustos i arbres autòctons que abans hi havia i que han desaparegut per reiterats incendis forestals. Ara en passar l’estiu anirem a recollir llavors de fleix, auró, carrasca, cirer de pastor… tenim ja llavors de garrofer i roser bort, férem un planter i després ho plantarem on convinga. Una altra cosa que tenim ja són la introducció d’eixams d’abelles en els camps per afavorir la pol·linització de les plantes en general.
– Els dos germans esteu molt implicats en iniciatives culturals i polítiques de la comarca. Us plantegeu aquest projecte com una vessant més a aquest compromís?
– Clar que sí, són coses totalment compatibles i forma part de la nostra manera de ser i una part important d’aquest projecte és la de crear consciència crítica i sinergies i també té una part cultural. Molta gent parla de biodiversitat, de ecologia, etc… i ho fa en castellà en terres on tradicionalment s’ha parlat en valencià. La nostra llengua, cultura, també és un patrimoni que s’ha de preservar, mimar i fer créixer en ús. No podem permetre que es quede arraconada i minvada com les plantes i animals que volem preservar. Els processos homogeneïtzadors no són bons, per definició, per la diversitat en cap dels seus sentits.
– Per què heu apostat pel micromecenatge?
– El micromecenatge et dóna l’oportunitat de poder tirar endavant projectes que sense aquest tipus de finançament seria molt difícil dur a terme. El micromecenatge és una ajuda a l’hora de crear un nou projecte, reps un avançament de diners i una part de la teua producció la poses a la venda en forma de recompenses. Però també hi ha uns inconvenients, has d’aconseguir aplegar al teu objectiu, en el nostre cas 6000 euros, si no apleguem a l’objectiu no aconseguim els diners. Per fer-ho necessitem la col·laboració de molta gent, tant en difusió del projecte com en aportacions.
– Heu buscat algun tipus de suport institucional?
No, el que sí que hem buscat ha sigut el suport de persones vinculades a moviments socials, ateneus, com també del món de la cultura, músics, escriptors, cuiners…
– Sou una excepció o hi ha més iniciatives semblants en el vostre entorn?
– Hi ha altres iniciatives semblants i interessants. En el mateix Beniarrés tenim Benisterra, un projecte d’autosuficiència i sobirania alimentària. També tenim El Col·lectiu L’Esquella que té uns objectius molt semblants als nostres però encarat exclusivament al món de la ramaderia, revalorització de productes, feina i entorn, tot d’una manera ecològica i de petites explotacions. Llana Guirra que realitzen un treball artesanal amb llana d’ovella Guirra, l’autòctona d’estes terres. Realitzen tot el procés per obtenir el fil, des de l’esquilada de l’animal, passant pel llavat, cardat, tintat (en colorants naturals) fins a l’elaboració del fil. Celler de la Muntanya i el seu projecte Microvinya que és pioner en estes comarques en realitzar un vi d’altíssima qualitat, cultivat en ecològic, utilitzant varietats autòctones, recuperació de xicotetes parcel·les de vinya i amb un alt component cultural i de difusió d’aquestes idees de revaloritzar els nostres productes, el nostre entorn i la nostra cultura.
– Per què s’han abandonat els camps?
– La gent abandona el camp perquè no trau un benefici econòmic d’acord al mateix temps que li dedica. La gent prefereix buscar-se altra feina que estiga més ben pagada i la gran majoria troba esta feina fora del poble en poblacions properes, este fet, junt amb la poca inversió que realitzen els diferents governs als pobles, fa que estos perden habitants fins a ser la despoblació un greu problema per la pervivència de molts d’ells. La crisi actual ha fet que una poca gent torne a treballar bancals que tenia abandonats o treballava sols perquè no es quedaren erms, però esta circumstància és temporal o almenys és el que volen i quan puguen tornaran a deixar-los per dedicar-se a una altra feina que els deixe més beneficis.
– La comarca també té tradició industrial. Està en crisi també?
– El comtat, com l’Alcoià i la Vall d’Albaida tenen una tradició de la indústria tèxtil molt forta però el tèxtil ja fa anys que va entrar en crisi. La indústria del joguet també esta molt tocada. La construcció també està sota mínims. Estem parlant que el comtat és una comarca de les més deprimides del País Valencià.
– Quins són els problemes més greus de la vostra comarca?
– De moment, a banda de la crisi que ens afecta a tots i la resta de problemes comuns com la falta de perspectives, problemes ambientals, d’accés a la sanitat, educació… jo crec que sense cap mena de dubte és el despoblament que estem patint. Sols hi ha dos nuclis poblacionals grans, Muro amb uns 9.000 hab i Cocentaina amb uns 11.600, la resta dels 27.000 habitants que té la comarca es divideixen en els 22 municipis restants que conformen la comarca, el tercer més gran és Beniarrés que té al voltant de 1.200 hab. La resta de pobles són menors de 1.000 hab, tres d’ells menors de 100, això sense comptar les pedanies.
– I de la vostra generació?
– La nostra generació, sent en molts casos una generació preparada com mai, no té treball. Tinc amics amb carrera universitària que tenen 35 anys i amb prou feina han trobat un treball a hores de cambrer. És una generació que no té motivació i poca crítica i que ha perdut en molts casos el valor de l’esforç i espera que li ho donen tot fet els polítics de torn. Llavors em ve al cap la lletra de la cançó: “No esperes salvacions supremes // de déus, de reis ni de tirans, // obrer, és la sang de tes venes // la que triomfant et salvarà”. Alguns ja van adonant-se’n que açò va per a llarg i que les coses han de canviar, però la majoria està esperant que les coses canvien altra vegada a com estàvem deu anys enrere.
