– Quines necessitats industrials i econòmiques genera el concepte de comarca central valenciana, una 4a província amb realitat econòmica pròpia?
– Les comarques centrals, en especial les d’interior, tenen un model industrial propi i això demanaria una política industrial singular. Ara bé, aquesta seria una reclamació coherent si, almenys, existís una política industrial general. La indústria ha estat la gran oblidada de la política econòmica recent i n’estem pagant les conseqüències.
La indústria no està vivint una crisi conjuntural, sinó estructural: un vertader canvi de model. El teixit industrial de les comarques centrals valencianes sabrà adaptar-se, però a un preu altíssim en pèrdua d’empreses, riquesa i treball. Cal la col·laboració estatal i autonòmica entre empreses, universitats i administració, que abarcara territoris veïns amb problemàtiques idèntiques. Estic convençut que els empresaris d’Alcoi, d’Ontinyent i d’Ibi comparteixen un discurs molt semblant que seria molt més escoltat si es formulara amb una sola veu.
– Es pot parlar de projecte de comarques centrals valencianes?
– Sí, tot i que jo no crec que siga moment de reclamar noves províncies ni noves administracions. Oblidem-nos de crear més despesa. Cal crear una xarxa de ciutats, empreses i administracions que ja existeixen i treballar coordinadament. Això exigeix una cohesió política que mai s’ha treballat, però que sempre ha existit a nivell empresarial, cultural, fins i tot festiu.
– Quins serien els punts forts i febles?
– Els punts febles venen del fet que l’absència d’una administració et fa invisible, no tens pes polític i ho acabes pagant a nivell d’infraestructures o de representació. Els punts forts són que les nostres comarques han sigut sempre molt dinàmiques i emprenedores, tot i haver estat aïllades i no haver comptat amb cap poder polític. La indústria de les comarques centrals ha sabut adaptar-se a mil crisis, ha sobreviscut a l’abandonament d’unes institucions i poders polítics i econòmics que sempre han quedat lluny. A vegades fins i tot pense que això ha estat la seua salvació, com és el cas de Caixa Ontinyent.
– Quins són els impediments i els impulsos perquè aquest projecte tiri endavant?
– D’impediments en tindrà de molt poderosos. En aquest país el poder de les províncies és immens: hi ha moltíssims interessos al voltant de les províncies i les diputacions. Naturalment, qualsevol intent de canviar l’estatus quo trobarà fortes resistències.
Els impulsos han de venir de dins. Som nosaltres els que hem de veure si ens interessen com a projecte o no. I, si és el cas, els que hem de treballar-les des del punt de vista cultural, econòmic, polític, etc. El projecte no passa per crear noves administracions, sinó per treballar unes relacions, uns contactes i unes complicitats que ja existeixen i que, tard o d’hora, acabaran creant un veu comuna que ens serà útil i amb la que tots ens identificarem.
Font: Observatori de l’Euram de l’Institut Ignasi Villalonga.
