El candidat de Podem País Valencià a Alacant, Óscar Piera, és el primer a intervenir. El primer pas per pactar amb els seus companys de taula seria preguntar als inscrits al partit. El postulant de Compromís per Castelló, Vicent Marzà, assenteix amb el cap. “Ha d’haver un pacte de govern transformador i les tres forces polítiques presents ací haurien de ser-hi, a poder ser, soles”, diu. En un escenari ideal de canvi, el protagonista ha de ser el què, el com, no el qui. “Beneïdes les contradiccions del tripartit”, exclama el candidat per València d’Esquerra Unida, Josep Vicent Soler, quan per fi li toca agafar el micròfon. Per a Soler, el repte va molt més enllà de convergir amb les diverses opinions que han coincidit a la capital catalana; és desmantellar 20 anys d’hegemonia política al País Valencià. Definitivament, és temps d’esquerres i el pacte ha de ser d’esquerres. Però, entra el Partit Socialista del País Valencià en aquest paradís del progrés? No hi ha resposta que no vagi seguida d’una condició: el suport total a les polítiques de benestar social de Podem, la total desvinculació dels poders econòmics i de l’estat de Compromís o “les línies roges” d’Esquerra Unida, tot i així conscient de la necessitat d’unió davant una dreta valenciana que no es quedaria de braços plegats.
Però les dificultats de governar no es presenten només en forma de factors externs. En una coalició, s’ha de saber cedir i defensar el pacte de poder en pro del bé comú. És l’esquerra valenciana suficientment adulta com per fer-ho? L’experiència de Compromís quasi obliga Marzà a assegurar-ho però, com ha de ser sempre en política, la seva afirmació no està exempta de peròs. Allò primordial és pal·liar l’emergència social a curt i llarg termini, defensar el sistema de serveis públics, omplir les arques amb una economia sostenible basada en la reindustrialització i el cooperativisme i que, tot això, es decideixi al País Valencià. La qüestió territorial entra en escena quasi fent-li l’entradeta a Josep Vicent Soler. “El sistema de finançament autonòmic ens considera una comunitat rica, però es berena el poquet benestar que els treballadors hem aconseguit a base de feina i més feina”, sentencia. Com a solució, i considerant la seguretat de David Miró a l’hora d’afirmar que a l’estat espanyol no es mou un euro sense el consentiment del ministre Cristóbal Montoro, proposa resoldre retroactivament l’endeutament valencià com a conseqüència d’un infrafinançament. En paraules de Marzà, la resolució als problemes econòmics passa per una millor gestió, una qüestió de prioritats a l’hora de gastar i Piera apostaria per tirar del deute històric o d’una reforma fiscal progressiva que incorpori impostos de tipus mediambiental.
Sembla que quan s’ajunten diners i País Valencià a la mateixa afirmació, hagi de néixer el debat de la corrupció amb les auditories a la Generalitat, transparència o una oficina antifrau formada pels partits de l’oposició com a solucions, aquest cop, proposades per Compromís. Però abans de sortejar aquesta barrera, l’esquerra valenciana hauria de plantar cara a l’hegemonia intel·lectual, de pensament, que pot haver calat al territori després de dues dècades de govern conservador. Si no és capaç de fer-ho, suposarà una gran derrota. “Cal pedagogia, valentia i restar amb entitats que han normalitzat la qüestió de la llengua i allò nacional”, defensa Soler després de remarcar la urgent necessitat de recuperar uns mitjans de comunicació públics en valencià. S’ha de guanyar pel terreny de la normalitat, no buscar confrontacions, però tampoc renunciar a res. Marzà ho anomena “viure la nostra valencianitat”: construir país trencant les barreres del provincianisme “que tant de mal ens ha fet”. L’ús de la llengua és clau, donar-li valor des de l’educació seguint els passos d’entitats que s’han avançat als partits polítics. Al torn de preguntes, apareix un nou possible obstacle: Ciutadans ha alterat moltíssim les previsions electorals, però des de Podem no hi ha una preocupació evident, Compromís desvia l’atenció al seu programa i Esquerra Unida es defensa referint-se al partit com “una agressió a la classe treballadora”. Amb això, queda perfectament visible l’essència de l’acte, on tres partits amb posicionaments diferents han sumat experiències amb una voluntat de transformació que apunta cap a una mateixa direcció. Arriba el final de la trobada i només queda una cosa clara, això ha estat més que un debat.
