Sergi Tarín / València.
Tot està contaminat per als defensors dels líders de Gürtel. És l’estratègia desesperada per evitar que el primer judici a la trama genere una mena de jurisprudència amb la resta de peces que hi ha a València i a Madrid. Per això, durant este dimarts, els lletrats defensors utilitzaren una argumentació a l’atac i a l’uníson. L’objectiu és anul·lar les hores de converses que gravà d’amagat José Luis Peñas, exregidor del Partit Popular a l’Ajuntament de Majadahona (Madrid) a Isabel Jordan i Francisco Correa sobre els negocis tèrbols amb i dins del Partit Popular. Segons Juan Carlos Navarro, advocat de Correa, aquelles conversacions foren extretes de forma “subreptícia” i en “un atac al dret a la intimitat”. La tàctica és desprestigiar el principal testimoni de càrrec talment com féu Francisco Camps amb el sastre José Tomás.
En la mateixa línia dels descrèdits es pronuncià el defensor del número dos de la trama, Pablo Crespo. El seu lletrat, Miguel Durán, que fou director de l’ONCE, esgrimí el concepte processal “del fruit de l’arbre enverinat”. Una espècie de categorització amb reminiscències bíbliques sobre el pecat original i les conseqüències del mos a la poma ferida. És a dir, si aquelles converses de Peña que floriren el 2007 en investigació de la Fiscalia Anticorrupció són il·legals, tota la producció jurídica posterior caldrà que vaja al fem. Punt i final i collita d’absolucions.
Un discurs però, de difícil permeabilitat en el tribunal que presidix Pilar de la Oliva, presidenta del TSJ valencià, i on també s’assenten Antonio Ferrer, redactor de la condemna a Rafael Blasco, i Joan Climent, magistrat que jutjà Francisco Camps en el denominat “cas dels vestits”. Precisament, Climent fou un dels blancs dels advocats dels amos de Gürtel. Durán hi demanà la recusació “per haver treballat en el govern de Joan Lerma als anys huitanta”. I arrodoní la crítica en dir que fins i tot col·laborà amb Ximo Puig, actual secretari general i candidat del PSPV, formació personada en la causa com a acusació popular. “No sabem quina ha acabat sent la relació entre Climent i Puig estos anys”, amollà el verí al jardí del bé i del mal. Però De la Oliva rebutjà l’escomesa per considerar-la “dilatòria”. “Ja coneixien quin era el tribunal des de fa més d’un any”, hi postil·là.
Llavors, el testimoni passà a mans de l’advocada d’Álvaro Pérez, el Bigotes, qui rebutjà que allò que es jutja es denomine “la trama Gürtel” en compte d’un cas “d’empresaris de Madrid i de València”. I després de minimitzar els fets, acusà el tribunal de “parcial” per haver donat suport a la interlocutòria de processament del magistrat instructor, José Ceres. Un element, segons la lletrada, de clara intromissió: “no sols el tribunal ha de ser imparcial, sinó que també ha de semblar-ho”.
D’altra banda, Navarro lamentà les “dilacions” al temps que criticava que la vista se celebre al TSJ “perquè ja no hi ha aforats”. I és que si el judici s’ha dilatat un any és perquè les exconselleres Milagrosa Martínez i Angélica Such renunciaren a ser diputades setmanes abans de la primera sessió, ara fa just un any, tot perdent la condició d’aforades i obrint el debat sobre quin tribunal havia de jutjar-les. Finalment, el Suprem decidí en favor de la Fiscalia Anticorrupció i la seua pretensió de celebrar al TSJ. Un fet que ha creat doctrina, ja que, a partir d’ara, l’obertura del judici oral marcarà la línia fronterera del jutjat competent.
Apel·lació als sentiments
I una vegada esgotats tot els subterfugis penals, hi hagué l’apel·lació als sentiments. ¿I qui millor que un invident com Durán? I no és interpretació capciosa sinó literalitat: “i jo en la meua dissortada condició de cec…”, afirmà i, a continuació, lamentà “la asimetria informativa, la recerca d’una sentència exemplaritzant dirigida a una opinió pública marcada per l’opinió publicada”. Tot per “castigar estes criatures que arriben ací suportant sis anys de pena de banqueta”. I les criatures són Correa, Crespo i El Bigotes, acusats de ser els caps del major cas de corrupció de la història espanyola. “Pobres persones que es veuen ací contra la seua voluntat”, conclogué Durán.
En resum, segons les defenses, uns pobres homes, uns bons empresaris, que estaven en el lloc inadequat en el moment menys oportú. I això vol dir que no tenen res a veure amb els cinc milions licitats a dit per muntar l’estand de Fitur entre 2005 i 2009, sense experiència i amb els preus més cars. O facturar en fals a constructores ben proveïdes pel Consell, que després retornaven al PP una part de l’adjudicació. O els 7,4 milions a càrrec dels contribuents que cobraren per sonoritzar la visita del Papa a València, sense publicitat ni fiscalitzacions. Uns bons xics que passaven per ací i caigueren dins “d’un muntatge polític”, segons Pablo Crespo, qui mostrà les coordenades de la conjura: “una maniobra que s’organitzà en el seu dia des del despatx de Rubalcaba”.
