L’adjectiu “fanàtic” és el que més s’ha emprat en la història per definir a Hitler i a l’ampli grup de lloctinents que van dirigir la destinació de l’Alemanya nazi. No obstant açò, hi ha un altre qualificatiu molt menys utilitzat que resulta igual d’imprescindible per explicar la seua estratègia política i militar. Hitler i la resta de la seua camarilla eren grans “homes de negocis”.
En les seues ments pesaven més els diners i les qüestions econòmiques que el seu desig d’exterminar als jueus. El seu model de capitalisme feixista, malgrat estar basat en una forta intervenció estatal, va resultar molt atractiu per als empresaris alemanys i també per a importants magnats estrangers, principalment nord-americans.
Les SS van crear les seues pròpies empreses per a beneficiar-se del treball esclau dels milions de presoners capturats per l’exèrcit alemany. La DEST i la DAW van ser les dues més destacades. L’objectiu de Himmler era que, gràcies a aquestes companyies, les SS pogueren jugar un paper predominant en l’economia alemanya, fins i tot en l’escenari de pau que s’obriria després de la guerra.
Presoners de Mauthausen transporten pedres per a la construcció del camp.
Fer negoci a qualsevol preu
Les empreses d’armament, automoció, productes farmacèutics i tecnologia no podien comptar amb els joves alemanys per a treballar en les seues fàbriques perquè aquests es trobaven en els fronts de batalla. Els presoners dels camps i els treballadors forçosos es van convertir en la millor opció i també en la més barata. El negoci dels camps era redó. La DEST subministrava els treballadors, les SS oferien la seguretat i les empreses aportaven la resta. En el repartiment de papers tots guanyaven. Tots menys els deportats, que moririen a milers en les pedreres i les fàbriques controlades per l’empori de les SS i per les empreses privades alemanyes i nord-americanes.
El segell “Hollerith” indica que les dades d’aquest presoner espanyol han sigut processats per IBM.
El segell “Hollerith” indica que les dades d’aquest presoner espanyol han sigut processats per IBM
La llista de signatures alemanyes que van col·laborar i es van beneficiar de les polítiques bèl·liques i genocides del règim nazi és interminable. Des de gegants de l’automoció fins a petites empreses familiars i fins i tot particulars que van utilitzar presoners dels camps de concentració per a conrear les seues terres o treballar en les seues granges. Aquestes són algunes de les més destacades:
IG Farben
Aquest consorci va ser el que millor va esprémer totes les opcions de negoci que facilitava el règim nazi. Va fabricar combustible i un tipus de cautxú sintètic anomenat “Buna” per a l’exèrcit alemany, va subministrar els productes químics per a l’exterminació massiva “d’enemics” del Reich i es va aprofitar del treball esclau de milers de presoners dels camps. Tres empreses químiques i farmacèutiques constituïen el cor de IG Farben: Bayer, Basf i Hoechst.
Audi va emprar en la seua cadena de producció 20.000 treballadors forçats.
Daimler va utilitzar a gran escala treballadors forçats per a la fabricació d’automòbils.
Bosch va emprar uns 20.0000 treballadors forçats.
Volkswagen va col·locar en gran part de la seua producció a treballadors forçats.
Krupp (actualment Thyssenkrupp). Krupp va tenir la consideració d’empresa model del nacionalsocialisme i va emprar més de 75.000 treballadors forçats.
Deutsche Bank. L’historiador Harold James va analitzar el període nazi en 1995. James va titllar l’actitud del banc en aquella època com a “complaent”.
Lufthansa va autoritzar a l’historiador Lutz Budraß la realització d’un estudi sobre la seua participació en la creació de la Luftwaffe. Les dades oficials de l’estudi no s’han publicat encara. La pregunta roman en l’aire.
Bertelsmann va encarregar a l’historiador Saul Friedländer un estudi que va ser presentat en 2002. El gegant dels mitjans de comunicació es va aprofitar del règim nazi de forma massiva.
Quandt (propietària de BMW). Segons la recerca duta a terme per l’historiador Joachim Scholtyseck, Günther Quandt es va enriquir en el període comprès entre 1933 i 1945. L’empresa del magnat va utilitzar 50.000 treballadors esclaus.
Oetker va obrir els seus arxius en 2007 després de la mort del patriarca, Rudolf August Oetker. L’historiador Deren Erkenntnisse va revelar que Rudolf A. havia pertangut a les Waffen-SS i col·laborat activament amb el règim nazi.
Adidas i Siemens han permès que s’investiguen els seus arxius. Se sap que, ambdues empreses, van emprar milers de treballadors esclaus.
Còmplices a Detroit i Nova York
Historiadors i economistes coincideixen que a Hitler li hauria resultat impossible llançar-se a la conquesta d’Europa sense el suport de quatre grans multinacionals nord-americanes: Standard Oil, General Motors, Ford i IBM.
General Motors
Va fabricar milers de camions militars en les seues factories d’Alemanya. El seu model batejat amb el nom de Blitz, Llampec, va servir a Hitler per a entrar amb les seues tropes a Àustria. L’admiració del Führer per la tecnologia de Opel i el seu agraïment per comptar amb la seua col·laboració li va portar a concedir la Gran Creu de l’Ordre de l’Àguila Alemanya al seu director executiu, James Mooney. GM va utilitzar presoners dels camps com a treballadors esclaus.
Ford
El fundador de la companyia, Henry Ford, era ja conegut a la fi dels anys 20 pel seu profund antisemitisme. Hitler admirava profundament Ford, del que va arribar a dir que era la seua inspiració. Aqueix amor era mutu i va permetre que l’empresa automobilística nord-americana es convertiria en el segon productor de camions per a l’exèrcit alemany, superat únicament per Opel-General Motors. Henry Ford també va ser distingit per Hitler amb la Gran Creu de l’Ordre de l’Àguila Alemanya en 1938. Després de la invasió de França, l’empresa nord-americana va continuar treballant per al Reich i es va negar a fabricar motors per als avions de la Royal Air Force britànica. Igual que GM es va aprofitar del treball esclau de milers de deportats.
Standard Oil
Li va proporcionar a Hitler el combustible i el cautxú necessari per a emprendre la invasió d’Europa. El Govern nazi, conscient que les importacions de petroli es reduirien amb l’esclat de la guerra, va decidir fabricar combustible sintètic. El complex procés d’elaboració no hauria sigut possible sense l’aliança entre el consorci alemany IG Farben i la Standard Oil nord-americana. Els bucs cisterna de la Standard van subministrar combustible a vaixells alemanys a Tenerife i altres ports de l’Espanya franquista.
IBM
El seu ‘mèrit’ va ser dotar el règim nazi dels seus encara primitius però eficaços sistemes informàtics. Les seues màquines, que funcionaven amb targetes perforades, precursores dels ordinadors, van resultar d’enorme utilitat per al Govern alemany. Himmler va ser conscient de les possibilitats que li oferia la tecnologia d’IBM per a organitzar, distribuir, explotar i eliminar els milions de jueus i presoners de guerra que van caure en les seues mans durant la guerra. Es van realitzar censos de la comunitat jueva que servirien per a identificar i eliminar amb major facilitat els seus membres. En la majoria dels camps de concentració es va obrir un “departament Hollerith” (nom de la filial alemanya d’IBM) en el qual es realitzaven fitxes de cada deportat, incloent la seua professió i la seua raça o religió.
Esclaus espanyols
El gruix dels republicans que van passar pels camps de concentració va treballar i va morir a les ordres de la DEST, l’empresa propietat de les SS. Les pedreres de Mauthausen i Gusen, així com el molí de pedra situat al costat d’aquesta última, es van cobrar el major nombre de vides entre els espanyols. L’empori dirigit pels homes de Himmler també controlava la major part dels treballs que els republicans van realitzar en subcamps com Schlier-Redl-Zipf, Bretstein o Vöcklabruck. No obstant açò, va haver-hi algunes empreses privades alemanyes i austríaques que, especialment després de 1942, van explotar als republicans que quedaven amb vida.
La major d’elles va ser la Steyr-Daimler-Puch que va emprar interns de Mauthausen, des de 1941, per a treballs de construcció en la seua factoria de Steyr. En 1942 va negociar amb els alts mandataris del règim la utilització de presoners en el procés de fabricació d’armament i vehicles per a l’exèrcit. Fruit d’aqueixes converses, Himmler va aprovar la construcció d’un subcamp, dependent de Mauthausen, que dotara d’operaris a la factoria. Mig miler d’espanyols es van veure obligats a treballar en condicions infrahumanes. Un deu per cent d’ells va morir en el mateix subcamp, assassinats violentament o per una mortal combinació de fam, esgotament i fred. L’empresa també va gestionar factories en els túnels de Ebensee i de Gusen, per les quals van passar un menor nombre de republicans.
L’altra gran companyia armamentística que es va aprofitar dels treballadors de Mauthausen va ser Messerschmit, que va instal·lar una de les seues majors plantes en els túnels de Bergkristall, prop de Gusen. Van ser pocs els espanyols que van treballar en ella fabricant fuselatges i altres peces per a diversos models d’avions de combat. No obstant açò, com va ocórrer amb la factoria de la Steyr-Daimler-Puch de Ebensee, desenes de republicans van perir al costat de milers de soviètics, polonesos, jueus i txecs en la perforació de les galeries subterrànies en què es van albergar les seues fàbriques.
Presoneres esclaves del camp de concentració de Ravensbrück.
.
Les presoneres espanyoles deportades a Ravensbrück van treballar en diverses empreses que fabricaven armament i peces per a vehicles i avions de l’Exèrcit alemany. La més coneguda d’elles va ser Siemens & Halske, que en 1942 va construir una fàbrica al costat del camp per a la producció de components electrònics destinats als míssils V1 i V2. Al principi les dones seguien dormint a Ravensbrück i es desplaçaven cada dia fins la fàbrica. A la fi de 1944, per a estalviar temps, Siemens va construir uns barracons en la pròpia factoria en els quals va allotjar les seues treballadores forçoses. Les condicions de vida eren igual de dures que en el camp central i els capatassos s’encarregaven que les dones febles i malaltes foren retornades a Ravensbrück on, generalment, acabaven sent executades.
Al costat d’aquestes grans companyies, va haver-hi també petites empreses que es van aprofitar del treball esclau dels presoners. A Mauthausen va destacar, per sobre de la resta, l’empresa local de materials de construcció Poschacher. El seu amo, Anton Poschacher, va pagar a la DEST per a tenir a la seua disposició un grup de reclusos. En total, en la seua xicoteta pedrera van treballar 42 espanyols menors de 18 anys. L’empresa va traure un gran benefici de l’ocupació d’aquests joves, pels quals pagava a la DEST menys del 50% del salari que hauria cobrat un treballador austríac. Després de la guerra, els seus responsables no van ser perseguits. L’empresa no solament va aconseguir mantenir les seues possessions, sinó que les va ampliar i hui dia és la propietària de la major part dels terrenys en els quals van morir 120.000 presoners de Mauthausen, entre ells, 5.000 espanyols.
Aquest article publicat eldiario.es (Traducció La Veu del País Valencià) arreplega extractes del llibre ‘Els últims espanyols de Mauthausen‘ d’Edicions B. En ell se citen degudament les diverses fonts consultades.
