RedactaVeu / València
La fotografia astronòmica ens fa pensar en un univers ple de color. A poc que busquem hi trobarem meravelloses imatges de galàxies o nebuloses on es barregen grocs, blaus, rojos i altres tonalitats amb diferents intensitats. Tanmateix, si mirem a ull nu el cel qualsevol nit clara no trobarem aquest espectacle de colors. Com expliquen Fernando Ballesteros i Alberto Fernandez Soto en l’article Els colors de l’univers, que es pot llegir en el darrer número de la revista MÈTODE, en realitat no hi ha colors sinó que els construïm al nostre cervell: “El que sí que existeixen són diferents freqüències de vibració de la llum, les quals ens parlen de fenòmens distints que tenen lloc en l’univers”.
L’edició en la fotografia astronòmica permet fer visibles aquelles ones electromagnètiques que queden fora de l’espectre visible i que, per tant, les nostres retines no poden captar. Fernando Ballesteros és investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i Alberto Fernández Soto és científic de l’Institut de Física de Cantàbria. Tots dos ens mostren en aquest article que les imatges astronòmiques no només són belles sinó que aporten molta informació: “Treballar amb el contrast i la lluminositat és, de fet, una de les primeres eines de què disposa la fotografia astronòmica per a fer perceptibles els senyals més dèbils”. Així, jugant amb el temps d’exposició, el contrast i la lluminositat de les imatges podem veure aspectes d’una galàxia, per exemple, que el nostre ull no percebria d’una altra manera. I això ens permet un estudi més detallat de l’univers”.
Però no només es modifiquen aquests elements per obtenir millors imatges. Els astrònoms capten les imatges “en blanc i negre”; és a dir, mesurant la intensitat de la llum per separat i a través de tres filtres, un per cada tipus de receptor de la nostra retina: roig, verd i blau. Al representar la imatge, cada filtre es pot assignar a un canal d’eixida diferent i amb aquestes tres imatges podem obtenir una composició final que ens aporte més informació de l’element astronòmic observat.
Centaurus A és una de les galàxies més pròximes a la Terra, amb un nucli que emet grans quantitats de radiació en diferents bandes de l’espectre electromagnètic (ràdio, infraroig, llum visible i raigs X). Tots aquests components s’han tingut en compte per a confeccionar una imatge que mostra molta més informació que no la que pot proporcionar la imatge en color en el rang visible. Foto: Fernando Ballesteros (Observatori Astronòmic de la Universitat de València).
Aquestes imatges astronòmiques encara poden contenir més dades d’interès que no podem veure perquè estan fora de l’espectre visible. Per exemple, tant la llum infraroja com la llum ultraviolada resulten imperceptibles als nostres ulls però aporten informació als astrònoms: la primera és emesa per objectes freds i la segona per cossos molt calents o per explosions de gran energia. Per a captar-les, podem assignar cadascuna a un canal de la imatge. Així, el resultat final aportarà molta més informació que no la que pot proporcionar una imatge en color en el rang visible. “Aquesta imatge seria com la que tindria un hipotètic ull amb visió de gran rang. És real, encara que no té res a veure amb el que veuríem amb els nostres propis ulls”, conclouen Fernando Ballesteros i Alberto Fernández Soto.
«Cada freqüència de l’espectre visible
correspon a un color, però aqueixos
colors no existeixen en el món
exterior: els produeix el cervell»
Podeu consultar l’article complet en aquest enllaç.
