Com a proemi caldria mesurar el valor cultural dels MAX, si són a bastament coneguts per ser, probablement, els màxims guardons a nivell estatal pel que fa a les arts escèniques, música escènica, dansa,…, a més, per moralitat, els guanyadors els trien els propis companys, per tant, a priori certa honradesa se’ls pressuposa —no ho dubte—, però, no obstant, convé mirar-se’ls com una projecció anual de la vessant escènica d’una societat, a la qual conflueixen des de diverses perifèries comissionistes (nosaltres formem part de “comunidades”, per la via del 143?) o simplement, estan pensants com altres premis, per a la lloa i alabança del premiat i engreixament del currículum?. M’incline a pensar, que les arts es mouen per motivacions pròpies, tanmateix, aquestes són fruit de la maduresa, o la promptesa que suscita la visió, influència i opinió de la societat on naixen, o ara direm que l’artista és impermeable, tal anacoreta, a les realitats del seu entorn i per tant açò serveix per posar en vàlua el que és capaç de fer una societat artísticament. Ara, si és així —n’estic convençut—, molt em tem que la nostra visió artística de la societat —la nostra pròxima—, continua sent excessivament perifèrica-provincial, parcial i de tendència jacobina. I no és d’ara, que veure’s el nom al lluminós d’un teatre de la Gran Via, ha estat d’antuvi, renaixença inclosa, la meta d’uns artistes, selectes, que també hi havia d’arrelats, panxacontents que amb solfa i volada sarsuelera aleshores, aconseguien triomfar, per una nit o una temporada a la capital de les Espanyes. Vull dir que el Principal, o el Rialto, se’ls quedava menut o seria que el públic, tampoc no estava a les alçades i el de Madrid era confirmatiu, atributiu de glòries i inclusiu del nom en la pàgina de la història. Què els havia de donar València?, perquè, preguntar-se, què li puc donar jo a València, com a artista, no està en l’imaginari de l’artista valencià, almenys no en una ampla majoria.
Tanmateix, els MAX són, sens dubte, els Goya de les arts escèniques, gremi tot i la línia estreta que els separa, però, més castigat, perjudicat i menystinguts, diria d’ençà que començà la dictadura franquista, que els actors, trempats i graciosos, que fan el seu discurset reivindicatiu i pseudorevolucionari davant el ministre de cultura de torn —si va—. Tot això, la clemència i el reconeixement d’alguna xacra o mancança social i laboral, normalment del gremi dels fílmics, se sol fer amb un bon esmòquing o un vestit cool de tendència suburbana, però d’etiqueta triangular i de tall anglosaxó, protegint el clatell del reivindicador actor/actriu.
Els 18ns Premis MAX, de las artes escénicas 2015, tenen diverses categories, dins les quals hi ha diverses candidatures que varien en nombre. Les categories, també tenen un rànquing, no escrit, d’importància, de la mateixa manera que els Goya, els Oscar o l’extinta Mostra de València/Cinema del Mediterrani, així trobem que no és igual parlotejar després de rebre el guardó a Millor espectacle teatral, Millor espectacle de dansa o Millor espectacle musical…, que qualsevol que porte l’apel·latiu de revelació, repartiment o il·luminació tot i que ja voldrien tots els nominats pujar a dir la seua siga amb la poma que siga mentre siga la de Joan Brossa.
Doncs així tenim que els valencians, en aquesta edició 2015 estarem representats en dues categories: Millor espectacle musical amb la candidatura de “El mal vino” i “El crimen de la Hermana Bel”; i a l’altra categoria, la de Millor composició musical per espectacle escènic amb la candidatura de Jesús Salvador “Chapi” com a compositor de la música de “El mal vino”.
El mal vino
És una opereta tragicòmica amb lletra de Paco Zarzoso qui alhora és també el seu director, la música va estar a càrrec del membre del grup Amores Grup de Percussió, Jesús Salvador “Chapi”. L’opereta compta amb els (tres) percussionistes del grup Amores i la col·laboració de Miguel Ángel Berbis en l’electrònica i amb les veus de Miquel Gil (en condició de “cantaor” tradicional), Maria Maciá i Luca Espinosa, totes dues soprano encara que s’exigeix la tessitura de mezzosoprano per a una de les dues veus femenines.
En la seua presentació (estrenada el 7 de juliol de 2014 dins del cicle Serenates al Claustre de la Universitat de València), segons subscrivia la Universitat de València (qui també col·laborà en el projecte junt a CulturArts, Fundació SGAE, ISEACV i el Teatre Auditori de Catarroja) “la tragicomèdia musical pretenia trencar amb el concepte tradicional d’òpera i unir veus líriques amb d’altres”, d’altres estils, com és el cas de la veu, timbre i estil de Miquel Gil (ací com a baix). Val a dir que, el trencament és el de la visió de l’òpera verista, romàntica i ampul·losa, i que el format, tot i l’actualitat del llibret, no és cap inventiva nova.
L’argument de l’opereta girà al voltant d’un “home de seixanta anys” (Miquel Gil) “i les seues dues filles” (María Maciá i Luca Espinosa) on el títol palesa la doble lectura: un vi dolent, el qual genera una dolenta i penosa borratxera i l’adveniment, en forma de presagi d’una tragèdia que està per venir. Més enllà de l’evident doble lectura del títol, trobe més interessant la connexió o la influència d’aquell teatremusical d’entreguerres de caire polític i de drets socials i culturals que tenia les classes populars com a referents pel que fa a textos i la música en constant supervisió per aconseguir senzillesa alhora que contemporaneïtat, un exemple d’això és el paper d’Angel (Miquel Gil) un músic que enviuda (la dona és cantant d’òpera) es refugia en l’alcohol, conviu amb una de les seues dues filles a la casa de tota la vida. El tramat creat per Zarzoso amb un clar referent metamusical és evident i enginyós en parts iguals, en argumentar la història amb una de les filles essent una cantant potencial, però qui per culpa de les dèries del seu pare no vol saber absolutament res de la música (però, alhora viu, en l’acció, amb música i el missatge ens arriba a través de la música). Després, seguint l’argument amb una desgràcia ben actual, la família és a punt de ser desnonada, el pare enfurit per les desgràcies (el mal vingut) destrossa el piano, ven el violí (una clara simbologia de trencament amb la música, metamusical quan s’està fent música), però, abans de claudicar davant els creditors bancaris, pren decisions profundes i dures, perquè malgrat el mal, li queda la dignitat.
El crimen de la Hermana Bel
Obra original de Frank Marcus en la versió de Rafael Calatayud (director) amb les actrius Teresa Vallicrosa, Anna Casas, Maria José Peris i Amparo Fernández. Els arranjaments musicals estigueren a càrrec de Víctor Lucas. Estrenada el 17 de setembre de 2014 al Teatro Rialto.
L’argument, tot i que és un text anglosaxó de 1964, té encara una actualitat, per la profunditat humana dels personatges ben marcada, un text humà, de baixes passions, no exempta d’humor i de gran velocitat escènica i amb elements del teatre musical, per això ha estat candidata a la secció de Millor espectacle de teatre musical. Segons explicava Teatres de la Generalitat “Julia és una actriu madura que porta anys interpretant a la bondadosa i miraculosa Germana Bel en una sèrie televisiva de gran èxit. El personatge s’ha convertit en una icona nacional, en una societat cada vegada més conservadora. A diferència del personatge que interpreta en la sèrie Júlia és una dona, ruda, iracunda i aficionada a l’alcohol qui manté una turbulenta relació amb una dona bastant més jove que ella…”.
La música que conforma, relliga o complementa aquest text ben actual i real, com la pròpia vida diversa en tots els sentits humans, és de caire cabaretística, popular, i de tradició clàssica dins de l’estil del music hall. És a dir no pretén crear cap dificultat auditiva, o comprensiva, amb la música, ans al contrari, simplement és un complement, una exigència de la trama i no té un pes considerable.
Al marge de la qualitat de l’obra, que la té, i això està més que avalat per la llarga trajectòria de la companyia La Pavana, és paradoxal com els timbres de les veus femenines flexionen els comportaments dels personatges, com els fan reals, convincents, com la línia entre l’actor, que actua, i la persona, i la seua definició personal, reflectida, el paper, és fa autèntic, i fins i tot projectat en la pròpia experiència de cada espectador; ai, s’han plantejat com de postís sona el timbre de veu d’una actriu o actor catalanoparlant pronunciant amb una dicció forçada i imposada, fictícia amb textos en castellà?. No s’adonen que un text profund, de recorregut, amb una dicció falsificada, posada amb calçador li trau profunditat i recorregut escènic al personatge?. Aleshores, per als textos en castellà actors amb un to, timbre i dicció de veu castellanoparlants, i per als catalanoparlants les poques obres que es facen en valencià, potser aquesta la conclusió?. Malament rai, aquesta és la normalitat i el dret dels catalanoparlants de València.
El President (de Bitó Produccions), 30/40 Livingstone (de Setzefetges Associats) candidates a Millor espectacle de teatre, amb text en català. L’eclipsi (de Grec 2014), L’esbudellador de Whitechapel (de Teatre del Raval), 1714, crònica d’un setge (de Jove Teatre Regina) candidates a Millor espectacle musical. Jauzi Hirukoitza (de Pikor Teatro) candidata a Millor espectacle revelació, per no indicar ara i ací les candidatures en llengua no castellana a Millor autoria teatral o millor adaptació…, Trobe sobren més explicacions. També està DOT de la companyia valenciana Maduixa Teatre com a candidata a Millor espectacle infantil o familiar, però, la seua feina, els seus espectacles passen a formar part de l’elenc rara avis de fer entreteniment en valencià.
I el teatre, o el teatre musical o la dansa… parla i versa ara de drets socials i volen ser un vehicle d’expressió de la societat angoixada per les calamitats neoliberals? Comencen per la normalitat més immediata i pensen en valencià. No és només qüestió de llengua, també és la manera de veure i entendre el món. El nostre, i el que ens envolta. Posats a triar, quan trien una llengua, la dels seus espectacles i creacions, estan renunciant a un enteniment de la vida, i alhora, vulguen o no prenen una disposició social, però, també política, o ben bé políticament correcta amb el règim actual.
