El públic no va defallir, ni va refusar, de cap manera, a la crida: anit naixia Musicants, és presentava a València a la Capella de la Sapiència de La Nau, que va estar l’escenari triat per marxar a rodar. I la reduïda capella es va omplir, de gom a gom, dempeus, d’asseguts, d’atents, de necessitats de músiques d’arrel que no volen ser oblidades, ni trepitjades, ni callades per les cadenes de transmissió trencades ni empresonades per la decisió pueril, ni reduïdes al souvenir sonor de l’olé!, oïdors necessitats d’alè, de sons mediterranis, de propostes, de ripropostes, de nova música, de melodies, de veus penetrants i enèrgiques, de ritmes amalgamats, de pulsacions irregulars de difícil transcripció, d’explicacions, de perpetuïtat, de música i de cant.
Passades, lleugerament, les set de la vesprada es plantaven davant un públic, en la seua majoria conegut, assabentat i ensinistrat d’anys de seguiment al grup emèrit, Al Tall, Musicants el grup que ara per ara es titlla com el nou grup de Manolo Miralles, ex-Al Tall i encarregat d’aportar coneixements en l’àmbit de la música tradicional i experiència en els quefers, tot i que anit semblava, obviant la semblança d’home passat pels anys, un il·lusionat novell amb l’alforja omplerta d’idees musicals, d’una nova harmonia que mostrar, d’un nou ritme trencat que executar, d’un nou batre que instrumentar, d’un nou bolero que ballar.
Musicants estigué format anit per Robert Moreno a la bateria (també ex-Al Tall), Àngela Llinares violí, Paco Pineda violoncel, Manolo Miralles “qui més en sap i qui més instruments toca”, com el definí Rebeca Mut, Ximo Guardiola guitarra, Àlex Velázquez piano i Rebeca Mut vocalista.
Alfons Cervera es va encarregar breument de fer la presentació en societat del grup, qui ràpidament donà la paraula a qui seria el dinamitzador i moderador del discurs musical: Manolo Miralles. “És curiós que durant tots els anys d’Al Tall mai havíem tocat en acústic. Doncs, hui farem el concert en acústic”, va començar dient Manolo. Tot seguit explicà al públic què escoltaríem, de manera generalitzada, ja que abans de cada cançó, com a profund coneixedor de la música tradicional valenciana i de les característiques tècniques, històriques i interpretatives i sociològiques de la zona on cal encabir-la, la mediterrània (zona de l’estàndard, com ho qualificà Vicent Torrent), explicava breument la seua història, sense eludir, fins i tot, detalls teòrics com el tipus de compàs emprat, pulsació,… “moltes de les coses que tocarem són d’Al Tall”, tot seguit agraí la presència de Vicent Torrent, “però també farem de l’Ovidi i pròpies. Totes les músiques que tocarem estan al voltant de la tradició mediterrània”.
El concert, des del punt de vista purament musical va estar omplert de contrastos, de complicacions tècniques, com l’acústica de la capella, la qual perjudicava l’audició fins a límits embogidors o les pròpies dels concerts en acústic amb l’equalització en situ i en viu de les veus, però, també deixà aspectes altament positius i esperançadors com l’energia, la melangia que transmet el doll de veu de Rebeca Mut, la capacitat creativa per a refer cançons tradicionals i mostrar-les cada vegada més rejovenides, més recuperades i captivadores, la versatilitat de tot el grup, i la humanitat i la humilitat mostrada.
Punt i a banda mereix la següent mostra del repertori, la cançó de bressol “La meua xiqueta és l’ama” on Rebeca Mut a capella va fer brollar emocions, matisos portentosos i versatilitat, s’hi troba comodíssima amb els melismes i a més a més en té facilitat per emmotllar la veu, i canalitzar-la, per transmetre els sentiments que pronuncien les paraules i tocar la fibra amb els que s’amaguen rere les notes. Va significar un bon punt i seguit durant el concert que va despertar l’interès.
Després mamprengueren amb una cançó de l’altra ribera mediterrània, on els aires àrabs s’ensumaven i els bons ritmes amb els panderos mantenien la vitalitat rítmica de la mar que recull les nostres músiques, tan diferents i alhora tan definitòries i convergents.
Tot seguit tocaren altra versió d’Al Tall, amb la Jota desconeguda, amb tendència cap al fandango on es van mostrar divertits i desimbolts. Van agafar carisma amb la versió d’una cançó recollida per Al Tall en el disc Xarq Al-Andalus, després vindrien més, on novament Rebeca Mut demostrava la facilitat per recrear melismes i oferir matisos, sobretot amb la segon part instrumental, destacada per la interpretació del clarinet amb un estil alla turca que li va oferir molt de sabor orientalista.
També tingueren lloc per al Bolero de l’Alcudia i el record per a Enric Ortega, i tot seguit, també, tingueren records per als lluitadors grecs, els quals mitjançant la música rembètica explicaven les marginalitats de la seua gent i les situacions d’angoixa que els tocà viure en les diàspores del XX i els intercanvis entre Grècia i Turquia. Manolo Miralles explicà la història i el sentit d’aquesta música tradicional grega i va dedicar la versió a Roza Eskenazi una de les més grans cantants de música tradicional grega, de rembètico. El grup va fluir i la veu, ara càlida i fortament sentida de Rebeca Mut, ajudà a imaginar aquella música a les tavernes, al transit de persones amb les espatlles carregades de sentiments contraposats i versats amb música d’arrel.
Després s’escoltà una cançó d’Endins, grup format per Àlex Velázquez (piano) i Rebeca Mut (veu), Miramboms, a la contornada de Beniarbeig d’on procedeix Rebeca Mut i que pretén recrear l’opinió i sensació que té el garrofer ancestral amb el qual molts s’han fet fotografies per al record i el qual des dels peus de la serra Segària observa el desficaci que es fa amb la terra i l’omnipresent urbanització caciquil del territori. Encara hi hauria temps per escoltar una bona versió a partir de cobles velles i altra bona versió d’Absència-La jove negra.
Foto: Sixto Ferrero.
Aleshores, amb els darrers parlaments entre cançons i explicacions, adients i il·lustratives, Manolo Miralles va explicar les dificultats que els havia suposat adaptar-se als ritmes de la música tradicional, a les exigències tècnicointerpretatives de la música d’arrel, “estem començant, i per a començar a rodar calia absorbir tot el que poguérem, i per això, la millor manera de fer-ho, era versionant Al Tall”, va dir Manolo Miralles mentre es preparaven per fer la darrera versió, en aquest cas A Sant Joan del cantautor occità i vell col·laborador d’Al Tall, Jan Maria Carlotti.
I sens dubte, la immersió en la música tradicional, per molt que se siga músic de formació acadèmica, cal d’un aprenentatge especialitzat, d’uns mecanismes, d’unes sonoritats, d’una tècnica, d’un context i d’una colla o grup que treballe per mostrar les seues inquietuds. Musicants ja és un grup i té un públic que sens dubte el seguirà i esperarà una nova veu, una nova visió, un renàixer per a créixer, un grup que afortunadament ha sabut aglutinar empenta, embranzida, bona veu, bons músics i molta sapiència. El grup que ara ha begut d’Al Tall, tot i que “Al Tall només hi ha hagut un, ells”, va dir Rebeca Mut.
Si aleshores Al Tall tenia Tio Canya, la seua cançó emblema, Musicant, qui té un públic que prompte es mostrarà tan fidel i seguidor com ho fou amb Al Tall, també té cançó: Rebé tiko, una cançó on es barreja el tarannà mediterrani de ribera a ribera, alegre, desenfada, rítmica i on la lletra serveix, alhora, per presentar i descriure els músics que formen Musicants com per convidar el públic a participar de l’espectacle.
