Al juny de 2013, un grup de 800 persones ocupen un cinema abandonat del centre Barcelona per projectar un documental. Rebategen l’antic edifici en honor a una jove que es va suïcidar dos anys abans: Cinema Patricia Heras. Qui era Patricia? Per què es va treure la vida i què té a veure Barcelona amb la seua mort? Això és exactament el que es vol donar a conéixer amb aquesta acció il·legal i de gran impacte mediàtic: que tothom sàpiga la veritat sobre un dels pitjors casos de corrupció policial a Barcelona, la ciutat morta.
La nit del 4 febrer del 2006 va acabar amb una càrrega policial al centre de Barcelona. Va ser en els voltants d’un antic teatre ocupat en què s’estava celebrant una festa. Entre els cops de porra, van començar a caure objectes des del terrat de la casa ocupada. Segons va relatar per ràdio l’alcalde de Barcelona poques hores després, un dels policies, que anava sense casc, va quedar en coma per l’impacte d’un test. Les detencions que van vindre immediatament després del tràgic incident ens relaten la crònica d’una venjança. Tres joves detinguts, d’origen sud-americà, són greument torturats i privats de llibertat durant 2 anys, a l’espera d’un judici en el qual poc importava qui havia fet què.
Poc importava que l’objecte que va ferir el policia haguera estat llançat des d’un terrat mentre que els detinguts estaven a peu de carrer. Dos detinguts aquella nit -Patricia i Alfredo- ni tan sols estaven presents al lloc dels fets: van ser detinguts en un hospital pròxim i trobats sospitosos per la seua forma de vestir. Poc importava si hi havia proves o evidències que exculpaven a tots els acusats. En aquell judici no s’estaven jutjant individus sinó a tot un col·lectiu. Es tractava d’un enemic genèric construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica. Barcelona, la ciutat que acabava d’estrenar la seua anomenada “ordenança de civisme”, una llei higienista, marc legal perfecte per als plans de gentrificació d’alguns barris cèntrics, destinats al turisme. Els joves detinguts aquella nit eren caps de turc que encaixaven perfectament, per la seua estètica, amb la imatge del dissident antisistema: l’enemic intern que la ciutat modèlica havia anat generant aquells últims temps.
Anys després, dos policies són condemnats a inhabilitació i penes de presó de més de 2 anys per haver torturat un xic negre. La sentència demostra que els agents menteixen i manipulen proves durant el judici. Per encobrir les tortures, acusen el jove de ser traficant de drogues, però el jutge descobreix un muntatge: el negre és en realitat, fill d’un diplomàtic: l’ambaixador de Trinitat i Tobago en Noruega. Aquestos agents resulten ser els mateixos que havien torturat als joves detinguts aquella nit del 4 de febrer de 2006 i alguns dels testimonis que van declarar en contra durant el judici. El mateix ‘modus operandi’ en els dos casos. L’única diferència: l’origen social de les víctimes.
L’enèsima història d’impunitat policial, acompanyada per bones dosis de racisme, classisme i la vulneració de drets fonamentals, tot això emparat per un sistema judicial hereu del règim franquista i uns polítics obsessionats amb el negoci immobiliari que ofereix la Marca Barcelona a costa dels seus ciutadans.
