El pla fixa les normes de gestió de la conca del riu i en ell es marquen els cabals que han d’anar a l’Albufera. En aquest cas, s’estableix que les aportacions hídriques al Parc Natural seran com a mínim de 167 hectòmetres cúbics (hm³) i no s’assegura que siga aigua de qualitat. Així, el seu cabal es renovarà només set vegades a l’any a través de les goles (canals) que actuen com a eixides naturals al mar. Durant els anys 70 rebia 500 hm³, la qual cosa significava que cada any les seues aigües es renovaven 20 vegades.
L’aigua que arriba al Parc Natural prové de tres vies diferents: el riu Xúquer, a través de barrancs i séquies; les precipitacions i les tornades de reg dels cultius que l’envolten. Els períodes de sequera que arrossega des de fa anys el País Valencià i la modernització de la Real Séquia que impedeix les tornades d’aigua, fan que el futur del Parc Natural pràcticament depenga de les aportacions que li arriben del riu Xúquer.
En el port de Catarroja, una de les riberes de l’Albufera, Juan ofereix passejos amb barca als visitants que vénen a conèixer el parc. La seua veu ressona en forma de lament. “Açò és insuportable, el llac està estancat, no li arriba aigua neta i la que hi ha es va podrint, es queda sense oxigen i sense vida”. El nom d’Albufera ve del terme àrab al-buhayra, que es podria traduir per “mar xicotet”. Aquest ecosistema ha sigut creat i perfeccionat al llarg dels anys i només la mà de l’home i les seues decisions han anat laminant-lo. En ell persisteix encara un entorn en equilibri: els arrossars, el llac i el cordó litoral de la Devesa. Un entorn on conviuen espècies en perill d’extinció com el peix samaruc, amb aus migratòries de pas o les set varietats d’ànecs que xipollegen en les seues aigües.
Juan porta huit anys treballant en el llac i 38 vivint prop d’ell. “Jo he conegut L’Albufera més anguniosa. Encara que des de l’any 1986, quan es va declarar Parc Natural, hi ha hagut una petita millora, ara estic tornant a viure aquesta situació. Fins i tot el canyar està desapareixent”. Al seu judici, o es prenen mesures o desapareixerà el llac.
El diagnòstic de Juan coincideix amb el dels grups ecologistes que alerten que podria ser la fi de l’espai natural humit més important per als valencians. “No hi ha un pla de gestió d’aigua per al Parc Natural. Fa deu anys un informe de la Comissió Europea ja advertia que calia donar receptes per a guarir el malalt, però no s’han engegat i cada vegada està pitjor”, apunta Graciela Ferrer, de la Plataforma Xúquer Viu.
En aquest sentit, Natxo Serra, membre de la Junta Rectora del Parc Natural alerta que potser siga l’última oportunitat per a l’Albufera, “és ara o mai”. “Aquest és el gran repte de l’agenda política ecologista: cal prendre mesures ja perquè L’Albufera no desaparega”, conclou.
Des de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ), encarregada de gestionar l’aigua que ha d’arribar-li al llac, es neguen a fer valoracions sobre el pla de conca. “Nosaltres no opinem, som només gestors, ens limitem a aplicar la llei”, expliquen fonts d’aquest organisme. Malgrat açò, en un informe elaborat pels seus tècnics en 2004 i encarregat per la Unió Europea per a donar el vistiplau al finançament del transvasament Xúquer-Vinalopó, la mateixa CHJ parla que les necessitats mínimes han de ser d’almenys 250 hm³ i amb aigua de qualitat perquè es renove el cabal anualment fins a 12 vegades. En els últims anys, les aportacions van ser de 319, 350 i 290 hm³ respectivament. La Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea estableix que en les zones protegides (com en aquest cas) s’haurà d’adequar la gestió de l’aigua als objectius de protecció que tinguen dits espais, sent aplicable el més restrictiu.
En 2011, Miguel Mondría va publicar una tesi doctoral amb el títol Infraestructures i eutrofització en L’Albufera de València, en la qual demostra que per a revertir la situació del llac i permetre que torne a ser transparent s’han de reduir els nutrients i açò passa per controlar els nivells de clorofil·la A. Els 167 hm³ previstos en el pla de conca són insuficients i la regeneració només s’aconseguiria amb una aportació d’aigua de 253 hm³ a l’any, dels quals 121 haurien de tenir una qualitat similar a la que té l’aigua del Xúquer amb uns nivells de fòsfor 30 vegades menors que els que arriben en aquests moments al llac. Únicament d’aquesta manera tornarien les aigües transparents que permetien l’arribada al fons de la llum necessària per a la supervivència de l’ecosistema marí que l’ha caracteritzat.
Els lobbies de Castella-la Manxa i Alacant
De poc han servit els senyals d’alerta al Ministeri de Medi Ambient, que finalment ha aprovat el pla de conques. Els ecologistes veuen darrere d’aquesta decisió la mà del que ells denominen els “lobbies de Castella-la Manxa i Alacant”.
El Xúquer naix a Castella-la Manxa. Abans d’arribar al País Valencià ha de travessar les províncies d’Albacete i Conca. “Aquest riu cada dia està més mort”, assegura Lapuente: “Finalment ha guanyat el discurs de l’”aigua per a tots” a costa del que siga i açò fa que un riu a qual no li sobra aigua es convertisca en donant”.
Des dels anys 1980 el camp castellanomanchec ha anat canviant la seua fisonomia. Els vinyers i oliveres han deixat pas a enormes extensions agrícoles amb explotacions de cultius de regadiu, sobretot alfals i cereal. Un canvi de producció que ha estat subvencionat per la Política Agrària Comuna i que ha deixat el camp en mans de terratinents que condicionen les decisions en matèria hídrica.
Cipriano Escribano, membre d’Ecologistes en Acció i petit agricultor en la província d’Albacete, apunta a l’arrel del problema. “Primer van liquidar la massa forestal de la ribera del Xúquer fins a Albacete, després es va transformar tot el regadiu i després es van legalitzar aquests cultius adjudicant drets d’aigua. I tot açò amb 40 quilòmetres de riu sec”. Aquest treballador del camp assenyala directament els grans terratinents com els principals culpables de la sobreexplotació del riu. “El Marquès de Larios, López Vera, Boniches, Fontechas… Són les famílies que et trobes en el marge del Xúquer al seu pas per Albacete”, enumera.
Hui dia el riu Xúquer demana auxili, mentre el seu pantà més important, el d’Alarcón (Conca), emmagatzema entre 700 i 800 hm³ d’aigua que permetrien el reg durant dos anys en les seues riberes. “S’està jugant amb aquesta aigua per a fer negoci, com a moneda de canvi amb els regants del Xúquer i del Vinalopó”, apunta l’ecologista Graciela Ferrer. I és que la pressió també arriba des dels regants de la província d’Alacant. “Després del transvasament fallit de l’Ebre ara s’inventen el transvasament Xúquer-Vinalopó per a solucionar els problemes d’un aqüífer que ja està sobreexplotat”, explica Cipriano.
El pla de conca estableix un transvasament de 15 hm³ d’aigua des de Cullera (a les portes del Parc Natural de l’Albufera) per al reg en la ribera del Vinalopó i altres 12 hm³ de l’embassament d’Alarcón per a consum humà. El riu Vinalopó es troba a 100 quilòmetres del Xúquer.
Mentrestant, en L’Albufera, les barques ensopeguen amb els sediments que es posen en el fons, les quilles s’embossen, es perd oxigen i apareixen peixos morts. Aquest Parc Natural que l’autor de Cañas y barro definia com un entorn idíl·lic d’aigües cristal·lines i dominat per interminables camps d’arròs, ha donat pas a una gran bassa d’aigua estancada i en ocasions putrefacta, envoltada de canyes que suren en un mar verdós i cada dia menys profund.
Ibuprofens i antidepressius per als ànecs
L’Albufera ha sobreviscut a les pressions urbanístiques, inclòs el projecte que va presentar en 2005 l’Institut Nóos de la mà d’Iñaki Urdangarin al Govern valencià i que pretenia convertir l’entorn en una zona d’esbarjo amb espai per a hotels, urbanitzacions, ports esportius i fins i tot una vila olímpica. Un any després l’amenaça van ser unes prospeccions petrolíferes davant la costa de València que finalment es van rebutjar. També ha aconseguit escapar dels abocaments industrials i de les xarxes de clavegueram dels nuclis urbans que van créixer al seu al voltant entre els anys 70 i 80. Un perill que es va solucionar temporalment amb l’engegada de la depuradora de Pinedo, ara per sobre de la seua capacitat cosa que fa que es desborde quan hi ha fortes pluges.
Malgrat tot, la major amenaça segueix sent la falta de planificació. Els grups ecologistes avisen de la necessitat urgent que al llac arribe aigua de bona qualitat i connectada a través del conglomerat de séquies. I desataquen el terme “de qualitat”, ja que recorden que les depuradores que nodreixen l’Albufera tenen tractament terciari, és a dir, eliminen matèria orgànica, sòlids en suspensió i bacteris, però no actuen sobre virus, metalls pesats, compostos inorgànics o fàrmacs. “Per les clavegueres va tot el que tirem i aquesta aigua que arriba a l’Albufera de la depuradora és una bomba de rellotgeria. Els ànecs estan consumint ibuprofè, antidepressius o antiinflamatoris”, explica gràficament el professor Lapuente. De fet, l’aigua depurada amb aquest tractament a través de rajos ultraviolats està prohibida per a consum o el bany.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
