Diari La Veu del País Valencià
Els Enfarinats: no estan bojos, però ho semblen

RedactaVeu / València

“No estan bojos, però ho semblen”. Així és com defineix l’Ajuntament del municipi alcoià d’Ibi els protagonistes de la Festa dels Enfarinats, que se celebra dins de les festes de Santa Llúcia i Nadal coincidint amb el Dia dels Innocents.

En aquesta festa participen dos bàndols. El dels Enfarinats porten abillaments estrafolaris i la cara pintada, i està format per l’alcalde, el jutge, el secretari, l’agutzil i el caixer, entre d’altres. Els membres de l’altre grup, el de l’oposició, es distingeixen perquè porten una cistella negra, adornada d’estels de paper.

Foto: @LoteriaOnil

De bon matí, els enfarinats es reuneixen al costat de l’església des d’on emprenen una carrera fins a l’ajuntament que ha de guanyar necessàriament l’alcalde dels Enfarinats. En la meta es troba l’altre grup protagonista de la festa, l’oposició, i en eixe moment es produeix el primer enfrontament jocós, com tot en aquesta jornada, entre ambdós. Abans, s’ha dut a terme un acte fonamental: el traspàs de poders de l’Ajuntament real –presidit per Rafael Serralta- al burlesc.

Foto: @Inf_Alcoy
La Festa dels Enfarinats, els orígens de la qual no estan clars si bé es remunta a fa més de 200 anys, té nombroses particularitats, entre d’elles el fet que en ella participen només homes casats. Així, el grup dels Enfarinats està compost per 14 homes casats, una condició “absolutament indispensable”. Pel que fa el nombre, és prou tancat i ells mateixos reconeixen que no és fàcil que ningú entre en el grup “ja que està basat en una amistat de molts anys i aqueix és mèrit que no s’adquireix de la nit al dia”.
També els integrants de l’oposició són amics entre sí fora de la festa, però a diferència dels Enfarinats, aquest és un grup més obert, però sempre dins d’uns límits, que els permeten el control i la governabilitat. En aquest grup no hi ha càrrecs i, encara que aparentment els Enfarinats siguen els protagonistes, ells són els primers a reconèixer que sense l’oposició no podrien fer la festa.

Aquesta festa que alguns antropòlegs relacionen amb celebracions semblants a les saturnals romanes i amb elements clarament carnavalescos, va deixar de celebrar-se als anys cinquanta per tornar a celebrar-se al 1980, moment en què es va recuperar la Dansà i, a l’any següent, els Enfarinats. I tot això, en principi, gràcies a un grup d’amics que es reuneix durant tot l’any i participen activament en aquesta festa i en la de Moros i Cristians.

Un moment de la festa, aquest diumenge. Foto: @Aliforniano

Ahir dissabte, vespra del dia d’Innocents, i com marca la tradició, es va dur a terme la lectura de diversos bàndols –rimats i escrits en valencià- en els quals es posa en solfa persones i institucions de la localitat.

El bon humor i entusiasme comuns tan als Enfarinats com als membres de l’oposició, es barreja amb el llançament d’ous i de coets ‘borratxos’ (o ‘carretons’) que posa color i soroll a la festa, arribant-.se a cremar vora mil dotzenes en poc més d’una hora en l’espai de la placeta de l’antic Ajuntament. Al valent o valenta qui se li ocorre passar per allà se li imposen les particulars lleis de la festa en forma d’una ‘voluntària’ aportació econòmica que en cas de no satisfer, es veu recompensada amb el llançament de carretons a manta i un bon bany de farina.

El pas següent és el de recaptar impostos de comerç en comerç. Amb eixe objectiu es forma una curiosa i heterodoxa comitiva encapçalada per l’alcalde dels Enfarinats. Junts entren a tendes, farmàcies, botigues i supermercats ‘armats’ amb un metre que mesura el menys tres, un pes totalment irregular, una lletra de canvi immensa.

Naturalment, amb aquests punts de referència, ningú s’ajusta a l’establert: així doncs tots han de pagar unes multes que es destinen a l’asil d’ancians. Aquests homes, seriosos i formals en la seua vida diària, es tornen per un dia eixelebrats i subversius. És el món a l’inrevés. Es tracta d’una jornada d’inversió de valors on la festa és la festa i en la que tot està permès.

Mentre es realitza el recorregut de rigor, enfarinats i oposició segueixen amb la seua batalla particular que fa que estiguen completament blancs i coberts de pólvores de talc. Mana la imaginació i tots fan allò que els ve en gana, encara que sempre dins d’un cert ordre que fa que estiguen graciosos i ocurrents i que, en general, la gent accepte de bon gust les seues bromes i inclús prenen part en elles.

Imatge d’arxiu de la festa dels Enfarinats. Foto: La Verdad.

El recorregut no acaba fins passades les dues de la vesprada, quan una vegada signat l’armistici és el moment per reposar forces al voltant d’una llarga taula on reparteixen un immens perol de llegum, plat fet a força de carn de porc i fesols blancs. Això sí, entre cullerada i cullerada, dotzenes de borratxos per tal que no decaiga la festa.,

Després del menjar, el grup es dispersa pels bars a la recerca del cafè i la copa. Amb l’estómac ple, saben que el seu protagonisme està arribant a la seua fi. Prompte es veuran envoltats pels Tapats, un personatges que donen a la festa encara més, un fort aire carnavalesc ja que van disfressats de les formes més diverses, amb una característica comuna: el rostre ha d’anar cobert de tal manera que siga impossible reconèixer no solament a la persona sinó el seu sexe.

Així, l’equívoc està assegurat, i moltes de les esposes dels Enfarinats i l’oposició tenen l’oportunitat per a la seua petita venjança en aquesta particular i divertida festa que, al cap i a la fi, no està, com molts pretenen fer veure, tan allunyada de la realitat…

>

Comparteix

Icona de pantalla completa