“Cal tallar d’arrel la corrupció”, decorava les nadalenques portades de tots els mitjans de comunicació. El titular era el regal que, en el seu primer discurs de Nadal, Felipe VI portava sota el braç, empaquetat i amb un llacet per a no ser acusat de garreperia per no portar al sopar referència alguna a les corrupcions familiars. Un rei és un capritx car que serveix per a donar titulars, textos curts, una màquina etiquetadora de huit milions d’euros a l’any més manteniment. Més enllà del titular un rei no aprofundeix en arguments. A un rei cal interpretar-lo.
La corrupció
No va especificar Felipe, ni tampoc s’han fet la pregunta els grans mitjans, si aqueixes arrels de la corrupció de les quals parla contradiuen el diagnòstic oficial que, des del Govern, apunta que la corrupció és un fenomen meteorològic incontrolable, només combatible amb paraigua. Són aqueixes arrels que veu el rei les mateixes que assenyalen les tesis etarrabolivarianes, aqueixes que situen l’origen de la corrupció en la ingerència dels interessos privats en el govern del públic? Per ventura el “no som mercaderia en mans dels mercats” que va nàixer en el portal de les places es va asseure l’altra nit a sopar a la Sarsuela?
És de suposar que el nou rei, portat per la marea de canvi que està omplint de noves cares les obsoletes institucions, no tinga més remei que apuntar-se a la visió bolivariana que la corrupció no pot ser combatuda amb paraigua sinó amb tisores. Però també és de suposar que quan un rei parla de tallar arrels es refereix com a molt a vèncer la mandra i, els diumenges que faça bé eixir al jardí a llevar del mig les males herbes més visibles, no a arremangar-se el vestit de jardiner i agarrar la falç per a deixar net el pati, amb el que açò suposa per a la mateixa monarquia. Borbó, arremangar-se i falç són termes que no casen.
Després de desenganxar d’una sèrie de dades macroeconòmiques dictats pel Govern, Felipe va girar i va passar a la part del discurs centrada en la crisi i l’econòmic sobre una frase que, eixida de boca d’uns altres, faria saltar com un ressort la resposta automàtica de vés-te’n a Cuba o a Veneçuela: “L’economia ha d’estar sempre al servei de les persones”. Felipe XV-M va introduir en la seua anàlisi sobre la crisi conceptes “meteorològics” com a drama de l’atur o situacions d’incertesa en les famílies, però ni un sol concepte concret i difícilment imputable a la meteorologia, com a desnonament o talls del servei elèctric, que assenyalarien directament als bancs o les elèctriques que l’acompanyen en viatges oficials.
Catalunya
La notícia és que va dir Catalunya. Podia haver-se refugiat en la socorreguda unitat d’Espanya, en les tensions territorials, etc. Però, al contrari que Rajoy, que està tranquil perquè hi ha més catalans que independentistes, Felipe va voler demostrar que a palau tenen tele i que ell sap que amb Catalunya hi ha un problema bastant fotut. Us volem, no us aneu, ens anirà molt bé junts, “els desacords no es resolen amb ruptures sentimentals, retrobem-nos en els afectes que compartim”. All you need is love va ser la recepta del monarca cupido. Potser arribe massa tard. Potser Felipe li parlava ja a una carta de comiat més que a una parella. Però venint de les portades de les quals venim cal reconèixer-li el mèrit: almenys li va parlar.
Justificació del càrrec
En aquesta última part del discurs, Felipe va fer de rei i va tirar de manual monàrquic: dissoldre entre veritats objectives qüestions més que discutibles, com la utilitat del seu propi lloc de treball. Espanya està a Europa; Europa està en el món, que és un lloc globalitzat; el Sol ix als matins i el blanc que ix després a la nit es diu Lluna; al 1978 es va aprovar una Constitució que fa que jo estiga ací assegut al 2014, ho posa en un paper, a mi no em mireu; i finalment moltes gràcies, perquè ja he percebut que us heu posat tots molt contents amb que açò de la monarquia seguisca uns decennis més. Fins el discurs que ve. Gir de càmera. Fica l’himne. Anem-nos a sopar.
Felipe de Borbó regna un país en el qual a la Monarquia la sostenen les elits que ens han portat a aquesta situació i en el qual al mateix temps les enquestes situen a les exigències de les places d’aquell maig com la primera força en intenció de vot. Heu vist alguna vegada un rei malabarista? Doncs diuen que Felipe assaja tots els matins amb taronges mentre desdejuna.
Aquest article s’ha publicat en La Marea. Traducció La Veu del País Valencià
