Sergi Tarín / València.
No estava, no sap, no creu, no ha vist. Ni tampoc no ha firmat “cap paperet”. Així es va pronunciar ahir en roda de premsa el vicealcalde de València, Alfons Grau, imputat pel cas Nóos i a qui les acusacions populars (el grup municipal socialista i el sindicat Manos Limpias) li demanen 11 anys de presó i 30 d’inhabilitació. Per la seua banda, el fiscal Pedro Horrach ha sol·licitat l’absolució del dirigent polític. És precisament en base a esta dicotomia que Jesús Bonet, l’advocat de Grau, definí la situació judicial com “imputació coixa i en pla de desigualtat enfront la resta d’imputats”. Un malabarisme processal que utilitzà Grau per esdevindre roca i aplaçar la dimissió fins continuar imputat una volta s’òbriga judici oral, fet que podria arribar abans de Nadal.
Grau respongué els periodistes durant més de 50 minuts. Fou un exercici de contenció després de la volcànica compareixença de fa unes setmanes, quan negà la imputació i arremeté contra els professionals que li ho qüestionaren. Ahir es subjectà la llengua tot i que no pogué evitar algun que altre esclafit: “Eixa pregunta em provoca una mica de no sé què…” o “si els queda alguna cosa de coherència [al PSPV] o unes altres coses que no vull qualificar…” De fet, acusà Joan Calabuig, portaveu del grup municipal socialista, d’estar darrere la imputació “només perquè el destorbe”. I el reptà: “que escomprometa a, si sóc absolt, dimitir ell i tot el seu grup”.
Fou l’única bafarada. L’estratègia d’ahir anà d’absències i equívocs. Per exemple, descarregà la seua responsabilitat en tots els patrons de CACSA (Ciutat de les Arts i de les Ciències) i de la fundació Turisme València, de la qual era el president. “No he firmat res”, insistí. “Era una decisió col·legiada, de tots”. I aquella decisió fou la d’atorgar a dit 3,6 milions a l’Institut Nóos, dirigit per Iñaki Urdangarin i Diego Torres, per a la celebració 2004, 2005 i 2006 de la Valencia Summit, unes jornades intranscendents sobre turisme i esports. Era el temps de la Copa de l’Amèrica i de la febre rebentamercuris pels grans esdeveniments. “Qualsevol ciutat aprofita per promocionar-se i aquella fou una oferta més”, reconegué Grau.
¿Una oferta més? Segons l’escrit del fiscal, que Grau va elogià perquè “defensa l’nterès públic i manca d’ideologies”, a finals de 2003 hi hagué una reunió al Palau de la Sarsuela, a Madrid, entre Rita Barberá, Francesc Camps, Iñaki Urdangarin i Diego Torres. En aquella trobada, segons Horrach, s’hauria dissenyat el tracte amb Nóos que acabà en saqueig de diners públics. “No em consta l’existència de la reunió, ¿però com puc negar l’existència d’una reunió en la qual no vaig estar?”, explicà Grau amb un nou joc de funambulisme. “¿Hauria de ser l’alcaldessa la imputada i no vostè?”. “Estic ací perquè m’han acusat a mi”, tragué pit per protegir Barberá. “L’alcaldessa pot anar a una reunió, a sopar amb uns amics o pot anar on li parega bé”, hi afegí.
I les últimes negacions del vicealcalde foren per excusar que no hi hagué alliçonaments previs als patrons que declararen l’abril passat i també a finals de novembre. Una situació que els mateixos funcionaris han desmentit. “Els cridàrem per posar a la seua disposició la documentació de la fundació perquè se’ls anava a interrogar per un fet de fa 10 anys”, minimitzà Grau, qui també desdenyà Urdangarin: “L’he saludat una vegada com també vaig saludar en el seu dia el dictador de Romania, Ceaucescu”. Fou la darrera espurna en boca d’un polític acostumat a l’exabrupte i que no pogué evitar l’advertiment final als periodistes: “No elucubren. La pluralitat enriquix”.
