Quatre anys després del desenvolupament teòric d’aquest model de reorganització de les regles del capitalisme, que posa l’economia al servei de les persones i no del benefici monetari, Felber s’ha centrat ara en la metodologia necessària per portar a terme el canvi i detallar com aquest hauria de, al seu judici, ser implantat al sistema financer.
“Els diners haurien de convertir-se en un bé públic. És massa delicat i poderós com per ser considerat un bé privat”, va sostenir Felber aquesta setmana a la presentació de l’edició en català de l’obra, celebrada a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona.
“Quan dic això dels diners com bé públic, alguns col•legues em tracten de boig, i em diuen que els diners és el bé més privat que hi ha. Jo els dic, ‘crideu-me boig si voleu, però després d’escoltar-me”, va expressar Felber en un to humorístic i didàctic, que va mantenir durant tota la seua exposició.
No es tracta, com podria pensar-se, que els individus deixen de tenir els seus propis diners, sinó d’establir mecanismes que garantisquen la seua funció social. Una tornada als orígens, diners com el mitjà per regular l’intercanvi entre persones.
El professor proposa mesures com ara que els diners siguen emesos únicament pel Banc Central -no solament l’efectiu, també el bancari, que hui emeten bàsicament els bancs comercials-, que les entitats financeres estiguen orientades al bé comú -i no al lucre-, o que els crèdits només puguen concedir-se a inversions reals, no a l’especulació, i sempre a partir dels dipòsits dels quals dispose el banc. “És la contraposició als ‘mercats financers lliures’, on no hi ha límit a la grandària de les entitats financeres -l’objectiu suprem de les quals és el lucre-, no hi ha límits per concedir crèdits, fins i tot si són per tombar economies dels estats; no hi ha límits a la desigualtat, i no hi ha una supervisió financera global”, va exposar.
La recepta exposada per Felber, entre altres aspectes, passa per limitar la grandària dels bancs a un volum màxim d’actius de 30.000 milions d’euros (per fer-nos una idea, el Banc Santander va tancar 2013 amb un volum d’actius superior al bilió d’euros), i per establir l’obligatorietat de realitzar una valoració ètica, a més de sobre la viabilitat financera, en la concessió de crèdits. “Els bancs que compliren aquests paràmetres seguirien gaudint dels suports públics, i els que no, quedarien al mercat lliure, però lliure del tot; és a dir, no podrien fer cap tipus de negoci amb l’Estat, com refinançar-se, tenir assegurances que cobrisquen els dipòsits, o, en última instància, ser rescatats”, va detallar Felber.
Tal com pregona l’Economia del Bé Comú, que proposa avantatges legals per les empreses que es guien per valors com la cooperació, la responsabilitat, el respecte als drets humans i al medi ambient, o eviten la desigualtat salarial; la reorganització del sistema financer hauria de partir “des de baix”. “Els representants de la ciutadania no van a aportar aquest canvi. A Europa i Amèrica del Nord veig molt poques probabilitats, a causa de la gran concentració de riquesa en poques mans, que impedeix que el sistema es reinvente i es regenere”, va afirmar Felber. “Segurament hi haurà alguns des de les elits que ho recolzaran, és esperançador”, va afegir, i va fer referència a la sèrie d’articles publicats al Financial Times derivats d’una conferència organitzada pels propietaris del diari per cercar alternatives al capitalisme, o almenys reformar-lo.
Un procés “des de baix”
I com portar a terme aquest procés des de baix? “El llibre només té una demanda: organitzar processos democràtics”, va exposar Felber. La proposta apunta a la creació d’assemblees a nivell municipal i regional que puguen elaborar propostes que servisquen per confeccionar una “constitució monetària”, que una “assemblea federal” elaboraria per després ser sotmesa a referèndum. Aquesta constitució hauria d’arreplegar idees bàsiques del funcionament del mercat: qui ha d’emetre els diners, si els bancs centrals han de ser públics o privats, si ha d’haver-hi rèdits sobre el capital o no, o si la circulació de capitals ha de ser totalment lliure o, per contra, hauria d’aplicar-se una cooperació fiscal i regulatòria entre territoris.
Aquestes idees bàsiques, defensa Felber, són fàcils de comprendre per la ciutadania. “No es tracta dels detalls, sinó de coses bàsiques -va subratllar-, i la majoria votaria de forma similar”. “Per exemple, a les enquestes a nivell europeu, el 90% rebutja els paradisos fiscals, i en canvi es permeten. A Àustria, el 70% demana un impost a grans patrimonis, i el Parlament no fa ni cas…”, va detallar.
El model desenvolupat per Felber no solament suposa un canvi radical de les regles de mercat actuals (o la falta d’elles), sinó de la concepció mateixa de democràcia. “Es tracta d’una nova divisió de poders: el poble sobirà elabora la Constitució, i els representants la redacten a partir d’eixes directrius”. La idea, va exposar Felber, “part del concepte fonamental de democràcia, que és la sobirania. ‘Sobirania’ deriva del terme en llatí ‘superanos’, que significa ‘per sobre de tot’. És a dir, el poble sobirà està per sobre de tot, baix d’ell queda la Constitució, i baix de la Constitució, el Parlament. El Parlament no pot ni tocar la Constitució, açò és competència sagrada del poble”.
L’auge de Podemos, una “petita esperança”
La fe de Felber en el canvi resideix en la capacitat de mobilització de cadascun dels ciutadans. “Les institucions polítiques només ho faran si els ciutadans es mouen des de baix. Si els ciutadans solament demanen coses als representants, aquests no van a moure un dit. Però si s’organitzen, formen assemblees, esbossen constitucions, en centenars i milers de municipis i regions, la pressió política serà tan gran que el Parlament i els partits ja no podran obviar-ho”, va sostenir.
Tampoc creu que el creixement de partits polítics crítics amb el sistema capitalista actual, com Podemos a l’Estat espanyol o Syriza a Grècia, puga suposar per ell mateix una eina per el canvi. Encara que al seu judici obri una “petita esperança” el fet que també des de dalt s’espente en aquesta direcció. “Així i tot, un partit només és un partit, i ha de cooperar amb les institucions, amb les empreses, amb les estructures existents, i depén molt no solament d’un discurs públic convincent, sinó d’establir relacions coherents, de guanyar molts actors en el camí”, va assenyalar Felber. Al seu ideal de futur, no obstant açò, desapareixen els partits polítics tal com els entenem hui dia: “M’agradaria pensar en una democràcia alternativa on ja no existisca la competència entre partits per arribar a decisions i regles, sinó ciutadans lliures i sobirans, amb drets de democràcia directa i participativa, i per descomptat que també amb representació, però no en forma de partits”.
En conversa amb La Marea, una vegada conclòs l’acte i a punt d’eixir per el següent esdeveniment marcat a una agenda repleta, Felber va revelar que el seu grup de treball està en contacte amb partits europeus de tot l’espectre polític, no solament amb formacions d’esquerra: “És un interès totalment divers; i sí, cooperem, però sempre de forma no exclusiva i no competitiva”, va matisar. De propina, va deixar una recepta per resoldre gran part del problema del deute sobirà que ja ha plasmat en alguna de les seues obres: “Com el deute públic està ja transestatalitzat, el més just seria un impost sobre el patrimoni transestatal, i amb els ingressos d’aquest impost, pagar part del deute. Seria un circuit en el qual els rics es paguen els deutes que l’Estat té amb ells. Açò és el més just, seria el mateix efecte que una quitació, però a mi em sembla més elegant”.
Aquesta informació s’ha publicat en La Marea. Traducció La Veu del País Valencià.
