La primera de les seues novel·les publicades fou La penombra de la coloma (2010), un magnífic relat històric el manuscrit del qual degué fer uns quants bacs abans de ser autoeditat pel mateix Sevilla. Aquell llibre mereixia una edició i un llançament editorial adient. I la demostració del contrasentit fou el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, ex aequo amb una altra novel·la molt poderosa, Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart.
Dos anys i escaig després, l’operació es repeteix, en ambdós sentits: Andreu Sevilla torna a autoeditar-se, en col·laboració aquesta vegada amb l’Associació d’Amics Cristòfor Aguado, i de nou lliura una novel·la molt notable, Camins de dulcamara, una obra molt diferent a l’anterior tot i que creuada dels molts encerts i virtuts de la primera i, també, dels seus pocs defectes. La novel·la històrica passada pel seu peculiar tamís esdevé ara una mena de llibre d’aventures iniciàtic, amb uns xiquets com a protagonistes, però feta també des de la particular manera de concebre i executar la literatura de Sevilla.
A grans trets, un grapat de xiquets i preadolescents, entre deu i tretze anys, mamprenen una mena de fugida en bicicleta la festa dels innocents del 1969 que operarà diversos canvis en les seues vides. El plantejament pot no semblar massa engrescador, però el relat enganxa des del seu inici per l’enigmàtica i rotunda manera de presentar els fets i per la forma en què va desenvolupant-se la història. Tot i ser uns xiquets els protagonistes, i estar contada en primera persona, el llibre conté una estranya profunditat psicològica, un rerefons inquietant i, en alguns passatges, un cert realisme màgic i brut. Tot, sense renunciar a la cruesa i la capacitat de colpir desplegades en La penombra de la Coloma.
Un altre tret destacable és la prosa de l’autor, una elaboradíssima maquinària farcida de girs i d’un lèxic ric i escaient que demana la plena atenció i concentració del lector. Fins i tot els diàlegs semblen sotmesos a una mena de codi intern dels personatges, a unes expressions i un llenguatge fascinants i, alhora, amb un punt críptic que també requereix la nostra atenció per no perdre el fil. I convé no perdre’l si no volem quedar-nos sense recompensa.
Entre tanta literatura de digestió ràpida, insípida, incolora i indolora, la proposta de Sevilla s’ha de destacar per la seua volada i per la seua força, per un discurs propi valent i atrevit que tan sols necessitaria per arrodonir-se un treball acurat d’edició que podara impureses i refinara l’estil. Això i una manufactura i una difusió que estiguen a l’altura de la proposta. Mentrestant, a molts lectors ja ens va bé així per continuar considerant Sevilla una de les veus narratives més interessants aparegudes en els darrers temps.
Camins de Dulcamara
Andreu Sevilla
Autoedició, 2012, 271 pàgines
