Però no tot són flors i violes. La llengua parlada s’estanca, resulta que la dimensió oral experimenta un ascens molt més tímid. Els habitants que entenen el valencià ha passat del 77,1% al 84,8% en aquests 25 anys. Però la dada alarmant és que en l’última dècada, el percentatge s’ha reduït un punt i mig.
El quart i últim gran indicador de l’informe de la Conselleria d’Educació és preocupant: el 1986 sabia parlar valencià un 49,5% de la població, i des de llavors, només ha incrementat un punt i mig. El nivell és exactament el mateix que l’any 1991. En 20 anys no s’ha avançat en aquest terreny i a hores d’ara, la meitat de la població no sap parlar una de les llengües oficials del País Valencià.
Tot plegat ens porta a posar l’alarma en el perill que corre el futur del valencià. El seu ús social és molt baix, al carrer el valencià és una llengua poc parlada, sobretot a grans ciutats com València, Alacant o Elx.
La situació és crítica si a més a més fem un cop d’ull als màxims responsables de política lingüística del País Valencià. Ens trobem amb una portaveu del Consell i responsable de Política Lingüística que fa uns anys es va avergonyir públicament de parlar en valencià amb aquell famós “perdoneu-me si em passo al valencià però és la meva llengua materna i tinc aquest defecte”. I ens trobem també amb un president de la Generalitat Valenciana que no s’esforça ni a parlar en valencià ni a intentar-lo aprendre. Dos exemples doncs, de quin és l’interès per la riquesa lingüística que tenen les institucions polítiques valencianes.
Si a això sumem latac indiscriminat de la Conselleria dEducació a l’ensenyament plurilingüe en valencià amb la supressió d’unitats educatives en llengua pròpia, decrets que obliguen a reduir el nombre d’hores en valencià o el tancament d’escoles públiques amb línies en valencià, la política de marginació del valencià en l’àmbit educatiu és clara.
Sense mitjans de comunicació televisius i radiofònics autonòmics que contribueixen a la normalització del valencià, sense una política educativa que potenciï els programes d’ensenyament òptims i sense governants que utilitzin aquesta llengua, el futur del valencià és poc esperançador. I si a més hi sumem, tal com informàvem des de RacóCatalà la setmana passada, que el percentatge d’ús del valencià entre pares i fills se situa entre el 20 i el 30% en diferents zones del País Valencià, és clarament visible que si no hi ha canvi en l’impuls de la llengua i la normalització lingüística, el valencià no anirà en la direcció adequada.
Per sort, però, hi ha un ampli moviment social d’entitats i col·lectius que lluiten des de fa dècades per projectes de normalització del valencià, que han aconseguit prestigiar-lo i deslligar-lo d’actituds negatives. Fa anys que hi ha organitzacions conformades per la voluntat de les persones d’organitzar tot tipus d’iniciatives pel valencià i en valencià.
Notícia publicada en Racó Català.
