El públic valencià d’Alacant hem guanyat una temporada de música clàssica contemporània. Al preu, però, de perdre la capitalitat musical i de perdre l’oferta simfònica -tan necessària i atractiva per al públic- amb un plantejament exclusivament cambrístic.
Aquest passat dijous, 23 d’octubre, s’obrí la segona edició d’aquest cicle Alacant Actual. I sobre l’escenari de la sala de cambra de l’Auditori de la Diputació d’Alacant (ADDA), una parella d’intèrprets excel·lents. Bertrand Chamayou, habitual de la música dels segles XX i XXI -organitzador, fins i tot, d’esdeveniments contemporanis- acompanyava al piano la Leticia Moreno, una jove violinista de 29 anys amb una història personal que té pinzellades de Mozart i d’Anne-Sophie Mutter.
Leticia Moreno començà la seua formació musical als 3 anys i bén jove hagué de ser escolaritzada a casa per poder atendre els seus compromisos concertístics. La seua carrera velocíssima la dugué a l’Escola Superior de Música Reina Sofía i la posà sota el tutelatge, entre d’altres, dels idolatrats Vengerov i Rostropovich. Compta, hui dia, amb l’elogiós aval de Chritoph Schenbach, director francés, i amb el fet d’haver gravat dos compactes per a la discogràfica senyera de la música clàssica, Deutsche Grammophon.
La violinista Leticia Moreno. Foto: Nancy Horowitz.
Parlem amb ella només acaba el concert i compleix amb els ritus d’estrella de la música -fotografies i signatures a uns fans que es comporten tan hieràticament com ho estaven a la sala de concerts. L’acompanyem al camerino i comencem intercanviant unes paraules –small talk, que en diuen els anglòfons- on ja entreveiem que, tot i la seua meritòria condició d’estrella mundial és una persona humil que no desmereix ningú. Atabalada per no fer-nos perdre temps, tanca la funda del seu violí on reposa una joia del segle XVIII -un Nicola Gagliano de 1762. Un instrument que, amb 250 anys d’història, encara pot posar en música composicions d’actualitat.
Seiem sense temps a desprendre’ns de l’emoció del directe. Podria semblar que, amb la nostra conversa, li oferim uns minuts de pausa, després de tres dies anant d’un extrem a l’altre de la península -de Santiago de Compostel·la a Alacant parant a Madrid. Res més lluny de la realitat. Leticia s’expressa amb profunditat i amb passió. Les idees cauen en forma d’allau sobre la taula i, mentre l’observem atents, ens sembla tornar a tenir-la damunt l’escenari expressant-se amb el violí.
– Quina ha estat la seua relació amb la música contemporània?
Jo m’he involucrat en la música contemporània recentment. Fa uns anys que la vaig incloure al meu repertori i de veres que ha estat molt enriquidor. M’he topat amb obres meravelloses com és per cas el concert d’Esa-Peka Salonen per a violí, que vaig estrenar a Espanya, o [el tríptic] de Gubaidulina, La lira d’Orfeu. A banda m’han composat obres José Luis Greco o Francisco Lara. I tinc, també, amics compositors com [Krzystof] Penderecki o Antón García Abril a qui conec des que era nena. I tot això m’ha ajudat a apropar-me a aquest llenguatge.
– Com es planteja la interpretació d’obres tan allunyades com el repertori experimental i el clàssic?
Canvia el món, completament: l’univers on estàs. I cada univers de cada compositor et dona totes les eines que necessites. Et dona l’impuls per poder afrontar aquella obra. I també quan és una obra tan meravellosa com l’Strauss [la Sonata op. 18 que acabava d’interpretar] està molt clar com afrontar-la o com començar a afrontar-la perquè l’obra t’atrapa al seu món. Hi ha un compositor, que a mi m’encanta, que quan l’interprete és com si entrara en trànsit: Shostakòvich. La seua música és tant potent, tant poderosa… També depèn de la fortalesa de cada obra: quan més potent és el seu missatge, més senzill és accedir-hi.
– Es troba còmoda amb l’etiqueta música clàssica per a la música que fa?
Em fa igual com se li diga, si vols que et diga la veritat. “Música clàssica”… [pensa uns instants] És un terme que no li pega en absolut perquè engloba un ventall d’estils tan diferents… És com intentar ubicar-nos dient que vivim al planeta Terra, a l’Univers… Però és que, precisament, hi ha tants universos o microuniversos diferents que resulta estúpid dir-li música clàssica. Però cal nombrar-la d’alguna forma i posar-ho tot dins un mateix sac. I, com li diríem? Hi ha qui vol dir-li música concreta…
– I ara, damunt, incorporem a l’etiquetatge música clàssica contemporània…
Clar. Però això no és més que una connotació més. Cal nombrar-ho d’alguna forma.
– Per què creu que no li arriba tant al públic?
Trobe que això és un mite perquè quan parlem de públic hem de considerar tots els sectors de la societat. Hauríem d’incloure també els nens que no han escoltat tanta música clàssica i els fascinen aquests sorolls, aquestes noves formes… Els pot avorrir més un Mozart, que ja saben cap on va -amb tots els meus respectes perquè Mozart és Mozart i no cal que jo el qualifique de meravellós ni de res perquè tots sabem com és la seua música. Per a mi també és més difícil afrontar-la d’inici. Perquè és un llenguatge que no conec, que estic descobrint. Però la bona música, quan passe el filtre, quedarà. Ara s’estan tocant moltes obres que no són vàlides, la veritat. I que seran descartades. En l’època de Mozart hi havia altres compositors que no servien gaire i que, de fet, no ens han arribat. Ara també hi ha obres genials i aquestes obres genials sí que quedaran. T’atrapen al seu món i les veus clares. Tant l’intèrpret com l’audiència. I he destacat el sector dels nens perquè els adults, que ja estem formats musicalment, ens xoquen aquestes sonoritats. Estem menys oberts. Però sent bona música no té per què no ser compresa… encara que tampoc no cal comprendre res. Jo l’Strauss no l’entenc! És simplement quelcom que sents al cos. Igual que passa quan ens enamorem d’algú. I si hi ha sectors de la població on no arriba aquesta música és perquè no estan oberts: tenen el cervell emmotllat a cert tipus de repertori.
– Així doncs, com hauríem de plantejar la difusió per tal que aquesta música arribe?
Primer de tot, jo crec que no està bé tocar música contemporània, presentar-la, de la mateixa forma que s’han presentat durant segles el Beethoven o el Mozart. Cal oferir-la en espais, de formes molt diferents, perquè els sentits estiguen més oberts, més desperts. Quan hom té una experiència global -la sala, el lloc d’audició-, segurament és no assegut en una butaca… Hi ha mil formes d’escoltar música i jo crec que això és una qüestió que ha d’acompanyar la música contemporània. Estem vivint molts canvis socials, els timings son diferents. Ara hi ha una varietat de rutines, de formes de viure, de formes de vestir. Cada vegada eixim més dels motlles i som diferents: seguim menys unes normes que no tenien un per què -en tots els sentits. Per això, crec que el format del concert s’ha d’adaptar a la societat on vivim. Tot està canviant i la forma en què presentem la música serà fonamental.
El concert d’aquell vespre, emperò, era a l’estil antic. I d’aquesta forma, antiga, havia respost l’audiència omplint, només, un 40% de la sala de cambra. Afortunadament, amb un gruix d’alumnat del conservatori que assistien motivats pel reclam de l’estrella del violí.
El programador, en aquesta ocasió, va encertar. Va saber combinar obres més properes a la tradició clàssica amb les procedents de l’àmbit experimental. Començàrem amb l’obra d’estrena. Un encàrrec del CNDM que ja s’havia escoltat els dos dies anteriors a Galícia i Madrid. Un duo del malagueny Oliver Rappoport que juga a les sonoritats i a les textures. El piano, preparat, el va haver de tocar dempeus Chamayou. Tot seguit, la sonata d’Enric Granados posava el punt nacionalista. És en les sonoritats romàntiques i apassionades on Moreno fa vibrar el violí amb més encert. On atrapa el públic i el guia amb els moviments. Una posada en escena coherent i que omple sensorialment. Podeu escoltar l’obra, interpretada per la pròpia Leticia Moreno, en aquest enllaç. La primera sonata de Penderecki tancava la primera part. Una obra més abstracta i amb un segon moviment hipnòtic on la dissonància perd el sentit de la seua etimologia.
El final del concert, una segona part dedicada íntegrament a la Sonata en mi bemoll major per a violí i piano de Richard Strauss, fou digna de les millors vetllades musicals. Hom, des de l’escenari o des de la seua butaca, pot percebre l’atenció i la sensació general del públic. I aquella nit estàvem captivats. Ara vibràvem amb l’inici de l’obra, ara ens foníem en el segon moviment. La violinista dirigia l’atenció amb el cos: ens donava l’esquena quan el piano era el protagonista, avançava i retrocedia per agafar impuls, l’arc dibuixava filigranes. Quin so! Si algun element d’aquest concert mereix la hipèrbole és la sonoritat de Leticia Moreno: clara als aguts, ferma als greus i dolça amb i sense vibrat.
Exhibició de dobles cordes i de passatges ràpids en la coda final. Virtuosisme amb seny i amb un gust exquisit. I, al final, la felicitat i la satisfacció que tant li costa trobar al melòman exigent però que tant ompli i eleva l’esperit en aquelles poques ocasions que s’albira. Una interpretació quasi excel·lent i que ens deixa una nota simpàtica. La modesta consideració de la violinista que ens explica que espera conquerir la sonata del Richard Strauss “algun dia”.
Programa del concert
Oliver Rappoport
Duo per a violí i piano (2014)
Enric Granados
Sonata per a violí i piano, H 127 (1912?)
Krzystof Penderecki
Sonata n. 1 per a violí i piano (1999)
Richard Strauss
Sonata en mi bemoll major per a violí i piano, op. 18 (1888)
