Un entre tants. Homenatge a Vicent Andrés Estellés és una obra de teatre necessària, “per ètica i per estètica”, tal i com la defineix el seu director i responsable del text Javier Sahuquilllo. L’obra que la companyia Perros Daneses representa al Teatre Micalet fins el diumenge 12 d’octubre, treballa la memòria i es remet als nostres referents populars i els himnes de llibertat.
Javier Sahuquillo encetà un treball on es pot trobar junts allò més sublim amb el més grotesc de la nostra història. Un viatge on conviuen Musseros i Burjassot, Tejero i Suárez, passat i present. Un recorregut a través de la vida del poeta que ens farà viatjar per les capes de la memòria de València i la nostra història. Una reflexió sobre ella, moral, justa, humil i ètica. Almenys, aquesta ha estat la nostra intenció. Parlem amb Javier Sahuquillo del seu espectacle.
– Què trobarem a Un entre tants?
Des de Perros Daneses esperem que l’espectador trobe satisfacció. Que isca satisfet del teatre. Que li haja merescut la pena pagar l’entrada. També crec que trobarem un Estellés diferent, un poc desconegut. Reivindiquem la faceta més intel·lectual del poeta. I sobretot podrem mirar cara a cara la història, la memòria del País Valencià a través dels versos del poeta.
– Per què Estellés?
Ja és hora que comencem a tractar els nostres intel·lectuals com es mereixen. Ara és Estellés, però demà podria ser Joan Fuster, Ovidi Montllor, Josep Vicent Marqués o, per què no, Gil Alborch. Tal vegada Estellés ha sigut una figura molt absorbida per la dreta i l’esquerra tradicionals, que manipulen la seua obra quedant-se amb l’Estellés més popular i, per tant, més còmode de reivindicar. En Perros Daneses hem triat l’Estellés més dur, que parla de la mort, del silenci, triat o impost, de l’Estellés que s’enfronta a una dictadura i a la prohibició de crear en la seua llengua, i una llengua no és una altra cosa que cultura.
– L’Estellés que veurem al Micalet és més polític que poètic?
Crec que poesia i política van de la mà. El fet literari és un fet polític. Si no es dóna aquest binomi art-política, no es dóna l’art. L’art, la literatura, la creació han d’estar al servici de la política, han de generar ferramentes en què aquesta puga reflectir-se, puga reinterpretar-se. Tota la resta és una gran mentida.
– És la seua vessant política la més oblidada del poeta de Burjassot? Per què creu que és això?
Els valencians som pareguts a l’home Barroc. De fet podria ser que fórem una espècie de supervivents de l’homo barrochensis. L’home del XVII es debatia entre allò profà i el sagrat. Entre la festa, la rialla, el desenfrenament més terrenal i el més elevat, espiritual i religiós. Aquesta dualitat roman en el valencià que pareix debatre’s en un dol a mort entre el faller i Ausiàs March. Però les falles tiren molt, com li tirava el vi al home barroc, i allò sublim és oblidat al so del tro de bac. Per això ens encanta el pimentó torrat, tallat en tires i oblidem La mort invicta. Preferim delectar-nos en el més complaent i no veure l’altre costat de la moneda. Vivim en un país en què els polítics dels últims 80 anys han tractat d’ancorar-nos en la desmemòria. Aquesta genera bons súbdits.
– Però també hi haurà lloc per a la poesia, no?
Sens dubte. No es pot separar l’escriptor del seu temps. Els esdeveniments que l’envolten influeixen en la seua creació i la seua poesia influeix en el temps que li ha tocat viure.
– Assumiràs la veu d’un poble o Els amants? Amb quin dels dos poemes es queda Javier Sahuquillo i per què?
És una difícil elecció. Vaig a escollir Els amants perquè em pareix una de les manifestacions més honestes que he llegit mai. I també perquè els espectadors podran veure la nostra interpretació d’aquest text en Un entre tants.
– Quin és el seu poema que no pot deixar de llegir del poeta de Burjassot?
La mort invicta. És un poema que vaig descobrir de casualitat. Mai havia sentit parlar d’ell. Em pareix d’una força rotunda, és salvatge. És un poema que està a l’altura dels millors poetes del món. Estellés sempre m’havia resultat atractiu, però quan vaig llegir aquest poema, que incomprensiblement ha passat desapercebut, vaig dir: aquest home era un geni.
– A qui i per què recomanaria que anara a veure Un entre tants?
És una obra per a joves i per a majors, per a valencianoparlants i per a castellanoparlants, per a amants del teatre i de la literatura. La recomane perquè hi ha un elenc extraordinari, perquè podran veure folklore i terribilitat, compromís polític i música en directe. Els actors canten, ballen, realitzen un treball físic aclaparador, ens compten la biografia d’Estellés a través dels seus poemes, però també ens colpegen amb la duresa de la repressió franquista. I tot això comptat des de l’honestedat i la irreverència que ens proporciona la joventut. No trobaran a València res millor en aquests dies i m’arrisque a dir-ho perquè he de menjar d’això.
