Homenatge a Sergio (Exjugador del Llevant UE i VCF), per Toni Mollà

27 setembre 2014 01:00h
El 28 de setembre de 1975, avui fa 39 anys dia per dia, era també diumenge. Com és natural, hi havia lliga de futbol de primera divisió. L’Athletic de Bilbao jugava a Granada. Tots els jugadors bascos, amb el seu capità Jose Ángel Iribar al capdavant, es presentaren a la gespa de Los Cármenes amb braçals negres de dol. Segons explicaren després del partit, commemoraven l’aniversari de la mort de Luis Albert, un jugador del club de principi de segle XX!  

Aquell mateix dia, als Camps d’esports del Sardinero, a Santander, l’equip local s’enfrontava a l’Elx. Dos davanters del Ràcing de Santander, el basc Aitor Aguirre i el valencià Sergio, van eixir al camp també amb sengles braçals negres a mitja màniga, símbol inequívoc del dol. Els braçals eren, en realitat, dos cordons d’aquells que es fan servir --o es feien servir, almenys-- a les botes de futbol de l’època. Negres, en qualsevol cas. La fotografía ritual de cada partit oficial de la lliga espanyola n’ha deixat testimoni per a l’eternitat. Allà, en aquella fotografía, hi ha, ajocats, l’un al costat de l’altre, Sergio i Aitor Aguirre, extrem dret i davanter centre, respectivament, del Ràcing. La resta de jugadors de l’equip no en coneixien la iniciativa. Els contraris tampoc. Segons explica la premsa de l’època, el fet va causar una certa estranyesa en una part del públic i dels periodistes. Però res més. Només dos jugadors de dol? Ningú no va dir res. L’àrbitre tampoc li va donar la menor importancia. Uns braçals de dol, vés a saber per què i per qui, degué pensar la majoria. Cosa dels jugadors. Cap problema. En acabar-se la primera part, quan els jugadors es dirigien al vestidors, dos policies vestits de paisà interceptaren Sergio i Aitor Aguirre.  “O se quitan ahora mismo esos brazaletes o ustedes no salen en el segundo tiempo y se vienen con nosotros a comisaría”, els van dir, segons explicava El Diario Montañés. La intervenció de Maguregi, entrenador del Ràcing, i d’alguns dels directius del club, va fer que Sergio i Aitor Aguirre pogueren jugar el segon temps. Sense braçals de dol.

El dia abans del partit, el 27 de setembre de 1975, ahir va fer 39 anys dia per dia, el franquisme havia executat els cinc darrers afusellats del règim criminal instaurat pel colp d’estat de l’any 1936. Les víctimes: els membres d’ETA (p-m) Jon Paredes, Txiki, de 21 anys, i Ángel Otaegi, de 33; i tres membres del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), José Luis Sánchez Bravo (22), Ramón García Sanz (27) y José Baena (24). Ni la petició del Papa de Roma davant del mateix Franco va salvar la vida d’aquells darrers condemnats per un tribunal militar. Diversos països retiraren els ambaixadors de l’Espanya assassina. Mèxic en demanà l’expulsió de les Nacions Unides.
 

Sergio i Aitor Aguirre amb els braçals negres

Aitor Aguirre i Sergio havien portat la seua iniciativa en secret. Havien decidit eixir al camp amb braçals negres la nit anterior a l’hotel mentre escoltaven a la Pirenaica la notícia dels assassinats polítics. La protesta no era fácil i Aitor Aguirre i Sergio sabien que no els eixiria debades. Però ho van fer. Els dos. Sols. Sense saber ben bé quina en seria la resposta. Una denúncia valenta, amb represàlies segures i una solidaritat incerta. Ni entre els companys de professió, llevat dels jugadors de l’Atlètic de Bilbao i la Reial Societat, que els van oferir ajuda de seguida. Ni en la premsa ni en la societat civil. Dilluns, l’endemà del partit, la policía va portar a comissaria els dos jugadors del Ràcing i els va imposar una multa de 300.000 pessetes del 1975 --poca broma!-- “per alteració de l’ordre públic”. Els dies següents, Aitor Aguirre i Sergio van ser amenaçats de mort per l’extrema dreta, en aquella època tan impune com ara.
 

VCF, campió de lliga 1971

“Va ser un gest espontani, una manera de col·laborar en l’arribada de la democràcia, de demostrar que la gent volia un canvi de règim. Ni militava ni milite en cap partit”, va declarar Sergio al periodista Cayetano Ros (El País), en el 30è aniversari dels fets, ara fa 9 anys. Sergio havia començat al Llevant UE, amb només 15 anys, a la Tercera Divisió. Era un extrem ràpid i hábil, molt treballador, incansable. A petició expressa de Di Stéfano, el va fitxar el  València CF, equip en el qual va ser campió de Lliga amb el mateix Di Stégano a la banqueta i una alineació plena de valencians com ara els germans Pep i Enric Claramunt o Forment. Als 24 anys el van traspassar al Ràcing de Santander. Sergio es va retirar als 27 anys i va estudiar medicina. Avui és odontòleg i passa consulta cada dia entre València i Alcàsser. En un país amb tan poca memòria com el nostre, val la pena de recordar els grans fets col·lectius però també els gestos individuals. La democràcia és filla del treball intens de partits clandestins, de persones anònimes, d’estudiants en assemblea permanent. Però també d’esportistes que es jugaren la pell per un objectiu noble i col·lectiu. Entre ells, destaquen noms com el de Sergio Manzanera, un centaure de granota i xoto-merengot, cosa més que complicada en aquest país de lleialtats binàries i maniquees. Gràcies, pel gest, doctor!

Pocs dies després dels assassinats i d’aquell partit de futbol, el sanguinari Francisco Franco convocà una gran manifestació d’adhesió a la Plaça d’Orient a la qual va aparéixer acompanyat pel Príncep d’Astúries, Juan Carlos de Borbón, que encara viu del nostre pressupost. Va ser la darrera aparició pública del dictador, el seu (doble) testament: l’assassinat dels dissidents i la imposició dels hereus borbons. Per cert, el Santander va guanyar 2 a 1 davant l’Elx amb dos gols d’Aitor Aguirre. El primer, després d’una magnífica assistència de Sergio. Francisco Franco Bahamonde va morir el 20 de novembre del mateix any. Al llit.  

Toni Mollà
 
next