Parlament del presentador de l’acte d’enguany, José Ferrándiz Lozano, professor universitari i Doctor en Ciències Polítiques i Sociologia
L’alba i despertar d’un poble
Presentació del Tractat d’Almiçra, 25-8-2014
Bona nit i benvinguts al Camp de Mirra. Benvinguts a Almisra.
El compositor noruec Eduard Grieg, un dels clàssics que millor record han deixat, va iniciar la versió definitiva de la seua obra Peer Gynt amb una peça especial: la melodia que es coneix amb el títol de “El matí”. Comença lentament amb el so d’una flauta, a què immediatament respon l’oboè. A poc a poc, la música –quan s’adherixen els instruments de corda– s’intensifica, munta en un crescendo orquestral que emociona. És una composició que descriu l’eixida del sol, i se la té com la música per excel·lència per a il·lustrar l’alba d’un nou dia.
Hi ha una connexió entre eixa peça de Grieg i l’acte que ens congrega esta nit. I és que en l’Edat Mitjana, en els temps en què es va signar el Tractat d’Almisra –els segles d’abans, els segles de després–, també es vivia un alba en el continent europeu quan es donava pas, deixant arrere l’Imperi Romà, al sorgiment de principats, senyorius i regnes que configuraven una nova organització territorial, que dibuixaven un mapa distint mesurant les forces, repartint-se terres, delimitant fronteres, creant formes legals adaptades als temps.
Era efectivament l’alba d’un dia llarg, molt llarg, que ens ajuda, encara hui, a trobar els orígens i claus d’una Europa diversa en pobles i llengües, una Europa que curiosament ha recorregut una història comuna i compartix una mateixa sensibilitat cultural.
Per tant, la presència de vostès respon a una invitació a reviure una d’eixes nombrosíssimes peces que componen el puzle d’aquells orígens; en concret, és una invitació a què participen de l’episodi, transcendental per a les nostres terres, que es va definir durant quatre jornades de març de 1244 en el castell d’Almisra, les ruïnes del qual –consolidades en part després d’una actuació arqueològica– poden visitar-se a un quilòmetre de distància, junt amb l’ermita de Sant Bertomeu.
Però què va passar realment en eixes jornades?
Hui estem acostumats a veure en els noticiaris imatges de trobades diplomàtiques: estem familiaritzats amb les escenes dels protagonistes arribant a la seu de la reunió, els hem vist saludant-se cordialment, preparats per a negociar. El desenllaç és sempre el mateix: la proclamació d’un acord o el reconeixement d’un fracàs.
El Tractat d’Almisra és una versió medieval d’estes trobades. Els que es van citar ací es proposaven desterrar l’amenaça, que semblava insalvable, d’una guerra entre dos regnes cristians que sostenien certes diferències territorials.
La Corona d’Aragó, que reunia el Regne d’este nom, el comtat de Barcelona i d’Urgell, el Senyoriu de Montpeller i els regnes acabats d’annexar de Mallorca i València, s’expandia cap al sud fins als límits pactats en tractats anteriors amb la veïna Corona de Castella. Esta, per la seua banda, que reunia els regnes de Castella i Toledo, així com els de Lleó, Galícia, Còrdova i Múrcia, desitjava refermar la seua eixida al Mediterrani. En el camí de l’ocupació de territoris al sud del Xúquer a les dos parts se’ls interposaven encara pobles i castells a poder islàmic.
Però ni els uns ni els altres van respectar l’últim dels seus pactes, que hi havia assenyalat les àrees que cada u havia de conquistar. Els castellans van entrar en negociacions amb l’alcaid sarraí de Xàtiva perquè els entregara la plaça, la conquesta de la qual corresponia a la Corona d’Aragó, mentre que les tropes de Jaume I van forçar la rendició de Villena, Sax i Caudete, incloses en el Regne de Múrcia. Tots estos moviments els van col·locar en una disjuntiva: batre’s en guerra o encomanar-se a la diplomàcia.
L’opció triada –ja ho sabem– va ser la segona. L’infant Alfons, fill del rei castellà Ferran III i futur rei Alfons el Savi, va enviar un missatge a Jaume I sol·licitant-li una entrevista i demanant-li una trobada en Almisra, un lloc que els àrabs coneixien –com hem sabut– amb el nom d’Almisrà i que la historiografia posterior al Tractat –en transcripcions antigues i modernes del Llibre dels Feits de Jaume I, en relats dels cronistes clàssics i en escrits d’historiadors contemporanis– va optar per nomenar Almizra o Almiçra, imposant-se i consolidant-se durant segles l’ús d’estes denominacions del topònim.
L’obra que vostès veuran reproduïx les discussions d’eixes jornades de març de 1244. La versió teatral està escrita per Salvador Doménech, amb una escena afegida de la qual són autors Josep Guia i Maria Conca. Es va estrenar en 1982, si bé el Tractat venia representant-se des de 1976, anteriorment amb una obra escrita per Francisco González Mollá.
L’argument comença amb les salutacions de les dos expedicions diplomàtiques en el castell, ja incorporat al Regne de València, la qual cosa posava a Jaume I en condició d’amfitrió, i finalitza amb el pacte d’una frontera –respectant-se mútuament el que era de cada u– entre els dos protagonistes principals. D’una part, el ja mencionat rei Jaume I, de trenta-sis anys d’edat, casat amb Violant d’Hongria –la seua segona esposa–, consort que va voler assistir a les entrevistes a causa del compromís de matrimoni concertat entre la filla d’ambdós, també anomenada Violant, de huit anys, amb l’infant Alfons. D’altra banda, el mateix infant, de vint-i-dos anys, qui actuava en nom de son pare i de qui hem de suposar que assumia el compromís matrimonial amb la xiqueta Violant amb molta disciplina monàrquica, ja que els seus interessos corporals –açò no ix en l’obra– estaven posats per aquells dies en una dona de família pròxima a la cort, setze anys major que ell, amb qui va tindre una filla bastarda i va acabar fent-li donació de la vila d’Elx.
L’obra teatral està inspirada fonamentalment en la Crònica o Llibre dels Feits de Jaume I. Tenim l’avantatge que el rei va dedicar un espai al esdeveniment d’Almisra en les seues memòries. I això ens permet reconstruir detalls del que va passar. És un relat, això sí, vist des de la seua perspectiva, ja que Jaume I –no ho oblidem– va ser un dels pioners, entre els monarques medievals, a dictar unes memòries per a cuidar la seua imatge històrica, pensant en la posteritat. Haguera sigut igual d’interessant que l’infant Alfons també comptara el seu pas per Almisra, la qual cosa ens haguera proporcionat un quadre complet del succés i la possibilitat de confrontar versions, intencions i tàctiques diplomàtiques. Però no va ser així, d’ací que l’autor de l’obra teatral ens presente l’infant acampat, pronunciant fragments trets d’obres seues en què opina sobre qüestions distintes a la trama –la caça, el joc dels escacs, la música– o recita inclús una cantiga.
El Tractat conserva intacte el seu valor històric perquè ens explica, entre altres coses, per què en pocs quilòmetres convivim pobles de parlar valencià i pobles de parlar castellà i ens remunta, a més, als nostres orígens com a valencians, però més enllà de la lectura històrica ens llança un missatge que no ens cansem de repetir: el diàleg en moments de tensió pot desembocar en acords pacífics. Amb el pacte d’una frontera es projecta des del segle XIII una lliçó necessària al món convuls de l’actualitat. És un missatge realitzat des d’una població menuda, però convençuda de la conveniència de renovar cada any esta lliçó de pau. Com deia un conegut escriptor francès: tot s’ha dit, però com ningú atén cal repetir-ho cada matí.
La posada en escena, com poden imaginar, requerix un gran esforç en un municipi de cinc-cents habitants. Són prop de quaranta els actors locals que participen en l’escenari, a més d’un ampli equip que vostès no veuran però que s’ocupa dels detalls tècnics i artístics: els noms dels actors, de les components del ball i de l’equip tècnic i artístic els tenen en el fullet de mà, tots ells coordinats per Juan José Ponsoda i Romà Francés. La música, amb peces de Matilde Salvador –autora de l’obertura–, Pascual Vilaplana i José Albero, la interpreta la Colla de dolçainers i tabaleters El Terròs de Petrer, mentre que de l’apoteosi final s’encarrega la Colla de campaners d’Ontinyent.
També la posada en escena exigix una cuidada organització i ajuda econòmica. Tant el Patronat del Tractat, entitat encarregada de treballar l’escenificació, com l’Ajuntament del Camp de Mirra combinen els seus esforços en els preparatius i execució de l’acte, comptant amb la col·laboració de la Diputació d’Alacant, la implicació de la qual des de la primera representació ha sigut fonamental com a patrocinadora principal, i de la Generalitat Valenciana, que per cert ha incoat este mateix estiu l’expedient per a declarar oficialment com a “Lloc Històric” el castell d’Almisra i el seu entorn. La paraula gratitud és la més apropiada i justa que podem pronunciar al referir-nos a estes institucions.
I també per a referir-nos a vostès. Perquè la seua adhesió cada any és la que permet que la representacio del Tractat estiga prop de complir el seu quaranta aniversari, com ocorrerà d’ací a dos anys.
I poc més.
El Tractat –cal veure la seua capacitat de convocatòria d’un públic plural– és un acte de tots i per a tots. Per això volem que cada un de vostés ho faça seu.
Els anunciava, a l’inici de la presentació, que anàvem a reviure un d’eixos esdeveniments freqüents en l’Edat Mitjana: és més, en este cas, serem testimonis d’un succés que ens evoca l’alba o el despertar d’un poble.
Amb vostés, el Tractat d’Almiçra.
