Un enorme peu de fang i una munió d’altres similars més petits semblen avançar sense treva en una mateixa direcció. No en coneixem la destinació, però intuïm que, siga la que siga, existeix una ferma voluntat d’arribar-hi. En Nòmada II (1998), Marta Palau aborda el tema de les migracions, que ella viu de molt a prop, ja que resideix part de l’any a Tijuana. “Tenim problemes terribles de migració, abusos inaudits. El meu art està basat en bona mesura en les pintures rupestres de la Baja California […] Ací, hi ha centenars de peus que caminen: són els que van baixar del nord cap a la península, que buscaven nous territoris on viure […] Els anasazi, hereus de la cultura de les tribus pueblo, d’Arizona, van deixar petjades, pintures, exemples del que sabien pel camí […] D’aquelles persones resten cinc ètnies vigents”, explicava l’artista en una entrevista concedida a propòsit de l’exposició retrospectiva Tránsitos de Naualli, celebrada al Palacio de Bellas Artes de Mèxic el 2013. En va tornar a fer ús, de peus, en Los que quedan: muro transitable (2001), un llenç de quaranta-cinc metres sobre el qual en va adherir dos-cents cinquanta fets de vinil.
