VALÈNCIA. La candidatura de Més Compromís afronta el 10N amb un clar objectiu de màxims: aconseguir els 15 diputats que li permeten formar un grup parlamentari al Congrés. Per a això, òbviament, no li basten els escons que puga aconseguir a les circumscripcions del País Valencià. L’aliança electoral que Més País ha teixit al conjunt de l’Estat junt amb la Chunta Aragonesista, Compromís i Equo busca aconseguir aquest grup “federal” per a convertir-se en la “clau” per a solucionar el bloqueig polític a l’estat espanyol.
Així s’ha reivindicat la novícia formació aquest dissabte en l’acte central de campanya a València, on els representants de Compromís s’han servit de la seua història política recent i l’experiència botànica per a erigir-se com a garants d’acords en un temps en què la capacitat de pactar sembla haver-se convertit en patrimoni exclusiu de la dreta.
L’expectació que hom podia esperar que despertaria la visita d’Íñigo Errejón a la capital del Túria –que ja havia realitzat el 2015 amb motiu d’una altra aliança, però en aquell cas amb Podem– ha quedat eclipsada pel furor que genera entre la militància el cap de llista per València. En les butaques de l’Olympia eren molts els qui xiuxejaven encuriosits per la visita del fundador de Més País, però a l’hora de la veritat ha sigut Joan Baldoví qui més vegades ha sentit corejar el seu nom amb efusivitat.
De fet, ha sigut ell qui ha tancat l’acte dibuixant a Pablo Iglesias i Pedro Sánchez –altres dos protagonistes del míting– com dos cérvols d’aquells que s’enfronten en els instructius però soporífers documentals de la vesprada. “De vegades acaben morint l’un i l’altre”, ha incidit Baldoví. Una mort encarnada en la repetició electoral que ha provocat “les cares de satisfacció” de Casado i Abascal. “No tant de Carlos Alberto [Rivera]; eixe fa cara de no anar al servici de fa dies”, ha bromejat Baldoví, fidel usuari de l’alegoria i la metàfora.
Si bé les enquestes donen bons motius per a somriure a Casado i Abascal i, és cert, no tant a Rivera, també és de veres que per a Més País els sondeigs no són massa encoratjadors. L’últim CIS li augura tan sols 4 diputats (2 d’ells de Més Compromís, que milloraria respecte dels passats comicis), molt lluny de l’anhelat grup parlamentari. D’altra banda, els pronòstics més optimistes situen l’aliança encapçalada per Errejón en un sostre de 8 diputats.
Malgrat això, l’exfundador de Podem ha fet seu el lema tantes voltes repetit pels representants de Compromís, “contra vent i enquestes”, i es mostra decidit a recollir el vot de “tota eixa gent que estava pensat abstenir-se” després de la falta d’entesa entre el PSOE i la formació morada. Val a dir, això sí, que no ha realitzat el mateix repartiment de responsabilitats a Iglesias i Sánchez i que la demostració “d’honradesa” que li ha reconegut al primer –qui va prometre i complir que no facilitaria un govern del qual no formara part– li l’ha demanat també a Sánchez perquè es comprometa a no pactar ni demanar el suport a la dreta.
Més enllà de l’esperança made in míting de recollir tot el vot cansat amb les opcions de l’esquerra, una de les ombres que han perseguit la candidatura d’Errejón ha aconseguit colar-se a l’acte. Un dels assistents ha mostrat una pancarta on estava escrit “Més País=Més Divisió” que no ha passat desapercebuda, almenys, per a un audaç Baldoví. El polític suecà, tot imaginant que alguna simpatia tindria l’espontani amb Podem, ha recordat que a les municipals de València “els vots d’una determinada força –quina seria?– que no va obtindre representació no creaven més divisió en l’esquerra”, sinó que “tenia tot el dret a presentar-se”. I encara més, ha recordat que la dreta, sostinguda sobre tres potes, ha aconseguit governar Madrid, Andalusia, Múrcia…
Malgrat no haver despertat tantes passions com Baldoví, al remat Errejón ha aconseguit guanyar-se la militància valencianista. Un discurs en valencià, amb especial rellevància de la transició verda i la fiscalitat justa, certa sensibilitat per l’infrafinançament valencià i una decidida aposta per construir un estat federal –amb cita d’Estellés inclosa, recurs fàcil i efectiu–, ha acabat per convéncer unes bases entre les quals l’aliança amb el partit madrileny havia despertat no poques suspicàcies, sobretot les més nacionalistes. Com es reflectirà açò en les urnes, és clar, encara és una incògnita, però els sondeigs auguren a Compromís un millor resultat que el 28A, quan es va presentar en solitari.
Per cert, també s’ha deixat veure un Errejón cansat de “donar zascas” al PP o a Vox, als quals “cal enviar-los a l’oposició i no donar-los segones oportunitats”. “Els zascas estan bé i fan fortuna a les xarxes socials”, ha afirmat, “però no deroguen la reforma laboral, no paguen les ajudes de la dependència”, etc. Una menció d’agrair en uns temps en què els memes són matèria prima de la comunicació política i els mítings –sí, aquest també– comencen amb la banda sonora de Regreso al futuro. A més a més, el candidat de Més País ha llançat un repte que haurem de veure si provoca reaccions o acaba ignorat: “Si d’aquestes eleccions no ix un govern progressista, si no estem a l’altura, tots hauríem de donar un pas enrere i deixar pas als que vinguen després”. Una proposta que du escrit el nom de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.
A més de Baldoví i Errejón, Mónica Oltra –possiblement qui més ha brillat comunicativament, tot i no ser ella qui es presenta a les eleccions– ha fet el paper d’exemplificar les virtuts dels acords d’esquerres fent un repàs de les fites del Botànic. Un pacte de govern exportable sempre que a Madrid abandonen “els egos i la testosterona”, a més d’eixa idea tan masculina “del poder com a substantiu”, com a objecte a posseir. La resta d’intervinents (Giuseppe Grezzi, Joan Ribó, Inés Sabanés i els caps de llista per Castelló i Alacant, Ignasi Candela i Marta Sorlí) s’han sumat a la idea central que Més Compromís reivindicarà durant aquesta breu campanya: la coalició valencianista és garant d’acords en un temps en què aquesta paraula sembla haver desaparegut del diccionari de l’esquerra.
