La mar tan negra, la ciutat callada davant meu, Blondie que es deixa acaronar el cap i que em mira com sap fer ella. He deixat Emanuela i Jan al camarot i he pujat fins a coberta perquè Blondie passejara una mica abans de posar-la dins de la gossera. Malauradament Grimaldi no té camarots per compartir amb el teu gos i el comiat, per breu que siga, sempre és dolorós. Si fumara, aquest seria el moment ideal per fer-ho: trobar un recer perquè no m’envestira el vent, mirar cap a Civitavecchia i imaginar altres ports mentre va consumint-se la cigarreta, la companyia amable de la gossa, repassar amics i vivències.
Des que vaig llegir Elio Vittorini, els ports són Conversazione in Sicilia. Fa un bon grapat d’anys que vaig poder fer una part del viatge d’aquell llibre, des de Nàpols fins a Messina. M’hi havia convidat Donatella Siviero a fer de poeta, tot i que em va semblar que anava més aviat convidat com a lector de català a la universitat Salern que havia guanyat l’Ausiàs March. La sensació de ser un poeta de segona em va acompanyar durant l’estada. A Messina em vaig retrobar amb Josep Piera, vaig conèixer Maria Josep Escrivà, Isidre Martínez Marzo, Susanna Rafart i Manuel Forcano. Ells eren els poetes convidats de veres. Poc importa, com oblidar aquella comunió amb Vittorini que m’ha acompanyat des d’aleshores?
Recorde la versió espanyola de la novel·la que vaig trobar en el darrer pis on vaig viure a Barcelona, al carrer de Sant Rafael. Hi havia en aquell pis una enorme biblioteca que segurament els inquilins havien anat buidant amb el pas dels anys, un telèfon roig amb un cadenat perquè no poguérem trucar i vistes a un solar que esdevindria la Rambla del Raval. Molts d’aquells llibres estaven marcats amb una firma indesxifrable i subratllats ací i allà. En tots, la data que anava del 1973 al 1974, si no recorde malament.
Passen per davant nostre un parell de salvinians, no se n’amaguen, ara. Que si a Itàlia desapareixerà l’antiga raça romana amb tant d’immigrant, que si els robatoris, que si l’autodefensa. Calle, per covardia o perquè és inútil encetar cap diàleg amb gent així. La raça romana. Si fumara, seria el moment exacte d’apagar la cigarreta i tornar-me’n al camarot. Però no, d’aquell record de Messina faig recompte dels llibres publicats, d’aquella mania de continuar l’escriptura, com si servira de res. Repasse títols i circumstàncies d’escriptura fins que arribe a la imatge de les termes de Caracal·la, el poema que naix i el llibre més amarg.
No puc evitar un somriure si haguera estat capaç d’aturar aquells dos i fer-los un resum del que vaig llegir al blog Batecs clàssics, d’Antoni Janer Torrens sobre Luci SeptimiSever, la seua dona Júlia Domna i els fills, Caracal·la i Geta. Sí, una Roma blanquíssima i de raça puríssima. Se’m fa present el retrat de la família imperial, el rostre de Geta esborrat després que Caracal·la l’assassinara i condemnara a la damnatio memoriae. No només la mort física, sinó que el futur no poguera reconèixer el rostre del germà i enemic. Ell, Caracal·la, que en ser emperador va apujar el sou als legionaris, que cal que la força armada estiga contenta amb l’amo. Ell, Caracal·la, que segons diuen va morir assassinat mentre pixava. Si això és veritat, hi ha una forma més miserable de morir? Ell que va voler eliminar la imatge del germà i que jo me l’imagine ara morint mentre pixava, sense defensa possible.
