En aquest mes de maig, en què s’ha commemorat ritualment –com cada any– l’alliberament del camp de concentració de Mauthausen, ens hem assabentat de la mort de Vicente García Riestra, l’últim espanyol supervivent dels qui van passar per allí. La notícia m’ha fet pensar en Agapito Martín. Agapito, a qui vaig conéixer i tractar al final de la seua vida, va estar confinat en aquell lager de tant trista memòria. Per perpetuar la seua història, vaig publicar l’any 1998 un article al diari El País que ara m’agradaria evocar, per ajudar a fixar uns fets que no han de desaparéixer de les nostres ments. La memòria històrica, si ha de ser alguna cosa més que un rètol, és això. Ni més ni menys que això.
Soneja és un d’eixos pobles dels quals les orenetes s’ensenyoreixen amb facilitat. Està ancorada, com una barcassa, als peus de la serra d’Espadà, on el riu Palància. És un lloc de mil cinc-cents supervivents, o almenys aquest és el rang que transfereix, com un present moral, la condició d’un dels seus fills més notables: Agapito Martín.
Agapito Martín va passar pel camp de concentració de Mauthausen. Voluntari en l’exèrcit republicà espanyol, voluntari en la legió estrangera francesa, fugitiu del Stalag XII-D a Trèveris (Alemanya), un reducte per a presoners de guerra. El 3 d’abril de 1941 va entrar en Mauthausen. No en va eixir fins a l’alliberament, en 1945. Ja se sap que en el lager se sobrevivia per causes absolutament imponderables: abans de res l’atzar mateix, i després la capacitat de conservar la salut. Però també alguna creença ferma. Déu o, molt millor, el comunisme. No era el cas d’Agapito: ell creia en el nap que potser es menjaria l’endemà, encara que l’haguera d’arrabassar als porcs. El nap: la seua major teodicea.
Mauthausen és des de llavors un topònim lluciferí, però abans de la guerra va ser un llogaret blau abrigallat pel Danubio. A pocs quilòmetres s’alça Linz: en la seua Realschule Hitler va fer el batxillerat. Segons Max Aub s’és d’on s’estudia el batxillerat. Segons l’historiador Kimberley Cornish, en aquestes aules el lleig fundador del Tercer Reich va coincidir amb Ludwig Wittgenstein, hebreu i filòsof. I és així com el del bigotet va aprendre a odiar el judaisme i la intel·ligència. Però aquesta és una altra història.
En Mauthausen tots van conèixer Sísif sense saber-ho. Aquest camp va albergar una cèlebre pedrera. El seu granit, vulgar als ulls del profà, era molt preuat. Va empedrar els carrers de moltes ciutats austríaques, entre elles Viena. Agapito no ha sentit parlar d’aquest tal Sísif però recorda perfectament que els alemanys els van prometre la llibertat quan el gran monticle de pedra s’haguera reduït al no-res. No va ser la pitjor mentida.
Al lager, ja se sap, estaven prohibits els espills. Cal llegir Primer Levi (Si això és un home), cal llegir Jorge Semprún (L’escriptura o la vida). Al lager, com en un convent, no podia entrar el cristall: mirar-se és dignificar-se, però també és veure Déu o el Diable, que no són dos ens indissociables. A Mauthausen aquesta regla implacable va trobar el seu revers en el culte a la pedra. Carreus, lloses, adornaments… Agapito va sobreviure sense mirar-se a l’espill durant tot l’infern gràcies als seus dots per a tallar la pedra. Més enllà de les lògiques i terribles seqüeles físiques de la captivitat, la interdicció especular li va agreujar un vell temor: no li agrada que el fotografien.
Quan el vaig conéixer, Agapito tenia vuitanta-dos anys, anava i venia de Carcassona a Soneja conduint el seu propi Citroën Turbo Dièsel i atresorava el següent capital genètic: quatre filles (tres franceses, una valenciana), onze néts i dos besnétes. En queden pocs de la seua estirp, els qui van conéixer l’empedrat de l’infern. A les persones quan envelleixen els passa com a les cases: si la teulada aguanta, les altres xacres se suporten. Agapito Martín té el cap molt lúcid i una cara a l’estil de la de Samuel Beckett, un d’eixos rostres de tortuga en els quals la memòria es fa evident depositada en solcs, perquè ningú la ignore. A hores d’ara de la seua vida, li ha passat el que a molts altres supervivents: s’ha vist impel·lit a divulgar la seua història, a lluitar contra l’oblit. Per això la llibreria Athenas de Sogorb li va publicar l’opuscle Sobreviure a Mauthausen. Un breu compendi de l’horror, si és possible tal cosa: que l’horror siga resumible.
Llegint el seu llibre, escoltant aquest ancià, contemplant les orenetes que sempre tornen a Soneja, assistisc a una vida de límits inabastables. Comparada amb ella, la meua em sembla banal, supernumerària. Torne a mirar el seu rostre, la seua supervivència. Prenem en silenci unes cerveses. M’alegra haver conegut Agapito. Com diria Proust, ara sóc menys mediocre, menys contingent, menys mortal. I puc mirar-me a l’espill.
