Cossos desarticulats, cossos trencats, cossos partits, cossos sense cap, mutilats. Cossos femenins de cames ortopèdiques amb sabates de taló i mitges. Nines sense braços, desarmades, vulnerables. Maniquins esquarterats que provoquen la morbositat de l’espectador. Imatges freqüents en el surrealisme, que provenen de l’imaginari misogin masculí i que, en aquest sentit, mostren les dones com a objectes sexuals de consum en els quals es projecten les fantasies, les fòbies i els desitjos dels autors. El 1938, a L’exposition internationale du surrealisme, celebrada a París, diversos artistes –Salvador Dalí, Maurice Henry, Marcel Duchamp, Max Ernst…– van dur a terme a partir de maniquins un conjunt d’obres conegudes sobretot per les fotografies que hi va fer Man Ray. En aquells anys (1933-38), Hans Bellmer va desenvolupar una nina de fusta amb un abdomen esfèric al qual es podien adaptar en combinacions estranyes i capricioses diferents parts del cos –quatre cames i dos malucs, per exemple–. El 1935, va publicar a Minotaure, la revista d’aquest moviment, una sèrie fotogràfica amb el títol Variacions sobre el muntatge d’una menor articulada.
