Des de l’objectivitat i la maduresa que dóna la vida, en Martí creu que ha sabut esquivar i superar els molts problemes que va patir. Aquesta és la millor etapa de la seva vida.
Es considera afortunat: té una dona a la qual adora i l’adora, dos fills que són dues joies, una feina per la qual lluitar i un munt de records que ja no li fan mal.
El soroll d’una clau interromp el fil dels seus pensaments.
–Martí, estimat, creia que ja estaves a punt.
–Perdona, feia balanç de la meva vida; sóc tan feliç! Tinc tants projectes per deixar constància del meu pas a la Terra. Si no és així, la Vida no té sentit, el sofriment no pot ser mai estèril, ha de tenir uns fruits: igual que el nostre amor, els fills, els estudis sobre la ciència…
–Tanca l’ordinador i anem-nos-en. Pensa que encara t’has d’arreglar i que a les vuit hem de ser al Liceu: ens esperen. En Jesús i la Marta ja deuen ser de camí, la Valquíria no té espera.
–La música de Richard Wagner sempre m’ha donat la força que no tenia. Fins que vaig descobrir que tu eres la meva Valquíria, i que sense saber-ho, vas venir per salvar-me d’aquell món horrible; et vas presentar quan estava perdut i malferit, em vas guiar cap a la clariana interna, i la teva força i la meva van poder matar els fantasmes del meu passat. No em deixis morir mai, Valquíria meva!
La Núria el va besar i li acaricià el cap. A cau d’orella, li cantà:
«Paraules d’amor senzilles i tendres. | No en sabíem més, teníem quinze anys. | No havíem tingut massa temps per aprendre’n, | tot just despertàvem del son dels infants».
–Recordes quan ens vam conèixer, en teníem més, era a la universitat i les nostres paraules també eren senzilles… Tu no volies saber res de les dones; les tenebres del teu passat t’embolcallaven i els nostres cors es van despertar, i, el nostre cos va fer la resta.
–I així continuarà. Superarem junts tot el que ens arribi.
Maria Teresa Galán Buscató
