Diuen els entesos que les noves tecnologies han alterat el curs del món en unes magnituds mai conegudes. També detecten que l’aplicació en l’esfera del treball, de la ciència i de l’oci ha transformat radicalment costums i hàbits. I, com no podia ser d’altra manera, ixen detractors que acusen l’invent de permeabilitzar el subjecte i deixar-lo inerme i despullat davant l’omnisciència del sistema. Com sempre, les raons a favor i en contra han de ser analitzades pels experts. Però, agosarat com soc, crec que la informàtica obri escenaris impensables tot i que ignots i, en conseqüència, impredictibles. Imprevisibles però excitants, afegisc des de la meua ignorància. Ara bé, com tota novetat, requereix un cert temps per a implantar-se. Del desenvolupament racional i de la regulació justa, supose que se n’ocuparan les institucions. És una qüestió urgent, per si algú bada i confia en la providència més que en la previsió.
De moment, els efectes negatius s’experimentaren l’11 de setembre a les oficines d’Extensió Universitària de la Universitat de València. La raó és que la Universitat establí que les matriculacions havien de tramitar-se en línia. Però, quina llei ordena la possessió dels serveis d’Internet a l’alumnat? Sobretot a l’alumne veterà que, a més, no té tarja de crèdit perquè es nega a estabular-se?
En efecte, el dia assenyalat, una munió d’estudiants assedegats de saber sentí el fibló de l’angoixa, l’opressió de la impotència i l’asfíxia de la inquietud: no aconseguiren la plaça que fa anys que van conreant, la qual cosa demostra que, com a mínim, els nous descobriments desestimen una de les facetes més plaents de l’individu: la comunicació. En fi, em consolaré recordant que la Universitat era l’últim bastió de l’Humanisme.
