“Aquest matí, la idea de l’ou ha tornat a la meua ment i he pensat que el podia usar com un cristall per mirar el Madrid d’aquells dies de juliol i agost del 1940. Per què no podria aquest ou tancar tant les meues pròpies experiències com el passat i el futur de l’Univers? L’ou és el macrocosmos i el microcosmos. La línia divisòria entre el Gran i el Petit, que fa impossible observar el Tot”. Leonora Carrington es referia amb aquestes paraules a un pensament recurrent que plasmaria en diverses teles. En La Geganta, del 1947, una figura enorme de rostre diminut i infantil envoltat, talment un halo, d’una espessa cabellera de blat daurat sosté un ou i el protegeix amb delicadesa. Malgrat l’aparença de fragilitat, l’estranya criatura, que porta un vestit roig i una capa blanca de la qual sorgeixen uns ocells que semblen escortar-la, domina un món poblat per humans –de grandària insignificant al seu costat– que cacen i pesquen animals ben diversos aliens a la seua presència.
