Com cada any des de fa no molts, en arribar juny el món s’omple de colors: empreses, entitats, institucions, partits… o perfils de xarxes socials. L’arc de Sant Martí és a tot arreu: els productes de les empreses, les seus d’entitats i partits, les façanes de les institucions, els discursos polítics… i els nostres murs i stories. L’Orgull arriba i ningú vol quedar fora d’eixe riu de llum i color. Però és tot eixe colorit real? O és només una mostra de cinisme i pinkwashing?
El pinkwashing, exercici molt a l’ordre del dia, és una tècnica de blanqueig social que consisteix en la utilització de la lluita pels drets LGTBI+ per tal d’ocultar accions vergonyoses. L’exemple més cridaner que últimament he vist és el de Ciudadanos. El partit d’Albert Rivera i Toni Cantó enarbora amb una mà la bandera de l’arc de Sant Martí i amb l’altra signa pactes per a governar institucions amb el partit ultradretà VOX. Un partit que ens ataca de manera frontal, que s’ha mostrat en contra de prohibir les “teràpies de conversió” o que ha amenaçat amb no deixar celebrar la marxa de l’Orgull pels carrers de la capital de l’estat.
Si bé és cert que podíem esperar pactes del Partit Popular amb l’extrema dreta LGTBIfòbica, ja que el PP es va oposar al matrimoni entre persones del mateix sexe i va portar aquesta llei al Constitucional, confesse que restava esperançat que la gent de Ciudadanos tindria una mica més d’altura de mires. Fum de botja. Ciudadanos, amb el seu logo pintat amb la bandera multicolor, signant acords amb els homòfobs és un exemple de pinkwashing i un motiu per a entendre que ens queden moltes lluites encara per lliurar.
Perquè els drets s’aconsegueixen amb lluites. Lluites com la d’Stonewall, una revolta que enguany compleix 50 anys. Aquelles persones del col·lectiu LGTBI+ que van fer front a la repressió policial, amb tota la força que et dona una vida sencera de silencis i ofenses, són l’espill on ens hem de continuar mirant. I això és el que simbolitza la manifestació de l’Orgull. La guerra pels nostres drets està més viva que mai i és més necessària que mai, ara que hi ha qui qüestiona la nostra legitimitat per a ser qui volem ser.
Ací a casa nostra els últims anys hem avançat molt. Tenim una Llei Trans i una Llei LGTBI+ que són exemple a l’estat espanyol. Recorde plorar escoltant l’estimat Guillem Montoro, primer regidor trans del País Valencià, contar la seua experiència a les jornades joves de la FELGTB o viure la jornada en què les Corts varen aprovar eixa Llei LGTBI+ amb l’emoció de les grans fites. Però encara queda molta feina… Cal encara treballar molt en l’educació de les persones, i no sols dels menuts. Moltes han (hem) de fer una tasca de deconstrucció. Hem d’escoltar més i parlar menys per arribar a entendre tota la diversitat que conviu dins del moviment LGTBI+. I també educar a les aules clar, educar a les aules amb molta valentia.
I no serà fàcil, perquè sabem que tindrem en contra alguns aparells mediàtics, l’església, alguns partits… però no podem fer ni un pas enrere en el camí encetat. Per això, siga quina siga la teua orientació sexual, la teua identitat de gènere o la teua expressió de gènere, t’esperem aquest dissabte a les 19:00 hores a la porta de la Mar. Acompanya’ns per a cridar ben fort, preparar les properes lluites col·lectives… i ballar molt! Perquè si no podem ballar, no és la nostra revolució.
