El pas del temps pot semblar imperceptible, però els dies se succeeixen a la velocitat de la llum. Però açò, aquest text, no té vocació especulativa perquè el tema correspon al camp de la filosofia. El que intente dir és que són molts els anys transcorreguts des que vaig assolir un grau suficient de comprensió per a l’autoreconeixement. Dit d’una altra manera, la complicada fase de l’adolescència, a més dels problemes que implica, em permeté copsar qui, què i com era jo. També, per aquella llunyana època, vaig discernir que no hi ha superioritats absolutes entre els individus o les col·lectivitats. És a dir, els ingredients constitutius d’un rebel. Res de l’altre món, però tanmateix em plantejà un enigma no resolt. Aquell misteri no m’agradà gens. Resumiré per què. Els meus pares, com també els pares dels meus pares, els familiars i les persones dels dos pobles on vaig créixer, m’ensenyaren a parlar. Aní a l’escola i allà m’instruïren en una llengua que jo encara no sabia que m’estaven imposant. Freqüentava l’església on se sentia el llatí en la celebració de l’eucaristia i el castellà des de la trona. Acabí per creure, com els altres que vivien en les meues circumstàncies, que el Nostre Senyor, la Mare de Déu, els apòstols, els sants i els àngels parlaven com el predicador. Aprenguí, doncs, l’idioma celestial, de la ciència i de la saviesa, amb la naturalitat de qui creu que les qüestions d’ordre superior només es vehiculen en castellà. I fou aquell esquema –adoctrinament of course– el que va caure de tos quan, activant la reflexió en llibertat, el jo díscol abominà d’una realitat política que prescindeix dels qui són i pensen en clau diferent del sistema i els sacrifica.
No parlaré dels trenta-nou anys del franquisme que, com tothom sap, fou una dictadura diguen el que diguen els seus exegetes. No es podia esperar res de bo d’un règim que perseguí les identitats no castellanes fins al deliri. Conclòs el negre període per incompareixença de l’adversari, s’encetà una mena de primavera que, en referència al territori, preferí emprar l’estratagema lampedusià amb la finalitat de no remoure els fonaments ideològics que Franco deixà atados y bien atados. D’aqueixa manera es consagrava una sinècdoque perversa: tot subjecte i producte cultural que no s’expresse en la llengua de l’imperi serà condemnat, de facto i de iure, a l’ostracisme públic. Per tant, allò que no siga expressat en la llengua de l’Estat esdevindrà inútil, inofensiu, subaltern i pur folklore per al consum local. Observem com omplin les primeres planes dels diaris, els micròfons de les emissores de ràdio i les pantalles de TV, les notícies que divulguen novetats sobre escriptors, artistes, atletes, etc. Si ho analitzem amb rigor, constatarem unes quantes qüestions interessants: l’autor mai escriu en èuscar, en gallec o en català. Els artistes, si canten flamenc o “cheli”, gogen de quotes generoses en temps i en ditirambes. I els atletes, motoristes, nadadores, etc., mai són assignats als llocs d’origen. Això, sí, n’hi ha alguns que són tractats en raó directa a la renúncia que fan de les pròpies arrels. Serrat en seria un exemple paradigmàtic. I no diguem els comunicadors de l’audiovisual instal·lats als estudis pròxims als centres del poder estatal!! Certs catalans, valencians i balears conversos em causen més dolor que els nacionalistes espanyols més contumaços.
Bé, tot açò forma part de la configuració mental de la perniciosa idea de l’Espanya homòfona, uniforme i monomaníaca. En vista de la impossibilitat d’estrangular les altres cultures hispàniques mitjançant la por assentada en les armes –navaixes, canons, lleis i relats excloents–, són incapaços d’afluixar el garrot: el nefand orgull que els portà, entre altres derrotes, a naufragar en el mar del Nord al segle XVI, és més fort que la raó, la conveniència i la convivència pacífica i respectuosa.
Des de la Transició, han desfilat pels governs de Madrid dretes i esquerres i, més goludes les primeres que les segones, igualment famolenques però dissimulades, secunden el projecte por el imperio hacia…
He dit i publicat més d’una vegada que el propòsit d’uniformització no ve de la guerra civil ni dels reis de les dues –dues!!– corones peninsulars: les forces àuliques de l’església catòlica ja conceberen l’homogeneïtat dels regnes hispànics des de, si més no, la baixa edat mitjana. Hi ha documents que ho certifiquen. I és aquesta obstinada pretensió antinatural la que provoca malestars i resistències. (Grosso modo, Spinoza deia que l’home no assoliria la felicitat fins que no poguera desenvolupar les seues capacitats en llibertat).
Ací rau el problema nuclear d’Espanya. I ara, vistes les actuacions de l’estado de derecho, subterfugi conceptual repetit fins a la nàusea pels polítics de les tendències dominants, em pregunte on arribaran, on gosaran estacar el pal de la bandera. Perquè una cosa ha quedat brutalment clara –accepteu l’oxímoron–: la persecució metòdica de persones que no bajan la cerviz és un fet incontrovertible i espantós; les idees i els sentiments lliures són reprimits per les fosques i lúgubres vies inconfessables de què disposa la maquinària obscena de l’Estat.
D’altra banda, tinc per segur que el món independentista s’ha equivocat moltes vegades, però l’error majúscul ha sigut creure que, demostrant pacíficament el seu anhel, a l’altra banda hi hauria interlocutors. No, a l’altre costat només hi trobarà contundències desproveïdes d’afecte. Pense sovint que els espanyols de la metròpoli consideren els indígenes de l’Equador, de Colòmbia, de Nicaragua, etc. com una part de la seua substància. És a dir, els ciutadans, immigrats o no, de Guatemala, Bolívia, Panamà i altres països americans són “dels seus”. I, per contra, els catalanoparlants conscients, de Catalunya, del País Valencià i de les Illes som “seus”. Matís que explica comportaments que m’agradaria oblidar.
Sentiu el soroll de les peülles de la cavalleria que trepitja amb voluntat de conquesta sempiterna les legítimes aspiracions d’una part considerable de catalans. Vegeu com els cau la bava quan parlen de fracàs i de naufragi. Oïu atentament el discurs i vos adonareu de quina manera exigeixen, augustament i peremptòria, la prostració i la humiliació com a única forma de purgar el pecat de dissentir civilitzadament.
Per últim, fixeu-vos i veureu que només els fa gràcia la bandera autonòmica que ens representa a nosaltres, els valencians. Per què deu ser?
