L’Alguer és el màxim exotisme que es pot permetre la nostra cultura. Aquest axioma l’entendrà bé qui haja visitat l’extrem oriental del nostre domini lingüístic, aquella part de Sardenya on encara parlen català com a resultat de la colonització del segle XIV. Als algueresos els agrada de dir que aquesta pervivència és un poc “miraculosa”, però el miracle es pot esquerdar definitivament si no s’assegura amb mesures efectives la transmissió de la llengua a les noves generacions, com em va remarcar –pessimista– l’estudiant Maria Grazia Fiori.
Entre el 12 i el 15 d’aquest mes d’octubre he estat a l’Alguer convidat per l’Ateneu Alguerés. Hi anava a parlar del meu llibre La memòria del sabor. He tingut la satisfacció que el públic de la conferència em confirmara que bona cosa de la gastronomia tradicional valenciana té un eco poderós en la pròpia cuina algueresa (òbviament molt influïda per la poderosa cucina italiana), tot demostrant una vegada més la sorprenent unitat de la cultura popular als Països Catalans.
L’Ateneu Alguerés està comandat per una gerontocràcia amabilíssima i plena de joie de vivre, amb Antonio Frulio –navegant impertèrrit per la vida– al capdavant. El meu guia in situ, però, ha estat Iban L. Llop (col·lega en aquest diari i paisà de Borriana). Iban fa molts anys que es dedica a fer de pont entre la nostra cultura i la cultura italiana, així que no podia tindre millor guiatge. Amb ell he rodat pels bellíssims paratges del Cap de la Caça (Capo Cazza, en italià), on encara s’aixequen algunes de les torres que van edificar els catalans (a tot Sardenya, fins al segle XVII, es fàcil trobar documentació redactada en la nostra llengua, indici de la poderosa influència que hi va exercir la Corona d’Aragó). Diumenge vam fer l’aperitiu a Fertilia (un poble ben peculiar, edificat per Mussolini per acomodar italians de la diàspora feixista) i vam dinar a Sa Mandra (una expressió en llengua sarda que significa El Ramat). Aquesta Azienda agrituristica està regentada per la família de Maria Grazia Murrocu i la seua parella, el valencià de Vinaròs Joan Elies Adell. Tot el que s’hi menja està cultivat o elaborat dins la pròpia hisenda. A taula parada vaig tastar els suculents formatges sards, el vi del país o el superb oli d’oliva local. Més tard no em vaig oblidar de pegar mos a la prestigiosa llagosta algueresa i també a un curiós dolç local anomenat Menjar blanc.
Em detindré un moment en aquesta última referència. El primer Menjar blanc de què tenim referència prové del Llibre de Sent Soví, un dels primers receptaris europeus. Escrit en català però anònim, es conserva a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València. El Menjar blanc que hi figura no té pràcticament res a veure amb el d’ara (es feia amb carn o peix, tot i que també s’hi posava sucre). Sembla que a l’Alguer va arribar la recepta procedent de Reus, ja convertida en un dolç. Carla Valentino l’ha transcrita per a un calendari editat per Òmnium Cultural de l’Alguer i jo us l’oferisc tal qual, en l’alguerés original:
“Ingredients. 1 litro i un quart de llet de vaca o d’ovella, 100 grames de midó, 100 grames de súcura [sucre], l’escorja [corfa] d’un llimó.
Preparació: rentau un llimó i tallau l’escorja a espiral, possibilment en un únic bocí. En una olleta posau a calentar un litro de llet, amb la súcura i l’escorja de llimó. De part, en una escudella, desquallau lo midó amb el resto de la llet, fent atenció que no se formin pilotxes. Quan la llet està per bullir adjuniu lo midó i manejau bé amb una cullera de taula. Deixau bullir per dos o tres minuts, sempre manejant, fins a quan no té la justa consistència. Quan és prompt, treieu-ne l’escorja de llimó, posau’l en copetes i deixau’l refredar.”
Amb aquest aplec de sensacions i de delícies sàpides em dispose a abandonar l’Alguer, just quan el mestral amenaça de posar-s’hi a bufar. Abans, però, planege amb l’Iban portar-hi l’exposició que estem preparant per divulgar La memòria del sabor audiovisualment. Si les institucions responen, aquesta exposició recorrerà els pobles valencians i també aquells de dins i fora del nostre domini lingüístic que vulguen conéixer la lloada manera que hem tingut els valencians de menjar (i que ara, ai!, està en perill de desaparició per les noves modes gastronòmiques que busquen substituir això que alguns anomenen, medicinalment, dieta mediterrània).
Potser tornaré prompte a l’Alguer, amb l’excusa de l’exposició o amb qualsevol altra. Una part del meu cor s’ha quedat enganxat en aquesta costa inversemblantment pura, on viure sembla tot just un excipient necessari per a la felicitat.
