No soc de compartir intimitats, però va, un dia és un dia. I més en agost, quan et relaxes el màxim possible i fas allò que la resta de l’any ni et passaria pel cap. Ho reconec, a mi l’agost em confon i arribe a fer coses com… comprar-me l’¡Hola! Eixa revista que, segons vas passant pàgines, només et deixa opció a pensar que tot és mentida, com aquest estat de relaxació superlativa que despareixerà abans que hages tingut temps de trobar en falta l’angoixosa rutina.
Amb el meu exemplar a les mans comprove que, com no podia ser d’altra manera, en aquest catàleg de felicitat perpètua hi ha una cosa que no té cabuda: les panxes! Ostres, no sé com ho fan, però ni les embarassades tenen panxa –per descomptat, segur que tampoc tenen eixardor, calls, flat ni hemorroides–. L’única panxa que he trobat després de repassar les pàgines una i altra vegada és la que passeja el rei emèrit per Mallorca. Clar, que tantes coses no li han perdonat a l’home que aquesta passa desapercebuda a menys que sigues una analista en profundidat de la premsa del cor, com jo en agost.
A banda de les panxes, el que sempre em crida l’atenció en aquesta publicació són les primeres pàgines on l’aristòcrata de torn, artista i gent de molts possibles en general obri les portes de sa casa de bat a bat. Sí, també ensenyen els jardins amb els amfitrions retratats sempre de blanc immaculat i sense sabates, per més que es compten per centenars al seu vestidor. Tot per compartir amb el món sencer aquelles fastuoses vivendes on els salons sempre estan preparats per acollir un arbre de Nadal que de segur no cabria en la plaça Major del meu poble i, possiblement, ni en les de la resta de la comarca encara que les ajuntàrem totes. Més que salons, allò són quasi capitals de província, amb la quantitat de pols per metre quadrat que s’acumularà en aquells racons!
Ara, que el més divertit de tot és aquell titular –és cert que dels titulars no passe– en el qual el propietari en qüestió assegura que aquella casa sempre havia sigut el somni de son pare o coses per l’estil. A vore, mon pare en l’únic viatge que va fer en sa vida també es va quedar enamorat de Versalles, però es va haver de conformar amb un caseta de cinquanta metres quadrats als afores del poble i en temporada alta s’estiraven al màxim per a poder acollir-nos a nosaltres i a la família que venia de França. I mira que mon pare era bon obrer, però reproduir Versalles en eixes condicions igual ja era massa.
Això sí, done fe que eixes cases existeixen de veres per més que em coste assimilar-ho. Fa uns dies en veia algunes a la localitat alemanya de Potsdam i només una cosa a dir al respecte: si algun alemany en la flor de la vida i l’economia més que acomodada s’encabotonara amb la idea de fer-me ama i senyora d’una d’aquelles mansions amb llac incorporat, no posaré resistència alguna. Clar que, pensant-ho bé, amb aquelles cases em passaria igual que amb la roba. Trobe amb sorpresa que Paula Echevarría es va enamorar d’un vestit que va veure exposat en una tenda durant les seues vacances a Capri. Vestit exactament igual al que vaig tenir jo a la mà al mercadet de l’Albir. La diferència: ella va eixir de la tenda feta un pinzell amb el vestit en qüestió i complements a joc. Jo tenia dos opcions: o deixar-lo a la perxa d’on l’havia agafat i seguir mantenint la dignitat o tornar a l’apartament amb ell posat, però feta un nyap. Una altra prova més que no soc apta per a les pàgines de l’Hola.
