La sala Mosaico ja és plena quan hi arribe, salude Patrizio i comentem la situació dels estudis de català a la Universitat de Sàsser. He fet tot el que he pogut, li dic. Poc després Patrizio presenta al públic La nazione catalana, un llibre imprescindible per al lector italià, sobretot si considerem la poca o nul·la presència de la situació catalana en els mitjans de comunicació d’Itàlia i, si hi apareix, sempre amb una imatge distorsionada, que no entens si tot plegat és volgut o per ignorància.
Quan s’acaba l’acte veig Antonio Martinelli, em pregunta per la família i em convida a passar el matí del diumenge a la campanya, que m’hi espera. Feia temps que volia portar Jan a ca Martinelli, que correguera lliure, que acaçara les ovelles i les cabres, que s’omplira les sabates d’excrements d’ovella i de cabra, que s’embrutara les mans i les ungles, que jugara amb els gossos i que, en acabant, es menjara a mossos un tros de pa i formatge.
Martinelli ens espera fora de casa, quan ja ha acabat de munyir les primeres ovelles, agafa en braços Jan, és la primera vegada que el veu i diu que té els ulls de la mare. Jan li agafa la mà i se’n van a veure un corderet que fa poc més d’una hora que ha nascut. Ens sorprén que Jan no vulga córrer darrere d’ell, li preguntem si és que té por. Ens respon que no, que li sembla que el corderet vol estar amb sa mare, que no vol molestar-lo. M’emocione davant d’una resposta així feta per un xiquet de tres anys. Anem a la Vall del Pajasso, on va començar tot, diu Martinelli.
No puc mirar com voldria els turons, la vegetació que ens anuncia que aviat tot açò serà una explosió de primavera. No puc escoltar com voldria les paraules d’Antonio, massa concentrat en els clots, els rocs que al mig del camí la pluja ha esmolat, les argeleagues que amenacen la pintura del cotxe…
Andreu, mon compare, venia ací en bicicleta quasi cada dia, quan no el vèiem, ja patíem —diu Antonio—. Ell, el primer docent de català a la universitat i tu, l’últim. Vall del Pajasso, era la Vall del Pagés, hi apareix escrit en un procés del mil sis-cents. Uns lladres van robar unes ovelles i les van amagar ací. La llengua s’embastardeix, fa el que vol.
El silenci que hi ha a la vall és indescriptible, Jan baixa del cotxe i se’n va cara a una vaca. Està prenyada, li crida Antonio, deixem-la tranquil·la. La cort dels porcs, la casa que els va acollir fa tants anys, les cabres enjogassades, tot aquest verd i el mestral que ha netejat els núvols. La vida és açò, ho entenc mentre mire aquest home i el meu fill.
Antonio m’explica que estan substituint les vaques, que estan criant de llemosines, que a l’hora de parir no tenen tants problemes com les sardes, que fan uns vedellests xicotets i que no és necessari el veterinari. És hora de tornar, ha de preparar les altres ovelles per munyir-les, parlem dels problemes de la llet, de les protestes… Cal protestar fins i tot quan no serveix de res, li dic, citant Pedrolo. Deixem enrere la vall, vora el camí, un ramat de vaques. Li’n queda una de sarda, que ha parit fa poc. El vedellet és a la seua vora i quan ature el cotxe perquè Jan el veja, s’alça i notem que coixeja de la pota esquerra de davant. Antonio m’explica que l’ha prenyada el bou llemosí, que quan siga l’hora, faran fora el vedell i tot s’haurà acabat.
