Dissortadament, les societats s’han acostumat al fet que moral, llei i política siguen coses que no tenen per què estar a un mateix paquet, com si arbre, branques i fruits pogueren estar a llocs diferents i sense cap relació mútua. No conec el procés pel qual les persones han acceptat unes lleis immorals i han permés el seu trasllat a la política ni sé des de quan això és així, pot ser des que les lleis deixaren de fer-se en assemblees tribals i passaren a mans de professionals, no ho sé, però les conclusions morals que s’intenta emanen d’elles són tan absurdes que racionalment sembla impossible acceptar-les ara i ací.
Estem a un sistema polític que, no sé encara perquè, li es diu democràtic, com si anar a votar de tant en tant, poder opinar més o menys lliurement o l’existència de determinades institucions justificara aquell qualificatiu. Ser demòcrata és molt més que tot això, de fet, es pot ser moralment demòcrata sense tot això. Els demòcrates, per exemple, sota un règim autoritari no per això deixen de ser demòcrates, el que passa és que no ho poden manifestar però, ser-ho, ho continuen sent.
I perquè ho continuen sent? Perquè ser demòcrata és una condició moral que va més enllà de l’institucionalment establert que obliga a una lluita constant per a perfeccionar l’aconseguit. L’autèntic demòcrata, quan ha aconseguit una meta moralment bona, corre a intentar ampliar-la, a lluitar per aconseguir-ne una altra més ambiciosa sense adormir-se amb la placidesa de l’aconseguit.
La Constitució de 1978, per dolenta que fora, inclús sent-ho més del que és (que ja és dir) sempre anava a ser millor que el Fuero de los Españoles però ha estat una manca de moral democràtica tindre-la momificada quaranta anys. El seu valor ha anat dissolent-se, erosionant-se pels vents i les pluges del dia a dia d’una societat viva i, per allò, cada dia ens és més feixuc empassar-se-la, no sols per l’obsolescència de molts articles d’ella sinó per la immoralitat que implica continuar aplicant-la.
Un exemple claríssim és la llei electoral, llei que la mateixa legislació qualifica d’imperfecta. Imperfecta, per què? Explicar-ho és matèria de persones més dotades que no jo en esta matèria però una llei que permet que els partits polítics facen del vot sencer de cada ciutadà o ciutadana un element de bescanvi, tripijoc propi de maquinyons no pot ser un sistema moralment acceptable. Una llei electoral que permetera que foren els ciutadans els qui tingueren l’última paraula seria sempre més acceptable que no aquesta vigent. Estic referint-me de la segona volta electoral perquè abans de votar a una segona volta els partits que han quedat en tercera, quarta, quinta… posició han de dir obertament al seu electorat a qui dels dos que han obtingut més vots han de votar i per què. Aleshores, és el ciutadà o ciutadana qui, en funció d’aquella directiva, pren la decisió que estima més coherent amb el que vol, però un sistema on el vot pot fer cap al suport d’un partit que ni de lluny es volia recolzar no sols és immoral sinó que democràticament és injust. Si cada vot és valuós, ho és més quan va a parar on realment qui l’emet vol i no per a quantificar la força d’algú que després farà d’ell el que li convinga, a porta tancada i pactant el que mai no sabrem què. A favor nostre? De segur que no.
