L’enunciat de l’article ja té una contradicció en ell mateix perquè, o la llibertat és per a tothom o no és llibertat, eixa és la qüestió. Sempre s’ha dit que la llibertat d’una persona (o un col·lectiu d’elles) acaba on comença la llibertat d’una altra (o altres), eixe és el peatge.
Rousseau, al seu llibre El Contracte Social ja ens parlava que, malgrat que la persona naix lliure, aquesta, voluntàriament, ha de fer concessions d’aqueixa llibertat perquè siga el conjunt de la societat el sobirà i no una persona (o una classe social) la posseïdora d’ella.
A Catalunya sembla que moltes persones han perdut aquest referent democràtic i pensen que la sobraria sols resideix en ells i la resta ha de claudicar, sense més. On és, doncs, la sobirania dels «altres»? Per aquells aquesta no existeix perquè, de sobirania, sols pot haver-n’hi una: la seua.
El mite de la protesta pacífica gandhiana s’ha esvaït, com s’ha esvaït també el discurs racional, l’empatia o la via política enllà del Sénia. Ells, el poble català, que sempre han estat un referent de tantes coses, ara ens demostren que, una part, gran, sí, però només una part, sols entén el discurs violent i la declamatòria victimista abandonant aquell seny que els ha donat fama. Imaginem-nos que el govern de l’estat espanyol accepta que es faça un referèndum a Catalunya preguntant als catalans i catalanes si volen ser independents i el resultat és del 51% a favor del sí. A banda de les repercussions econòmiques generals, socials i polítiques dintre i fora, què passaria amb el 49% restant dels catalans i catalanes que tenen una altra opció política? Quin dret se’ls seria respectat? Què passaria amb qui fera manifestacions unionistes? Se’ls permetria manifestar-se com s’han manifestat fa uns dies els independentistes? Se’ls permetria ocupar l’aeroport, les estacions de trens, tallar vies i carreteres si al cas vinguera?
Una sentència judicial pot agradar poc, molt o gens però cal canviar les regles del joc perquè determinades sentències no es puguen fer, la desobediència civil no cap a una democràcia, les vies en són unes altres, però als qui menegen els fils de la tramoia els importa un rave la independència de Catalunya, la república o les sentències judicials, el seu és remoure l’arbre que Pujol anuncià per haver-li tocat la butxaca, ventilat el seu patriotisme i descobert el que des de feia dècades se sabia però que entrava en els pactes de no-agressió entre ell i Felipe González o Aznar: Feu el que vulgueu amb Espanya, però Catalunya és meua. I així ha esdevingut tot fins que algú ha dit: fins aquí.
Cal ser molt ingenu per a pensar que de cop i sobte, de la nit al dia, a Catalunya ha esclatat una fúria independentista que dormia bressolada per les gestes pujolianes i, desesperada sota el jou centralista, se’l vol llevar de sobre. Ja, ja! Quanta pasta està posant el pujolisme en tot açò? Qui paga el tren de vida dels exiliats enllà on estiguen per a donar una imatge internacional a semblança dels exiliats republicans de la II república espanyola? Algú, siga d’on siga, estant en plenitud de facultats mentals pot fer cap paral·lelisme entre el sistema polític actual espanyol i el franquisme? Algú pot creure que les imatges que véiem de molts indrets catalans pot afavorir alguna causa que es vullga justa?
Cal canviar moltes regles de joc a l’estat espanyol, la famosa transició ara vegem que fon una enganyifa, o millor dit no. Ens digueren que era açò o més franquisme i picarem. Era molta la fam que teníem i ells ho sabien, i picàrem, i ben de gust que picàrem! Però tot pot canviar, tot ha de canviar, però no s’aconseguirà cremant contenidors, trencant aparadors o arrancant les pedres del carrer. Un vot pot fer més mal que una pedrada però sembla que enllà del Sénia ho han oblidat.
