Dilluns i bon dia encetava aquesta setmana amb la notícia que els països de Centreamèrica són els llocs del món on la violència de gènere pega més fort. Com sempre, ho escolte a la ràdio a dos quarts de set del matí amb els ulls encara una mica lleganyosos i la ment enterbolida d’una nit de mal dormir. Em sembla que la xifra que he escoltat és de 2.500 dones assassinades al llarg de 2019. Em pareix brutal, potser no he escoltat bé. Tot i que una sola dona assassinada ja és una xifra bestial, decidisc buscar ací i allà per contrastar la dada. No la trobe exactament, però tope amb històries i amb xifres que esgarrifen. Al Salvador, per exemple, el 43,5 % de les dones víctimes de violència sexual són menors d’edat. En molts casos, la violació té com a resultat un embaràs que és dut a terme i elles en carreguen amb el fruit en una edat en què encara haurien de jugar a les nines i llegir contes de fades. M’assabente també que qualsevol dona d’entre 12 i 50 anys corre un altíssim risc de ser desapareguda, i que 3 de cada 10 dones migrants ho fan per violència intrafamiliar.
La notícia m’arriba pocs dies després del 25N, jornada contra la Violència de Gènere. Ja he dit moltes vegades que a mi no m’acaben d’agradar els “dies de”, tot i que entenc que són un bon mitjà per a visibilitzar injustícies. Tanmateix, tinc la sensació que passat el dia, passat el conflicte i tots tan contents i amb la consciència tranquil·la. La jornada de reflexió sobre la violència contra les dones, al meu parer tingué encerts i descencerts. L’encert innegable és mostrar-la cruament al món. Les iniciatives qüestionables: Les manifestacions, els crits i les cançons que la feien veure més com una jornada de celebració que com el que és: un dia de dol o, per exemple, els comptadors públics de víctimes que es plantejaven des d’algunes associacions i inclús ajuntaments, com si la mort fos un partit de futbol. En aquest sentit, un dels destrellats que em va arribar al cor de manera més intensa és el de l’atac als contes de fades. Passa sovint, cada any per aquestes dates, diria jo. I passa perquè tenim una insensata tendència a quedar-nos amb la superfície de les coses, a passar de puntetes per la lletra escrita i per la cultura. Enguany me’l trobe en una pàgina que té per nom “Mujeres Nómadas”, que aquell dia penjava un post que resava més o menys així: “Me libero del cuento donde yo soy la mala y tu la buena… Y con ello desde niñas aprendimos a rivalitzar… Me libero del cuento done hay un solo príncipe… Me libero del cuento”. Algú que va compartir aquelles paraules per commemorar l’efemèride, deia que les dones de generacions anteriors a la nostra s’havien educat amb aquelles lectures, que es veu que han fet estralls en les ments femenines. Què voleu que us diga? No crec jo que les dones de la generació de les meues àvies o de ma mare tingueren massa temps de llegir la Blancaneu o la Ventafocs. Segurament devien estar més avesades a la literatura de transmissió oral i a les històries de la Quarantamaula o de Peret i Margarideta. No crec jo tampoc que totes aquelles nenes de Centreamèrica tinguen massa temps de contes de princeses si als 12 anys ja han d’anar a treballar als mercats o han de criar els fills dels seus violadors. Perquè no ens enganyem: són violacions, no relacions romàntiques en les que elles busquen un príncep de conte.
I si de prínceps parlem, jo no sóc dona d’un sol príncep, certament, tot i que m’agrada el conte de la Blancaneu, on una dona amorosa és capaç d’enfrontar-se al caos de set homes i posar-hi ordre i trellat, on una madrastra bellíssima té el poder d’enviar un home al bosc i demanar-li el cor d’una altra dona. No sóc dona d’un sol príncep, dic mentre escric aquestes ratlles tot esperant el meu príncep número quatre per anar a prendre unes cerveses o per matar la vesprada en qualsevol llibreria llegint la pàgina 69 de les últimes novetats. Jo no renuncie al conte. El faig meu. Reivindique la llibertat de lectura, perquè la lectura és cultura, és història, és identitat. La literatura no mata, són ells. Alguns.
