Una barraca és una vivenda típica i característica de l’Horta periurbana de València. Una pronunciada teulada a dos aigües, feta de canyes i palla, corona una planta rectangular que sol ser travessada per un corredor. Un corredor que habitualment naix des d’una porta orientada cap al sud. Unes parets de cal blanca s’alcen per a paliar la calor de l’estiu i oferir, així, descans després del treball agrícola. La barraca és l’element central i vertebrador de la novel·la amb el seu mateix nom, on Blasco Ibáñez va descriure la societat valenciana de finals del segle XIX. Tradicional i pobra, a causa d’una estructura minifundista i arrendatària de la terra, La Barraca ens conta les misèries d’una societat que no accepta el nouvingut Batiste a la seua barraca d’Alboraia. La seua barraca, la més bonica de tota la comarca, acaba cremada per les baralles i ressentiments entre llauradors.
A uns centenars de metres de la barraca de Batiste creix avui en dia una barraca diferent. AZALEA és un projecte impulsat per alumnes de la Universitat Politècnica de València que té com a objectiu presentar-se al concurs Solar Decathlon que tindrà lloc al mes de juliol a Budapest. Aquest concurs consisteix en la construcció d’una vivenda mediambientalment sostenible i amb la menor petjada climàtica possible. Durant unes classes de segon d’Enginyeria, un grup d’alumnes decidiren que la sostenibilitat no estava renyida amb la tradició i es llançaren a construir la barraca més sostenible de l’Horta.
Si les barraques tradicionals cobrien el seu sostre amb canyes, aquesta presenta plaques solars. En lloc d’emblanquinar les parets de cal, ara són construïdes amb suro reciclat que actua com a aïllant. El rec a manta ha estat substituït per la reutilització de l’aigua residual de l’habitatge després de passar per un filtre biològic. En definitiva, una aposta ferma per l’eficiència i sostenibilitat energètica. El que no canvia, però, és la producció d’hortalisses tradicionals en un dels majors rebosts que posseeix una ciutat europea.
Potser, però, el més innovador d’aquest projecte no siga el projecte d’enginyeria en ell mateix, sinó l’organització del mateix. Malgrat que resulte curiós, aquest projecte està liderat per enginyeres, arquitectes i aparelladores. Curiós és poc, en un sector i un àmbit acadèmic tan masculinitzat. En un projecte d’enginyeria on es barregen la tradició i l’avantguarda, que els percentatges quant a gènere es capgiren també és innovador, malgrat que tots som conscients que no hauria de ser així, que ens hauríem de meravellar del projecte i no d’un fet així.
El dilluns vinent inauguren la vivenda i la veritat és que tinc ganes de veure com finalitza el projecte. Ganes de comprovar si és un dels trets d’eixida per tal d’avançar amb el que ens ha caracteritzat històricament, el que ens manté prop de les nostres arrels. Innovar des d’allò que tenim. Canviar un símbol valencià, que representava la pobresa i la misèria, a una tradició reconvertida capaç deportar-nos endavant i adaptar-nos a l’emergència climàtica que patim. Unes arrels fermes capaces d’ajudar-nos a adaptar-nos als nous temps que vénen. En paraules d’un poeta: raíces que vuelen y a las que arraiguen.
