VALÈNCIA. Jesús Iglesias Noriega (Gijón, 1971) acaba d’aterrar procedent d’Holanda a València per a fer-se càrrec de la direcció artística del Palau de les Arts. Pel coliseu valencià han passat en els poc més de dotze anys d’història dues persones que han ocupat el mateix lloc de responsabilitat que ara assumeix l’asturià. Tant Helga Smichdt com Davide Livermore van agafar les regnes designats per un polític.
El govern del Botànic va introduir una novetat en la designació del responsable artístic del Palau de les Arts: per primera vegada en la curta història del coliseu, una comissió havia de triar el nou director artístic. El procediment tampoc no era novedós, de fet, el Teatre del Liceu de Barcelona acaba de concloure un procediment similar per a substituir Christina Scheppelmann, la directora artística del teatre barceloní, qui, per cert, va formar part del jurat que va avaluar Iglesias.
El nou director artístic de Les Arts reconeix que té molta feina per endavant, no només a nivell programàtic, sinó també en l’àmbit productiu. Iglesias ha de refer i, en alguns casos construir, ponts entre els compositors i creadors valencians que durant la dotzena d’anys de vida del teatre no han tingut resposta, ni positiva ni negativa, sobre projectes i propostes que han traslladat al despatx dels respectius directors artístics.
Iglesias haurà d’encapçalar el redreçament de l’orquestra, que necessita músics, però també encaminar el projecte per a fitxar un nou director musical que substituïsca l’actual mestre, l’italià Roberto Abbado, qui, junt amb Biondi, van arribar al coliseu de la mà de Livermore. Jesús Iglesias no defuig opinar sobre dos directors valencians com Gustavo Gimeno i Jordi Bernàcer; els coneix i ha sigut veí d’un d’ells, són noms amics i més que candidats a ocupar el pòdium de director, “no per ser valencians, sinó perquè són bons”.
Un procés selectiu com el que ha superat vosté és un bon mètode per a triar un director artístic per a un centre operístic?
És una opció que s’està utilitzant cada vegada més. És el primer procés d’aquest tipus en què participe i crec que és important que en aquest tipus de processos hi haja la possibilitat per als candidats, o bé que una vegada ha acabat el procés hi haja un moment per a l’avaluació del coneixement de l’organització, perquè quan envies la candidatura coneixes coses, però són molt generals o externes, és a dir, no coneixes els detalls, l’organització, etcètera. El procés selectiu et valora com a candidat, però vaig trobar a faltar això i podria ser una pauta per al futur, per a quan hagen de triar qui em succeïsca. Presentes un projecte que és un paper, basat en una realitat i en un cert coneixement. Perquè fora més complet caldria una segona fase per a avaluar el detall de l’organització.
Per altra banda, són procediments oberts que intenten fomentar les bones pràctiques en l’Administració i té aspectes clarament positius. Però, veig necessària eixa part més concreta. El procés és per a avaluar si eres la persona que busquen, però el candidat també ha de poder avaluar un poc quina és la situació, perquè són coses que sovint no pots abordar quan demanes una informació general o quan l’entrevista és bàsicament d’ells cap a tu.
També tinc col·legues que diuen que no es volen presentar a un procés i diuen: “Tinc una trajectòria i si em volen, que em demanen un projecte concret”. És una altra opció. Avalues diferents perfils, tries quatre o cinc persones i els demanes un projecte. Per tant, crec que és un procediment vàlid, és un canvi en el procediment de l’Administració. En el meu cas, no coneixia ningú i no vaig sentir que el lloc estava donat, perquè ocorre en altres llocs, veus una convocatòria i saps de bestreta que està donat. En aquest cas em va semblar molt net, mai vaig tindre la sensació que fora per a ningú i això és important, perquè a altres llocs ocorre, ha ocorregut i ocorrerà.
Creu que optar per un procés selectiu com el que ha superat vosté eximeix el polític de responsabilitat en la tria?
Espere que tot el món haja assumit la responsabilitat d’haver escollit el meu projecte, el que pot significar, la meua personalitat i els meus recursos. No totes les persones som iguals i, per tant, no tots ens adaptem de la mateixa manera a entorns diferents. En el moment que una comissió proposa un patronat i aquest confirma, i podia no haver-ho fet, crec que hi ha una assumpció que fa que ningú s’eximisca de les seues responsabilitats.
El que s’ha fet és valorar els candidats d’una altra manera perquè creuen en la igualtat d’oportunitats. En el cas de les Arts, que havia de fer un pas en una nova direcció, era una manera de veure què ofereix la gent per a una nova direcció, és a dir, què és el que la gent que està al mercat ens pot oferir. Encara que res és ideal, ni el procés ‘digital’ ni aquest, sinó que cal mirar quin és el més efectiu. Però, com deia, en aquestos processos trobe a faltar eixe pas més enllà. Una vegada que creuen que eres la persona, cal discutir també que hi ha més enllà dels papers, perquè la realitat és diferent a tots els llocs i una cosa és veure la realitat des de fora i una altra quan entres en detalls. Ara que comence a conéixer l’organització, la ciutat, segur que hi ha coses que hauria plantejat d’una manera diferent. Això no és cap problema, perquè el projecte és una declaració d’intencions que contínuament has d’adaptar a la realitat perquè aquesta és canviant. Pots tindre una perspectiva financera determinada i, de sobte, per a bé o per a mal (riu), canvia.
