Demà hem d’anar novament a votar. Sempre m’ha intrigat –i sóc absolutament sincer– com és possible que tanta gent –un estat sencer– es pose d’acord a fer triomfar una ideologia determinada, un partit concret. De vegades guanyen els progressistes i de vegades els conservadors. A Espanya, a més, on l’electorat és majoritàriament progressista, de vegades aquest col·lectiu vota de manera massiva i d’altres vegades s’absté parcialment. D’una manera o altra, milions de persones se sincronitzen, un misteri per a la meua pobra ment.
L’altre dia, llegint un article d’Alberto Torres en Valencia Plaza, titulat “Tu voto lo elige tu ADN, no tú”, se’m va encendre una llumeta. En citaré el fragment més significatiu:
“Nombrosos estudis han vist una relació entre la dopamina i el pensament progressista. La dopamina proporciona plaer davant els nous estímuls. La dopamina t’incita a explorar, a cercar sensacions diferents, al canvi constant per a ser feliç. D’altra banda estan la serotonina i el glutamat que reaccionen davant les novetats amb por. Qualsevol cosa que isca del normal és una possible amenaça: la base del comportament conservador.
Pensem en els nostres avantpassats segles enrere. Els conservadors, poregosos per serotonina, van poder sobreviure emparats en el grup i en l’experiència. Es van veure lliures de malalties en negar-se a provar aliments dubtosos, a tenir sexe amb membres d’altres tribus i fins i tot a acollir a estrangers, que qui sap quins gèrmens podien tindre i quines idees rares que podien desestabilitzar el funcionament del grup. A poc a poc aquest pensament caut es va traduir en religions i lleis que van regular el sexe (castedat i matrimoni), l’alimentació (no menjar porc o vaca o marisc), la lleialtat al grup (nacionalisme i xenofòbia) i la tradició com a forma de mantenir l’ordre enfront del caos que ve de l’exterior.
Els progressistes, guiats per la dopamina, es van dedicar a obrir camins, literals i metafòrics. Molts van perir en aquesta cerca de noves experiències, però la seua obertura més enllà del grup va ser el principal motor de canvi de la història. Es van barrejar amb altres tribus, van provar nous menjars i van descobrir noves cultures, convertint-se en més empàtics amb els estranys i autodenominant-se per convicció ciutadans del món”.
Fins ací la cita. El propi autor d’aquestes ratlles ens hi recomana cautela. No tot és tan simple, tan facilet. Però la hipòtesi, com negar-ho, és llépolament suggestiva. I em reafirma en una idea de sempre: que som, alhora, progressistes i conservadors (més una cosa que una altra, si voleu, depenent de cada persona), que no són dos realitats experiencials radicalment enfrontades. Per això, la gent, en un moment donat, pot canviar de partit.
En el conflicte català, els uns i els altres (els independentistes i els unionistes) s’han posat d’acord a blasmar els “equidistants”. Independentisme i unionisme també semblen pulsions regulades per la dopamina i la serotonina, diria, però tot és més complex. En realitat, davant una lluita aferrissadament emocional com aquesta, l’única postura seriosa i racional és l’equidistància, és a dir, una postura avaluadora que prove de trobar ponts de diàleg i que busque els possibles llocs comuns de les dues parts en litigi. Però totes les pedrades, és clar, van cap a aquesta banda intermèdia…
En el fons, el problema de les ideologies és que simplifiquen massa el marge d’actuació d’una persona. Jo he votat sempre partits progressistes –i crec que ho seguiré fent fins al final– perquè en l’altre bàndol, la dreta espanyola, només he observat estridència, maximalisme, estrambotisme i perill. La meua part conservadora s’alegraria de poder votar un partit de dreta, però no crec que això siga possible ja en els anys que em queden de vida, a no ser que me’n vaja a viure a l’estranger…
Per tot això, crec que és preferible tindre idees que tindre ideologia. I després hi ha aquell aforisme immortal, que tinc gravat a la biga mestre del meu estudi, com Montaigne a la seua torre: “L’home és individualment intel·ligent i col·lectivament estúpid” (Stanislaw Jercy Lec)…
Penseu-hi, ni que siga un minut. I feliç jornada electoral.
