Des de la mostra col·lectiva que, el 1955, la galeria Diana de la capital mexicana va dedicar a sis pintores: Leonora Carrington, Solange de Forge, Elvira Gascón, Alice Rahon, Cordelia Urueta i Remedios Varo, per a la crítica es va fer evident l’especial relació entre l’obra de la primera i l’última. Margarita Nelken, en un article per a la revista Arte, deia: “De Varo confessem que no sabíem res fins a aquesta exposició. El seu univers és, en certa manera, el mateix que el de Carrington. Un univers nascut del seu interior, un univers de sons en què cada color canta, i cada forma té per missió específica el fer cantar la seua part en la simfonia general de la composició. I la meticulositat d’una tècnica heretada directament dels Primitius li imprimeix, a aquesta nova Llegenda Daurada, una emotivitat singular”. Gràcies a l’èxit obtingut, la galeria va dedicar a l’artista una individual l’any següent que va tindre una gran repercussió en diferents mitjans i, sobretot, una afluència de públic constant. Fins i tot, Diego Rivera, el gran muralista i marit de Frida Kahlo, va comentar: “Mèxic té la sort que visquen entre nosaltres tres de les artistes més importants del món sense cap mena de dubte: Remedios Varo –ai, com m’encanta la pintura d’aquesta senyora!–, Leonora Carrington i Alicia Rahon”.
