Els amics de l’editorial Drassana m’envien dues novetats que val la pena comentar. Es tracta dels volums Insistències de la llum, de Toni Sabater, i Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians, de Vicent Baydal.
Sabater i Baydal són apostes segures en el terreny editorial. Cadascú al seu terreny han donat ja mostres sobrades del seu talent i l’oportunitat dels seus projectes. I quins són aquests projectes?
Vicent Baydal és un historiador solvent i detallista, molt ben dotat per a la divulgació. Professor a la Universitat Jaume I, l’Agrupació Borrianenca de Cultura –on faig algun paper– li ha encomanat l’edició del seu Anuari d’enguany. Aquest Anuari, publicat des del 1990, és un instrument poderós de recerca en l’àmbit humanístic i científic que cada any es dedica a un tema monogràfic íntegrament en la nostra llengua. Se n’han publicat sobre filologia, música, ceràmica, física, medicina, esports… amb una alta exigència intel·lectual i molt bona recepció per part dels especialistes del ram. El que li ha correspost a Baydal és la recuperació del Dret Foral valencià, un tema candent i palpitant de què es recolliran els fruits de manera imminent.
Del Sénia al Segura, el llibre amb què ens sorprén ara, és una col·lecció il·lustrada d’episodis seleccionats de la història del País Valencià, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Joan Fuster, sempre tan càusticament precís a l’hora de posar etiquetes, va anomenar “tebeos per a intel·lectuals” aquesta mena d’assajos acadèmics divulgatius. El rètol encara em sembla útil –i, per descomptat, divertit–. Segur que els alumnes de Baydal frueixen d’allò més amb aquest tebeos. Qualsevol lector que s’hi acoste aprendrà coses útils i potser li perda la por als sempre temibles llibrots d’Història, alguns ostensiblement enemistats amb qualsevol temptació d’amenitat.
Alguns us preguntareu què pinta el llibre de Toni Sabater al costat del de Baydal, més enllà de compartir catàleg al mateix segell. Doncs si Baydal escrivia d’Història, allò propi de Sabater és la intrahistòria. Ja havia donat bones mostres de la seua prosa vivaç i delicada als volums anteriors: Dies i Ciutat de campanars, de què vaig tindre el plaer d’ocupar-me al meu blog Ofici de lector. Ara, amb Insistències de la llum, descobrim un autor que memorialitza al llindar dels 50 anys. Sabedor de la simbiosi estreta entre temps i literatura, Sabater fa gala d’un estil depurat, que ens depara frases sumptuoses, d’aquelles que subratlles amb deler amb un llapis fi: “La maduresa és una acceptació calmada de les coses, una reducció de la intensitat que no apareix de sobte, sinó progressivament i silenciosa, i que com tots els processos que arriben per a romandre té una decantació lenta però profundament invasora, constant, i amb unes irreprimibles ànsies de permanència”.
Deixeu-me dir-vos, si em concediu una mica d’autoritat com a lector i com a escriptor, que per a infantar una frase com la precedent s’ha d’havet viscut molt, s’ha d’havet llegit molt i s’ha d’haver metabolitzat la conjunció de vida i lectura en una cal·ligrafia pausada però segura, un traç definitiu sobre el paper que ara ens conforta i que ens colpirà sempre.
Cal llegir tranquil·lament aquest llibre en el que té de celebració profunda de les coses de la vida quotidiana. El Jardí Botànic que veu cada dia l’autor des de sa casa, el barri de València on s’ha viscut tota la vida, la fidelitat a la llengua de la ciutat i del país… Banalitats que han passat a ser exògenes per a gran part dels nostres conciutadans, d’aquí la necessitat de l’heroisme vulgar de reivindicar la possessió d’arrels per a poder seguir ambicionant ales.
Toni Sabater, amb els seus llibres, està escrivint la intrahistòria profunda de la ciutat de València, una urbs que ell estima, estellesianament, com ho feia Samuel Johnson: “No, Sir, when a man is tired of London, he is tired of life; for there is in London all that life can afford” (que traduiré així: “No, senyor, quan un home està cansat de Londres està doncs cansat de la vida, perquè a Londres hi ha tot el que la vida pot permetre’s”).
I així, amb aquestes lectures, anem passant els dies com qui passa els fulls d’un dietari superbament infinit.
